L’escultor Philippe Lavaill (Perpinyà, 1954) va adquirir part de les seves habilitats artístiques al taller del seu pare i mestre joier Georges Lavaill. Durant la seva joventut va impregnar-se dels aires que es respiraven a la Barcelona dels anys setanta i va aprendre de la mà de dos grans mestres com Salvador Dalí i Apel·les Fenosa. Després va decidir instal·lar-se a la serralada pirinenca, on segueix vivint i desenvolupant gran part de la seva activitat, a cavall entre l’Alt Urgell i Andorra. La seva obra es pot veure arreu del món i avui tanca la seva última performance sobre el mite de l’os, que ha estat creant a la Peixera al llarg de tot el mes i amb l’ajuda dels alumnes del Lycée. Les seves paraules desprenen passió per una habilitat artística que porta a la sang i intenten transmetre el mateix que ell sent quan fa un acte de creació.

–Els seus inicis com a artista han de situar-se a Barcelona?

–Jo vaig estar 20 anys a la capital catalana; vaig fer-hi els estudis i després vaig estar treballant amb Salvador Dalí entre Barcelona i Cadaqués i amb Apel·les Fenosa al Vendrell.

–I com eren aquests dos grans artistes ? 

–Dalí era un monstre però a la vegada un tio d’una generositat extraordinària, com tots els grans artistes. Fenosa per exemple va regalar la seva casa i tota la seva obra abans de morir.

–Quina relació va mantenir amb Dalí?

–El problema és que a l’ombra dels grans arbres no creix res però tens una estona de dolça frescor per observar com creix. I dins de l’arbre hi ha un espiral vital que s’enrosca cap al cel. Dalí era aquest espiral que ho xuclava absolutament tot, les idees d’uns i altres. A més, s’apropiava de qualsevol repte tecnològic. Jo vaig aprendre que ell va treballar moltíssim abans d’arribar a ser un geni.

–I era receptiu amb les seves idees? 

–Mostrava una immensa curiositat i estava molt atent perquè res se li escapés . Ell volia arribar fins al final per saber com es feia qualsevol cosa. Ara, era com el cafè amb llet, que mai saps on comença el cafè i on acaba la llet. I això és el que busquem en el fons, la veritat... 

–Fenosa va aportar-li quelcom diferent o complementari?

–L’antítesi total. Ell imposava una distància amb tots els esdeveniments i manifestava un silenci introspectiu. Vam col·laborar en molts projectes, l’últim va ser la reconstrucció de tot l’atrezzo d’una òpera que havia creat amb Coco Chanel. Va ser un moment extraordinari perquè vam rememorar els anys 20, 30 i 40, quan va articular-se tot. M’interessava moltíssim la visió d’aquell món intel·lectual. Ells eren grans contrabandistes d’idees. 

–I van fer-li grans revelacions? 

–El mateix Dalí et descobria unes perspectives atlàntiques. Entre les mil històries que t’explicava –i mira que no havia de per què fer-ho–, em va deixar anar una d’aquelles frases extraordinàries: «Per ser global s’ha de ser ultralocal». 

–I se la va prendre al peu de la lletra? 

–Com que ja havia esgotat totes les aventures possibles en una Barcelona subtropical, vaig traslladar-me a Bescaran per tenir una mirada ultralocal del Pirineu en general.

–Per què en aquest poble alturgellenc? 

–Ja coneixia bastant la zona i vaig decidir instal·lar el meu taller en una casa de Bescaran. 

–Aquest entorn li ha servit com a font d’inspiració?

–Sí, només mirar els que et rodegen… Per exemple, vaig dissenyar deu escultures sobre antics oficis que es troben a l’interior del bosc de la Rabassa. Expliquen la vida dels rabassaires, les trementinaires, els traginers, els contrabandistes… gent que ha marcat aquestes muntanyes. L’última és un combat de llops, que és el que domina. 

–Per què? 

–El llop és gran i de ferro com l’os que ara estem construint a la Peixera. I, igual que els explico als nens, quan tu fas un gos has de sentir les puces, has de posar-te a dins i deixar aflorar el que hi està amagat. Tant amb aquell llop com amb l’os d’ara la sensació és que m’ha de mossegar… 

–Quantes escultures més té a l’espai públic? 

–Unes quantes. Aquí a Andorra també vaig fer dues escultures sobre el món de la pesca per explicar aquesta tradició que estan ubicades a l’entrada de la Vall d’Incles. O també vaig fer un monument a Purito a Sant Julià de Lòria.

