El doctor Lluís Rosselló va ser un dels principals ponents en la conferència organitzada per la Fundació Crèdit Andorrà amb motiu del Dia Mundial de la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica el passat 16 de maig. Actualment és metge i cap clínic de l’Unitat de Reumatologia i de l’Aparell Locomotor de l’Hospital Universitari de Santa Maria de Lleida i coordinador de la Unitat de Fibromiàlgia. A més, és metge reumatòleg del Centre Mèdic Pla d’Urgell de Mollerussa.

–Què és la Fibromiàlgia?
–És una malaltia que, tal com diu el nom, provoca dolor al muscle, no a l’articulació. En principi es considera reumatològica i la seva causa és desconeguda.

–A qui afecta?
–Sobretot a les dones, d’entre 40 i 49 anys, malgrat que la malaltia pot aparèixer cap als 20. De cada 20 persones afectades, 19 són dones.

–Quines teories científiques hi ha?
–Hi ha moltes teories. Una pot ser la teoria hormonal. Els homes tenen testosterona i les dones estrògens. Sembla que els estrògens estan directament relacionats amb la fibromiàlgia. De fet, a partir de la menopausa moltes dones es troben molt millor, alhora que és estrany trobar-se amb la malaltia en noies abans de la primera menstruació. Una cosa curiosa que també s’ha detectat és que durant els nou mesos d’embaràs, quan no hi ha el període, algunes diagnosticades es troben millor. 

–Tot i que no sempre és així, l’edat pot tenir-hi a veure?
–Sí. L’edat, el sexe i el caràcter són els factors fonamentals. Acostuma a ser a partir dels 30 que moltes dones van al metge perquè té una sèrie de símptomes, com un dolor generalitzat inexplicable, insomni, problemes de memòria i concentració... No és del tot conegut, però podria estar relacionat amb el mateix debel·lar de la vida; entre els 30 i els 40 acostumem a tenir moltes preocupacions i a estar neguitosos per diferents motius. La família, la feina, l’entorn... tot afecta. 

–Quina és la reacció psicològica dels diagnosticats?
Hi ha dos tipus de persona: la que no s’ho espera i la que se sent alleujada al saber-ho. Per a la primera és un cop molt dur, sobretot si no se li explica bé ni se li diu el què pot passar. El tema que, malgrat tenir un tractament, aquest no sigui curatiu pot causar problemes psicològics. El segon tipus de persona porta molt de temps patint i ningú li ha dit què li passa. En el moment que se li diu que té una malaltia concreta que es diu fibromiàlgia se sent alleujada i està disposada a començar el tractament.

–Com ho detecten els metges?
–La detecció passa per atenció primària. No hi ha cap marca d’analítica ni prova d’imatge que ho determini, nosaltres ens guiem per criteris. L’any 1990 només s’incloïa el dolor en uns punts concrets del cos, però des del 2009 s’hi barreja el dolor, el trastorn de la son, el de la memòria i la fatiga. És a dir, si tens dolor, insomni, problemes de memòria i una fatiga inexplicable, és molt probable que tinguis fibromiàlgia. 

–Com és el tractament?
–Malgrat que hi ha molta investigació, continua sent una malaltia sense cura ni tractament definitiu. L’únic que fem nosaltres és intentar apel·lar els símptomes i lluitar contra el patiment de la persona. El primer que volem és calmar el dolor i intentar millorar la son. Això moltes vegades ho aconseguim amb tractament multidisciplinari. En aquest grup hi ha un metge d’atenció primària, un reumatòleg, una infermera que fa educació sanitària i dona consells sobre la malaltia, un psicòleg per fer teràpia cognitivo-conductual i que ajuda a reconèixer la malaltia i un fisioterapeuta per portar un programa de d’exercici físic. En alguns casos, pot arribar a intervenir un internista. 

–En quin moment som respecte a la investigació?
–Jo crec que som en un moment molt bo, perquè se li ha donat un reconeixement a la malaltia que abans no tenia. Ara ja està reconeguda per l’OMS i tots els estaments científics i mèdics la tenen en compte. A més, hem descobert que la solució passa pel tractament no farmacològic. Això no ho dic jo, ho diuen els màxims experts de l’Associació Europea de Malalties Reumàtiques. El 2016 van publicar la importància de la combinació entre un tractament multidisciplinari i l’exercici físic. Al malalt se la de convèncer per a que surti de casa i faci més coses de les que realment creu que és capaç. 

–Fins a quin punt es pot tenir una vida normal?
–La malaltia divideix en tres graus: el 1 pot fer vida normal, el 2 vida limitada i el 3 pràcticament no pot fer res. El què intentem nosaltres és evitar que la gent arribi a un grau màxim de discapacitat. 

–Algun dia es trobarà la solució definitiva?
–Jo espero que sí.