Susan i Alix Sharp, mare i filla respectivament, es van trobar, per accident, recomanant classes d’anglès a Irlanda. Aviat es van adonar que hi havia una gran demanda de cursos de qualitat a l’estranger i van decidir muntar Learn Away, una petita empresa familiar dedicada a ajudar a nens i adults a aprendre la llengua de Shakespeare de la manera més dinàmica possible. Creuen que el seu aprenentatge és imprescindible per mostrar Andorra al món.

–Què és Learn Away?
–Som una empresa familiar que organitzem cursos d’anglès. El que volem oferir és un viatge cultural, més enllà de l’aprenentatge de l’idioma. Agafem els nens i els portem des d’Andorra a una petita ciutat d’Irlanda que es diu Waterford i quasi sempre promovem l’estada en família, tot i que també hi ha l’opció d’estar en residència, però no s’aprèn igual. Els adults van més per lliure.

–Per què van triar Irlanda?
–Perquè coneixem a la directora d’una escola d’allà. Ella és com nosaltres i ho organitza tot de manera molt familiar, fins i tot, supervisa personalment les famílies d’acollida dels nens i nenes andorrans. Ara estem buscant a Anglaterra i el Canadà, però volem el mateix model d’escola: petita i familiar. Una mica com Andorra, que tothom sap qui és qui. El que no volem de cap manera és obrir una empresa que faci el mateix que les grans acadèmies internacionals. A més, he de dir que els irlandesos són bastant més simpàtics que els anglesos! Els meus pares són anglesos, però... [riu]

–Per què és important aprendre anglès en un país de parla anglesa?
–Bàsicament, perquè és la petita empenta que t’impulsa i força a parlar. Aquí podem aprendre la gramàtica, a llegir, a escriure, però no a parlar. Això és aplicable tant en nens com en adults i en qualsevol llengua. 

–Com ho viuen els més petits?
–Millor que els grans. Tot i que els pares pateixen, als nens els encanta anar a estudiar a l’estranger. Tenen una capacitat d’adaptació tan gran que sempre els hi passa volant i es volen quedar més temps. 

–Quin vincle es crea entre els estudiants i la família d’acollida?
–En general, hem tingut històries molt boniques, és una qüestió de feeling. Al cap dels anys, la família d’acollida i els nens mantenen el contacte i l’amistat, es tornen a veure... És molt xulo. A vegades, fins i tot, ploren a l’hora d’acomiadar-se.

–Les famílies d’aquí tenen por a l’hora de deixar marxar els seus fills?
–Sempre. Hi ha alguns pares que fan veure que no, però a la majoria els resulta molt dur, sobretot quan són més petits. 

–Però els nens sempre estan acompanyats per vosaltres, oi?
–Sí. Fins ara, ens ho hem repartit entre la meva mare i jo, però aviat s’incorporarà també el meu germà. El més important és mantenir la familiaritat als dos costats, a Andorra i a Irlanda.