Devoradora de novel·la negra des de la infància, l’encampadana Núria Gras va recollir dijous el premi Fiter i Rossell de novel·la durant la 40a Nit Literària del país, gràcies a la seva obra Paradís d’ombres. / Per Mireia Aguilar Pardo

 

–En un núvol [riu]. Molt contenta perquè presentar a concurs la primera novel·la que faig, guanyar i, a sobre, a casa, és per a mi un orgull. Sobretot haver guanyat el Fiter i Rossell, un premi important personalment. Estic molt il·lusionada perquè tampoc m’ho esperava. 

 

–Sempre tens l’esperança de guanyar però a l’hora de la veritat s’ha de ser realista perquè hi ha molta gent que escriu i que ho fa molt bé. És molt difícil i estic molt feliç. 

 

–Sí, vaig guanyar la primera edició de narrativa de terror del Comú d’Encamp amb el conte La predicció, un relat de por. 

 

–És el meu gènere preferit. Des de petiteta ja vaig començar a llegir sempre Agatha Christie. Recordo la primera vegada que vaig llegir Diez negritos que vaig flipar. Després, de gran, he continuat llegint novel·la policíaca, novel·la negra, amb autors com Mankell, Chandler, Highsmith, Thompson, Larsson o Läckberg, entre d’altres. 

 

–Em crea molta curiositat. M’agrada tant la novel·la negra sueca, més europea i punyent, com l’americana, que és més espectacular i d’acció i cinematogràfica. Són estils diferents però les dues m’entretenen i m’enganxen. 
 

–T’ha d’enganxar des del principi perquè vulguis continuar llegint més i més. Avui en dia hi ha tanta oferta que si agafo un llibre i a les 40 pàgines no m’ha enganxat, el deixo.

 

–Fa quatre anys. Quan vaig guanyar el concurs de contes, em vaig adonar que em venia de gust escriure una novel·la. Al cap d’un temps vaig decidir apuntar-me a l’Ateneu Barcelonès, on vaig fer un primer curs de narrativa. I després tres cursos especialitzats de novel·la, on s’aprèn com estructurar la història, com crear personatges potents, com articular la trama i lligar-la perquè quedi rodona. 

 

–Escric a estones, en el temps lliure perquè treballo a jornada completa. M’hi poso després de la jornada laboral, quan ja he acabat totes les feines de casa, a partir de les 21.30 hores fins a la 01.00, més o menys, que se m’acaben les piles. No és com si em pogués dedicar vuit hores cada dia a escriure. 

 

–Per a mi és un avantatge. Visc a Andorra i m’agrada escriure sobre allò que veig. Gaudeixo descrivint els carrers per on passo cada dia, el paisatge que veig, els llocs on vaig. Com a lector crec que també fa gràcia quan llegeixes una història que està al teu cercle proper. Si visqués a Barcelona, possiblement escriuria sobre paisatges d’allà, però m’agrada descriure el lloc on soc.  

 

–La història és completament fictícia, tota inventada, l’únic real són els escenaris. Si els protagonistes van a un restaurant a dinar, és un establiment andorrà. Si passegen, ho fan per l’avinguda Meritxell i quan entra a l’edifici de la Policia, és el d’aquí. 

 

–És part del premi. El Govern dóna una part en metàl·lic però també inclou la publicació de l’obra a càrrec de Pagès Editors. Ja em van dir que probablement estarà enllestit al mes de març i començarem les presentacions a Andorra per donar-lo a conèixer.

 

–Encara no ho he pensat [riu], però seria una cosa xula. Encara no he paït que he guanyat.

 

–Sí, ara ja estic treballant en una segona obra, però encara en fase molt embrionària. Tot just estic fent les fitxes dels personatges i començant a dibuixar la trama, que és el més complicat. Dissenyar la trama i elaborar les fitxes amb totes les característiques dels personatges és una feina de molts mesos però imprescindible per tirar endavant la història. Cal tenir una escaleta i saber el número d’escenes que escriuràs, com comença la novel·la i com acaba. Quan tens tot això clar, és quan pots començar a escriure. I malgrat tota la feina, les primeres línies les estripes l’endemà perquè veus que no serveixen. 

 

–També serà d’intriga, tot i que no hi haurà crims, serà un misteri, com no podia ser d’una altra manera. 

 

–Sí [riu i no vol donar més detalls].