Tito (Valdeverdeja, Toledo,1957) és l’estrella internacional convidada a La Massana Còmic d’aquest any, en representació de França, país que l’acull des dels anys 60. La diferència entre els iguals centra bona part de la seva obra i gairebé per casualitat s’ha acabat convertint en un referent i confessor pels adolescents francòfons de diverses generacions. 

–Vostè va néixer a Espanya i ara ve a Andorra convidat per l’Ambaixada francesa com a representant gal. Quantes voltes!
–Em sembla molt maca aquesta invitació. Vaig arribar a França amb 6 anys i sense saber res de Francès. Em van portar a una biblioteca i naturalment vaig anar cap als còmics. Em van ajudar a aprendre la llengua i a integrar-me.

–Ha fet una setmana de tours per diferents escoles del país. Com ha anat?
–M’encanta transmetre la meva feina,sempre estaré agraït als dibuixants que em van orientar i van estar atents a les meves preguntes, així que crec que és el més normal atendre les preguntes dels joves ara. 

–Què li acostumen a preguntar els nois i noies?
–Tenen curiositat per la tècnica i se sorprenen quan descobreixen que un dels meus àlbums que ells llegeixen en 40 minuts, necessiten un any de feina. Aleshores els ensenyo uns originals i els explico que és una feina de passió. 

–Un any incloent-hi el guió?
–Depèn, en alguns sí però amb el guió és més difícil saber quant trigaràs. Per exemple, tinc un àlbum sobre la sida i vaig trigar gairebé tres anys a enllestir el guió, hi ha àlbums que s’han de deixar madurar més. Però en termes generals, són dos o tres mesos de feina per al guió.  

–Com és el procés de traducció d’una idea a una vinyeta?
–Cada àlbum és molt diferent. De vegades et trobes amb una persona que t’anima a desenvolupar una història i altres vegades han estat les cartes dels lectors les que m’han inspirat. 

–Els lectors l’escriuen?
–Sí, sobretot els adolescents són extraordinaris per a això, encara que ara escriuen molt menys. Però vaig tenir una temporada extraordinària en què rebia moltes cartes de joves, escrites a mà, en les quals em deien coses molt íntimes. Per exemple, parlaven del divorci dels pares i em demanaven consell. Aquestes cartes m’alimentaven la imaginació i per això també tinc un àlbum sobre el divorci, per exemple. Sempre m’ha impressionat la confiança que em poden arribar a tenir. És una edat molt estranya, potser fan la impressió que no tenen interès per res però si ens apropem des del respecte i sense la moral de l’adult, ens poden enriquir molt. 

–Quin va ser l’input per començar a escriure Tendre Banlieu?
–Un editor em va contactar per preguntar-me si volia fer una història que reflectís l’adolescència d’aquells dies. Jo ja tenia una mica l’etiqueta d’autor per a adults amb un còmic una mica polític, Jaunes, i ho vaig veure com un repte per provar si era capaç d’escriure per a adolescents. Des del 1982 hi ha hagut 20 volums.

–Abans de Tendre Banlieu i Jaunes, què hi va haver?
–Primer, als anys 80 vaig voler parlar dels meus orígens espanyols perquè quan ho deia tothom pensava en flamenc i toros i jo volia ensenyar una altra història. D’això va sorgir la sèrie Soledad, que recrea Valdeverdeja, el meu poble de naixement, però té un nom més pronunciable en francès. Aquesta és la sèrie on més parlo de la meva vida real, en aquest cas de la vida del meu avi republicà en el context de la Guerra Civil. Són testimonis que he recollit a través de la meva família i de veïns del poble. 

–I ara que té al tinter?
–Tinc ganes de rellançar Jaunes perquè fa molt de temps que està esgotada i hi ha lectors que no la coneixen.

–Vostè ha explicat que una de les seves grans influències va ser Jean Giraud, Moebius. 
–Sí. I jo era molt atrevit! Ara no seria capaç de fer la meitat de les coses. Un dia vaig agafar la guia telefònica i vaig descobrir amb sorpresa que sortia el seu nom i telèfon. Em va respondre i molt amablement em va convidar a casa seva a ensenyar-li els meus dibuixos. Imagina’t el que això va significar per a mi! Tenia 17 anys i no vaig dormir durant una setmana. Vaig tenir la sort de comptar amb el seu consell. Primer em va ajudar amb els dibuixos i quan vaig començar a publicar va ser molt atent a l’hora de guiar-me.

–Què destacaria de Moebius?
–M’impressionava i ho segueix fent. És un artista immens i, a part, és capaç de crear un univers fantàstic amb una tècnica realista impressionant. Per exemple, no és que el capità Blueberry m’atregui especialment per la temàtica però la manera de posar la tinta als dibuixos és extraordinària. Ell em va convèncer de passar a una altra etapa de creació, perquè al principi jo copiava molt, qualsevol cosa que em caigués a les mans, per aprendre. A poc a poc sentia que no era prou i quan vaig veure el dibuix realista de Giraud vaig veure la tècnica per arribar a ser el que volia, un testimoni de la nostra època. 

–Quines altres influències el van marcar?
–A nivell de guió i de desenvolupament d’històries, Cabu [Jean Cabut] em va ajudar moltíssim. A més, també em va ensenyar a com negociar un contracte amb les editorials. A ell li interessava més la meva feina a Jaunes i també la història del meu avi. Encara que el seu dibuix no em motivava, sí que ho feia el seu vincle amb l’actualitat. Ell sempre em deia que no m’havia de preocupar si el que feia no s’assemblava al que ja existia. Així que Giraud seria el referent gràfic i Cabu el referent literari. 

–Quin consell donaria als joves que es volen dedicar al còmic?
–Aquesta feina no es pot fer sense passió, per tant han d’estar segurs de sentir-la. No han de mirar el temps que hi inverteixen i no tenir por ni dubtes.