L’encampadà Àlvaro Rodríguez, a punt de fer 27 anys, va acabar a finals de desembre el segon curt. La seva òpera prima Llops va collir centenars d’èxits internacionals i insospitats. 

–Comencem per les novetats?
–-Acabo de rodar el meu segon curt que es diu Le Blizzard [la borrufada], d’entre 10 i 15 minuts de durada, calculo, perquè tot just estem començant el muntatge, només portem quatre seqüències. 

–De què va i a qui hi veurem?
–-Tracta sobre la II Guerra Mundial i el pas dels refugiats pel Pirineu amb una protagonista malferida que es diu Marie i busca la seva filla. Està protagonitzat per Aida Folch, nominada al Goya el 2013. Repetim amb Isak Férriz, que és el protagonista del meu primer curt, Llops, i que és andorrà. Després hi ha encara quatre persones més que surten en càmera, més aviat com a figurants, com per exemple uns soldats nazis. 

–Repeteix període històric. Per què?
–No ho sé però em fascina.

–Quantes persones han treballat al rodatge?
–-Durant sis dies de rodatge, en total hem sigut un equip de més de 50 persones més tota aquella gent que ha col·laborat d’altres formes, són una desena més. Poli Cantero, que ha guanyat dos Goyas, es va encarregar dels efectes especials i va fer un ninot que representa un mort congelat, que és híper realista. A més, hem rodat amb material molt bo, amb una Arri Alexa, una càmera amb què estan gravades la majoria de les pel·lícules dels Òscars. També hem fet servir unes òptiques que són difícils d’aconseguir perquè són molt cares, ja que tenen uns vidres esfèrics, en lloc de plans. Fan aquell efecte típic de quan li toca la llum amb foscor directe a càmera et fa un reflex allargat, és molt característic de la ciència ficció.

–Per què li agrada treballar amb aquestes òptiques?
–No m’ho havia plantejat però el director de fotografia m’ho va proposar. Al curtmetratge hi ha una espècie de bucle temporal, similar als que es troben a la ciència ficció, i l’òptica encaixa amb aquesta fórmula. Quan rodes en un bosc, amb moltes referències verticals, es nota molt la presència de l’òptica. I les escenes nocturnes que vam rodar amb foc i llums directes a càmera, amb els fars d’un cotxe d’època, entre d’altres, és increïble. 

–Com va contactar amb Aida Folch?
–-M’hagués agradat que fos l’Isak Férriz el protagonista una altra vegada però amb el temps potser vaig acabar pensant que la responsabilitat que sent una mare vers un fill potser és major que la que sent un pare, potser, no ho sé. Per això, m’agradava explorar la situació des de la perspectiva d’una dona. Tampoc havia treballat mai amb una actriu protagonista i buscava algú que parlés francés ja que interpreta una refugiada d’aquest país. Buscant diferents opcions vam anar a parar a l’Aida. Vam quedar per fer un cafè, li vaig defensar el projecte, em va fer moltes preguntes i em va dir que estava disponible en aquelles dates i que li interessava. Vaig tenir una sort increïble! 

–I aquesta reflexió de la responsabilitat dels pares cap als fills?
–A la primera versió del guió, el protagonista era un home però arran de la trista imatge del nen siri ofegat a les costes turques [Aylan Kurdi] vaig fer la reflexió sobre la desgràcia absoluta de la mort d’aquest nen però, sobretot, de la responsabilitat dels pares que havien decidit creuar tot un mar en males condicions i a sobre perdre el fill d’aquesta manera. Quin pes recauria sobre d’ells per a tota la vida? D’aquí neix el curt. 

–Així, no és tan important el context temporal. 
–-No, és universal i parla dels refugiats actuals. Hi ha una figura molt important al curt interpretada per l’Isak Ferri, que és el passador. A Andorra hi ha una llegenda negra i lletja darrere. 

Rodríguez: "M’agrada jugar amb la llegenda negra d’Andorra però el curt no parla del país, parla de tots els refugiats del món i dels passadors"

–S’intueix al curt?
–Sí, m’agrada jugar-la tot i que no parla d’Andorra realment, parla del Pirineu i parla de tots els refugiats, també els actuals. Els passadors estan a la frontera amb els Estats Units, al Mediterrani, a tot arreu. Hi ha gent bona i gent dolenta, màfies i persones que volen ajudar. Llegenda negra hi ha a tot arreu.

–Amb quin pressupost compta?
–Encara està variant, falta tancar el procés de postproducció que espero que s’acabi al juny per poder optar a presentar-lo a Sitges. Si poguéssim tornar a ser seleccionats com amb Llops crec que la feina haurà valgut la pena perquè el nomenament anterior va ser una sorpresa una mica estranya. La secció oficial de Sitges qualifica pels Goya, pels Òscars i pels Méliès d’Or, no és molt habitual entrar-hi, com ho vam fer amb Llops. Aquest curt és molt més gran, intentarem guanyar premis i donar guerra. 

–Per què creu que Andorra no acaba d’arrancar com a plató natural a l’aire lliure?
–-En primer lloc, no som únics, pots aconseguir escenaris increïbles, per exemple, al Pirineu d’Aragó. En segon lloc, la frontera porta molts problemes, presentar molta documentació i pagar molts diners. A mi se m’ha ajudat molt [des de l’Administració] però jo no hauria pogut gravar aquest curt, mentre que a Espanya calculo que m’hagués costat gairebé un 15% més barat. A part hi ha el tema de crear una acadèmia de cine, que jo hi estic en contra. 

–Per què?
–-No té sentit fer una acadèmia si no tenim indústria. Un projecte així es fa quan portes 30 anys rodant sense parar al país. Abans s’ha de treballar de moltes altres maneres. Primer hi ha d’haver talent, som quatre gats. Treballem, anem fent cosetes i d’aquí a uns anys ja mirem si fem l’acadèmia o no, hi ha prioritats abans, com una Film Commission per atreure rodatges, que no és la funció d’una acadèmia. I si els acords de fronteres milloren, ja veurem a la llarga si s’ha de fer una acadèmia o uns premis. 

–No s’avança perquè la gent jove marxa?
–Sí però no només. Em resulta una mica terrorífic que a Andorra tot es fa a gran escala i els projectes no duren. Es parla que volen fer un festival de cinema molt gran aquí. Però per què? Si ningú coneix Andorra a nivell cinematogràfic, Cannes porta 70 anys, San Sebastián, 60 i Sitges va celebrar el cinquantè aniversari. No pretenguem fer un Sitges aquí el primer any, serà una despesa de milions i no vindrà ningú, per moltes estrelles que portis, no hi ha reclam. Però en canvi, tenim un festival petit com Ull Nu que s’està construint pas a pas i està tenint un creixement important. Cuidem el petit! D’aquí a 20 anys potser és un referent, no d’un any cap a l’altre. Tampoc els directors es fan de cop, primer rodes uns curts i després, amb els anys, veus què fas.