Xavier Fonoll (Escaldes-Engordany, 1988), llicenciat en enginyeria química, va aconseguir una beca de la Fundació Crèdit Andorrà que el va dur a la Universitat de Michigan per acabar la seva tesi doctoral en una estada de sis mesos. Ja hi porta quatre anys.

–Com va la seva investigació a Michigan? 
–És un món totalment diferent a Andorra. Jo vaig fer el doctorat en plena crisi econòmica a la Universitat de Barcelona i el que més em va sorprendre és la quantitat de recursos econòmics que es destinen allà. 

–En quins projectes treballa ara?
–Tinc dos: un està centrat en escenaris on hi ha pocs recursos, sobretot d’aigua i alimentació, i investiguem amb diferents tecnologies d’energies per produir aigua potable i aliments a l’Àfrica. L’altre és encara més gran perquè hi col·laboren diferents universitats americanes i treballem en la sostenibilitat de les ciutats del futur. L’objectiu és l’any 2050 i ens centrem en la migració que hi haurà del camp a les ciutats, perquè s’haurà de construir una infraestructura sostenible que ara mateix no existeix. 

–El títol de la seva tesi va ser 'Estratègies per millorar la digestió anaeròbica dels residus lignollulosics'. 
–Sí [riu]. La digestió anaeròbica el que fa tractar residus orgànics a partir de microorganismes, dins un rector biològic, que es transformen en energia. És a dir, els residus orgànics es converteixen en energia alhora que s’obté un nou recurs, el fertilitzant.

–Quan la va va acabar, havia obtingut els resultats que esperava? 
–Quan vaig començar la tesi pensava que investigaria un projecte. El projecte que vaig presentar a la Fundació Crèdit Andorrà, no té quasi res a veure amb el resultat final. Vaig anar descobrint moltes coses pel camí, però crec que vaig ser capaç de mantenir un fil conductor. 

–Creu que tot el que avui està investigant als Estats Units, algun dia ho podrà aplicar aquí, a Andorra?
–Aquesta és la pregunta que esperava! Jo crec que sí. S’haurien de fer estudis de viabilitat econòmica per veure quina podria ser la manera més sostenible. La digestió anaeròbica es pot tractar a escala molt gran, incloent-hi tots els residus, però també pot ser a escala més petita, tractant només els residus que es generen en una comunitat o en una àrea on ja hi ha una altra producció de residus orgànics. Penso que s’hauria de donar l’oportunitat, com a mínim, de fer un estudi i comprovar si és possible o no implementar aquesta tecnologia a Andorra i obtenir un benefici econòmic. Aquest benefici es podria treure en forma de biogas, biometà o en productes químics, com el fertilitzant. 

–Es veu encapçalant un projecte com aquest al país?
–Sí, m’agradaria molt, tot i que encara no sé quan tornaré. El meu objectiu ara mateix és ser professor d’universitat i crec que als Estats Units hi ha més sortida. Ara bé, això no vol dir que no pugui col·laborar amb Andorra des d’allà. Enyoro molt Andorra i Barcelona. Si no aconsegueixo ser professor, m’encantaria tornar aquí, sobretot si treballo en els mateixos temes que tinc ara. 

–L’únic inconvenient seria el finançament...
–Exacte. Especialment si vull continuar amb el tipus de recerca que faig ara. Hauria de canviar la meva manera de fer les coses, però no crec que em suposes un problema.

–Com han anat els dos dies de les jornades dels Debats de recerca d’enguany?
–Molt bé. A l’Institut d’Estudis Andorrans hi ha un departament de recerca que va contactar amb mi i em van facilitar una ajuda de mobilitat per anar a un congrés mundial a la Xina. Per a mi ha estat un plaer col·laborar amb ells i donar una xerrada com la d’ahir. 

–La digestió anaeròbica és el futur?
–Jo crec que sí. Penso que si sé controlar els microorganismes per fer-los produir el que jo vull, sempre podré obtenir un benefici econòmic. 

–El problema potser és que la gent no ho coneix prou encara.
–Hem d’intentar que l’enginyeria es relacioni amb les ciències socials i l’educació per donar-se a conèixer i tenir èxit. Se’n diu enginyeria social.