En Daniel Climent, originari d’Alacant, ha exercit durant 35 anys de professor de Ciències de la Natura per a estudiants de secundària i, malgrat que actualment està jubilat, continua fent de voluntari educatiu i utilitzant com a recurs didàctic la seva afició per l’etnobotànica. 
 
–Com definiria l’etnobotànica? 
–És l’estudi de les relacions entre els humans com a grup social i les plantes des de múltiples punts de vista, com medicinals, tèxtils, musicals... I cada cultura ha enfocat d’una manera particular aquestes relacions perquè tenim plantes diferents a cada lloc.
 
–I en què consisteix la feina d’un etnobotànic com vostè? 
–Nosaltres ens dediquem a intentar salvar part d’aquest llegat perquè es tracta d’una cultura que s’ha transmès de forma oral i que si no ha quedat registrada es va difuminant a mesura que la gent es fa gran, perd la memòria o es mor. Però en uns llocs està més desenvolupada que en d’altres. 

–En quin punt es troba a Andorra o en països del seu entorn? 
–Realment, als països catalans, des dels anys vuitanta s’han donat passos de gegant, sobretot en la sistematització i l’homologació dels procediments de recerca i de divulgació. De fet, he de dir que som capdavanters a Europa i tot. En el cas d’Andorra, hi ha gent molt bona i una mostra d’això és que aquest any acull les novenes Jornades d’Etnobotànica en Llengua Catalana. 

–Vostè hi ha participat des de la primera edició. Què persegueixen?
–La idea original era oferir un estímul perquè l’etnobotànica arrelés i un espai que permetés intercanviar tot tipus de coneixements. De fet, una part substancial dels participants no són botànics, sinó metges, farmacèutics, lingüistes... 

–I entre el públic en general també tenen bona rebuda?
–Bé, un dels reptes és que l’etnobotànica tingui un caràcter divulgatiu perquè tothom pugui interessar-se per allò que s’hi diu. Sempre ve gent que no és del gremi i participa en les conferències. Perquè sortosament tots sabem molta etnobotànica sense ser-ne conscients i la nostra intenció és que la gent prengui consciència que el contacte amb les plantes és continu.

–De què parlarà en aquesta ocasió? 
–Jo participo en cinc comunicacions. Una d’elles és un homenatge a Tu Youyou, una dona xinesa que probablement és la persona que més vides va salvar al segle XX perquè, a través de la lectura etnobotànica d’un text antic, va descobrir en una planta un principi actiu que permet actuar molt bé contra la malària. Això és extraordinari.

–La cultura popular sovint porta a l’error? 
–En efecte, d’aquí la importància de l’etnobotànica per veure realment si allò que es transmet és correcte; cal analitzar les tradicions i contrastar-les, no creure-se-les sense més.