Té 34 anys i ja ha pujat en quatre ocasions al podi de l’Andorra Ultra Trail Vallnord (AUTV). Se sent del tot motivada per seguir competint en plena natura i sempre mira endavant per buscar nous reptes.
 
–Valorava ser al podi de la Ronda dels Cims?
–No m’ho esperava. Tenia com a objectiu només acabar. En curses així tant llargues no em fixo en la classificació fins que arribo a cert punt del recorregut. La meva referència era a la Margineda, quan venien dues baixades tècniques que podrien passar factura a nivell muscular. Vaig aguantar bé i anava molt per sensacions, amb un ritme que no em suposés massa cansament. Havia d’anar en compte perquè et pots trobar molt bé, però encara queda molt. 

–I més si s’acosta mal temps...
–Prop de l’habituallament d’Incles em va agafar la tempesta i els 20 minuts que vaig estar aturada em va anar bé per descansar i que em curessin una petita llaga. Després vaig patir perquè tenia problemes d’estómac. Tot i tenir gana no podia menjar res, m’era impossible. La sensació era de molt cansament.

–Però va poder arribar a meta. Que li passa per dins quan està a pocs metres de creuar-la?
–Les sensacions són molt ambigües. Tens una de molt cansament i una altra de moltes ganes de veure als teus. Tothom et felicita, però estàs com en un món paral·lel, com si no hi fossis. Quan prens consciència real de tot el que has fet és al dia següent. Pensava que vaig acabar quarta i la meva sorpresa va ser quan a l’entrega de premis van dir el meu nom com a tercera classificada. 

–Com va aficionar-se a aquesta mena de curses?
–Córrer a la muntanya em semblava una bogeria. Una cosa és caminar-hi, i l’altre fer-hi una cursa. Primer vaig provar amb la de 35 quilòmetres de l’AUTV i em va començar a agradar. Vaig prendre part en més curses i de mica en mica vaig anar millorant resultats. En un sorteig vaig guanyar un premi de dos mesos d’entrenament personal i em vaig preparar per més reptes. Vaig fer dos anys la Marató dels Cims i vaig ser segona i tercera, rebaixant el temps. A la següent em vaig retirar. Em vaig cansar d’explosivitat, mirava massa el crono i em vaig afeixugar una mica.

–I va canviar de plantejament...
–Necessitava canviar el xip i mirar curses més llargues, amb un preparació diferent, on aprens coses noves i canvies l’òptica. L’any passat a la Mític vaig ser segona. Dos dies després vaig tenir la sensació de no haver-ho donat tot. No tenia pensat participar a la Ronda, però al cap d’un temps em van venir ganes de provar-ho.

–L’any vinent s’anima a fer l’Eufòria?
–No crec, però mai se sap. Tinc ganes de fer de nou la Mític ara que tinc més experiència en llargues distàncies perquè sé que puc rebaixar el meu millor temps. Ara em conec molt més i sé interpretar i gestionar millor les sensacions que tens durant la cursa. Al final el que et fa córrer és la passió per la muntanya.