Té 23 anys i moltes ganes de gaudir d’allò que li agrada. A Grandvalira serà un dels representants locals i confia que els riders d’estil lliure puguin gaudir de més ajudes en el futur pel bé de la seva progressió.
 
–Què suposa per a un amateur competir al costat d’alguns dels millors riders del planeta, i en un traçat preparat per acollir-los? 
–Per a mi és una oportunitat d’entrenar amb gent que realment en sap, en un parc en condicions excel·lents, que té un nivell 100% professional. No em cal agafar un avió per anar-hi a un, ja que aquest el tenim a casa. És tota una motivació, amb unes rampes molt grans i uns mòduls impressionants com els del Total Fight, dels que no estem acostumats normalment.

–Dels millors sempre se n’aprèn. És tracta d’aprofitar l’oportunitat de tenir-los aquí...
–Veus un bon nombre de trucs que en la vida has vist en directe. Fixar-s’he dels qui en saben sempre va bé per aprendre.

–Com prepara els trucs per una competició com aquesta?
Cadascú sap quins són els seus millors trucs, que planxa millor. Aquí no es pot arriscar massa, s’ha d’anar a assegurar una mica i saber que sortiran bé. Sempre intentem fer coses diferents i evolucionar els trucs. Es tracta de millorar, i veure el que fan en aquesta competició em motiva per provar coses noves, tot i que en fan que ni se’m passen pel cap realitzar-los. Però tot és evolucionar. Hi ha trucs que quan era més jove els veia molt lluny de fer i ara en canvi els planxo bé.

–Com va arribar fins a l’estil lliure?
–De petit vaig començar amb l’esquí i després em vaig passar al surf de neu, competint en boardercross. Sempre m’havia cridat l‘atenció quan passava pel parc veure a la gent saltant. Sempre havia fet skate i quan em van donar l’oportunitat de provar-ho em vaig passar al freestyle i aquí m’he quedat.

–Què li aporta que no ho facin la resta de disciplines que ha practicat?
–Felicitat, estic amb la meva gent, el bon rotllo que existeix entre tots. No hi ha el mateix ambient de competitivitat que per exemple en el boardercross. Hi ha molta companyonia. A més també és un estil de vida. Es tracta de divertir-se, de gaudir al màxim.

–S’hi veu algun dia dedicant-s’hi?
–És molt complicat. Tinc la meva feina i realment ho faig per passar-ho bé. Tant de bo pogués viure algun dia d’això, però és molt difícil. No tenim gaire suport. A Andorra no hi ha una federació de freestyle, no hi ha ajudes i això ho fa tot molt més difícil. Tenir-ho ens obriria moltes portes perquè hi ha joves que li estan donant molt fort i que no tenen ajudes, que fa sempre més complicat que es pugui arribar a un nivell alt. En canvi, tots els professionals que venen a aquí des dels quatre o cinc anys han estat en una federació, han apostat per ells, han viatjat molt i han tingut la possibilitat de conèixer parcs per tot arreu. Es necessiten molts diners per fer tot això, i sense ajudes, no és possible.