–I creu que la gent observa i valora l’obra exposada a l’aire lliure? 

–Concretament a Andorra hi ha una política d’adornament que no he vist enlloc i que és molt bona. Tenim molta presència escultòrica i està molt bé. Jo puc dir que de nit he vist molta gent fent fotos a la rotonda de la Dama de Gel. 

–Un monument escultòric que va crear amb l’Àngel Calvente. 

–Exacte. I rep moltes visites igual que les dues escultures de davant de la catedral de la Seu, que sovint es converteixen en l’atrezzo de molts casaments, o el monument d’homenatge a Gustavo Adolfo Bécquer, a Bellver de la Cerdanya, que està inspirat en els seus famosos versos: «Volverán las oscuras golondrinas en tu balcón sus nidos a colgar....». 

–Totes són obres que vostè ha proposat o que ha fet per encàrrec?

–Les obres d’art escullen els seus clients, però n’hi ha de necessàries. Per exemple, jo estic creant una sèrie a tot el curs del Segre, que passa per diversos municipis francesos i catalans. No hi havia res i calia un contrapunt perquè no estem sota l’imperi del totxo. I una de les formes de combatre-ho és apropiar-se del paisatge urbà traient el que tots tenim a casa i volem veure al carrer. 

–A banda d’inundar el carrer d’escultures, exposa? 

–Sí, just acabo de fer una exposició al museu Montjor de Vilassar de Mar amb el poeta català Vicenç Llorca. I també estic preparant diverses obres itinerants amb la Diputació de Lleida... 

–No para. S’ha pres seriosament allò que deia Dalí de «ser ultralocal per ser global». Perquè vostè ha exposat arreu del món... 

–Sí, a diverses ciutats europees, també als Estats Units i al Japó.

–I com es treballa aquesta projecció? 

 –Igual que un músic o un escriptor. Jo tinc un missatge que vull transmetre i com que en aquest cas és no verbal no hi ha problema de llengua i cadascú pot afegir-hi la seva interpretació.

–El seu estil hi ajuda? 

–Jo soc figuratiu constructivista i sempre intento ajuntar el ferro amb altres elements com pedres o peces de ceràmica. Hem de conservar un lèxic comú per poder comprendre .

–I el metall és l’element imprescindible en les seves obres? 

–La fusió dels metalls és el que domino, tot i que ells intenten dominar-me però jo no puc deixar que em donin ordres. 

–Què l’ajuda a transmetre? 

–Els metalls són la noblesa dels pobles. Primer accedeixes a les armes i després als utensilis. Permeten anar molt més lluny i verticalitzar una escultura.

–Els animals són presents en moltes de les seves escultures. Són hereus del concepte de pirineisme que intenta recuperar? 

–Sí, el pireneisme és com el mediterraneisme; estem on estem i necessitem entendre el que ens rodeja. Tenir una mirada d’on venim i del que queda en la nostra societat. El pireneisme és una identitat compartida, però també recull un punt de nostàlgia. 

–Molts joves se senten cridats per l’escultura? 

–Jo crec que hem de fer l’esforç per aconseguir-ho perquè actualment vivim en una espècie d’immaterialitat que provoca encara més confusió. I moltes vegades quan treballes amb els materials entens com està fet un element. Això interessa especialment als nens perquè és immediat, tot i que després genera una immensa frustració perquè no hi ha un ancoratge. 

–Per tant, l’escultura ajuda a entendre el món?

–Recorda el diàleg amb la terra. Tu pots tenir respecte per un gerro senzill i humil que té la teva àvia a casa, però és diferent si l’has fet tu. 

–I els artistes troben més limitacions a Andorra? 
–Com deia abans, hi ha una bona política del Govern pel que fa a la visibilitat. Però jo soc d’una generació ja una mica carrossa dins de la Xarranca i ara cal deixar par a noves expressions. La Peixera és un lloc fantàstic per generar oportunitats. 

–Considera necessari un col·lectiu com el de la Xarranca per recollir inquietuds? 

–Quan tot va bé i hi ha mitjans econòmics, la tendència és a allunyar-se de la gent. I quan venen els moments difícils succeeix tot el contrari i la gent s’apropa i busca l’intercanvi. Ara vivim moments una mica desconcertants i hi ha la necessitat d’apropar-se. 

–Crisi seria la paraula per definir aquesta situació

–Jo crec que hi ha moltes fractures i desconcert en tots els nivells; pot acabar sent interessant... 

–Just avui completa l’obra del mite de l’os. Com ho farà? 

–Farem un gravat de l’os. Aquesta serà l’última performance.