NÚRIA SALÁN Presidenta de la societat catalana de tecnologia
NÚRIA SALÁN: «El WI-FI el va inventar una dona i ningú ho sap»
Enèrgica, convençuda i lluitadora. La presidenta de la societat catalana de la tecnologia, Núria Salán, oferirà avui una xerrada a la Universitat d’Andorra amb l’objectiu de trencar estereotips i apropar el món tecnològic a grans i petits, homes i dones. / PER LÍDIA RAVENTÓS
–Expliqui’ns una mica sobre la conferència que inaugurarà el curs acadèmic sota el títol Dones, ciència i tecnologia: una carrera de fons.
–Sense voler fer spoilers, el que intento és fer un repàs històric de com les dones de ciències i, sobretot, de tecnologia han tingut molt poca visibilitat al llarg de la història. Començo per explicar quan es van instal·lar les universitats a Europa, a Espanya, a Catalunya i quan hi van arribar les primeres dones. Quin va ser el context, com les va rebre la societat quan van veure que dones havien gosat estudiar allò que no era per elles. I també faig una reivindicació de la invisibilitat que ha tingut el talent femení, els invents que són coneguts internacionalment però que ningú sap que hi ha una dona darrera perquè es dona per fet que això ho ha inventat un home.
–Ens podria posar algun exemple d’un invent que utilitzem a diari, que l’hagi fet una dona i que ho desconeguem?
–En diré un que potser no el coneix molta gent: el WI-FI [riu]. Te’n diré més: el Bluetooth, el rentavaixelles o el llibre electrònic.
–Què podem fer per solucionar la poca visibilitat que tenen encara avui les inventores?
–El primer que podem fer és parlar-ne, divulgar-ho, i que la societat ho sàpiga. Sempre he dit que la tecnologia s’hauria d’aprendre des de primer curs i que fos transversal igual que ho és l’anglès o les manualitats, sense fer distinció de ciències o lletres perquè la tecnologia va més enllà. En el moment que la tecnologia sigui transversal veurem amb més naturalitat que tant homes com dones la facin servir, serà natural. I amb les que ja hem fet tard, jo reivindico que surtin els seus noms als llibres de text, que es posin els noms a carrers o a places, que no els hi destinin un nom amagat a la darrera plaça del poble, sinó que tinguin el reconeixement que no han tingut. Hi ha casos flagrants de dones que se’ls hi ha negat el premi Nobel per invents que han salvat tantes vides com és la penicil·lina. I al final, si no tens reconeixement, no existeixes. Una de les coses que jo els hi dic a les meves alumnes és que si mai les entrevisten no acceptin mai un titular que digui «una dona ha fet això», cal reivindicar el nostre nom i cognom.
–Parlarà també d’estereotips.
–Sí. Ho exemplificaré amb una anècdota que em va passar fa poc. Vaig anar a una escola a fer una xerrada perquè buscaven una inventora. I quan vaig entrar un nen va dir amb cara de sorprès: és aquesta? No sé què s’imaginaven, potser s’esperaven una dona amb els cabells blancs o una imatge estranya i en canvi es van trobar amb una dona molt normal. Caldria trencar la imatge que una dona que fa una enginyeria és una dona forta, aspre o distant. Jo quan li dic a la gent que sóc forjadora aficionada la gent em mira estranyada. I els hi contesto que també faig magdalenes, que això també m’agrada!
–Expliqui’ns una mica sobre la conferència que inaugurarà el curs acadèmic sota el títol Dones, ciència i tecnologia: una carrera de fons.
–Sense voler fer spoilers, el que intento és fer un repàs històric de com les dones de ciències i, sobretot, de tecnologia han tingut molt poca visibilitat al llarg de la història. Començo per explicar quan es van instal·lar les universitats a Europa, a Espanya, a Catalunya i quan hi van arribar les primeres dones. Quin va ser el context, com les va rebre la societat quan van veure que dones havien gosat estudiar allò que no era per elles. I també faig una reivindicació de la invisibilitat que ha tingut el talent femení, els invents que són coneguts internacionalment però que ningú sap que hi ha una dona darrera perquè es dona per fet que això ho ha inventat un home.
–Ens podria posar algun exemple d’un invent que utilitzem a diari, que l’hagi fet una dona i que ho desconeguem?
–En diré un que potser no el coneix molta gent: el WI-FI [riu]. Te’n diré més: el Bluetooth, el rentavaixelles o el llibre electrònic.
–Què podem fer per solucionar la poca visibilitat que tenen encara avui les inventores?
–El primer que podem fer és parlar-ne, divulgar-ho, i que la societat ho sàpiga. Sempre he dit que la tecnologia s’hauria d’aprendre des de primer curs i que fos transversal igual que ho és l’anglès o les manualitats, sense fer distinció de ciències o lletres perquè la tecnologia va més enllà. En el moment que la tecnologia sigui transversal veurem amb més naturalitat que tant homes com dones la facin servir, serà natural. I amb les que ja hem fet tard, jo reivindico que surtin els seus noms als llibres de text, que es posin els noms a carrers o a places, que no els hi destinin un nom amagat a la darrera plaça del poble, sinó que tinguin el reconeixement que no han tingut. Hi ha casos flagrants de dones que se’ls hi ha negat el premi Nobel per invents que han salvat tantes vides com és la penicil·lina. I al final, si no tens reconeixement, no existeixes. Una de les coses que jo els hi dic a les meves alumnes és que si mai les entrevisten no acceptin mai un titular que digui «una dona ha fet això», cal reivindicar el nostre nom i cognom.
–Parlarà també d’estereotips.
–Sí. Ho exemplificaré amb una anècdota que em va passar fa poc. Vaig anar a una escola a fer una xerrada perquè buscaven una inventora. I quan vaig entrar un nen va dir amb cara de sorprès: és aquesta? No sé què s’imaginaven, potser s’esperaven una dona amb els cabells blancs o una imatge estranya i en canvi es van trobar amb una dona molt normal. Caldria trencar la imatge que una dona que fa una enginyeria és una dona forta, aspre o distant. Jo quan li dic a la gent que sóc forjadora aficionada la gent em mira estranyada. I els hi contesto que també faig magdalenes, que això també m’agrada!