ASSUMPTA CASANOVAS Secretària mèdica
ASSUMPTA CASANOVAS: «Els pacients llegeixen massa i alguns arriben espantats a la consulta»
L’Assumpta Casanovas Soldevila té 49 anys, va néixer a Vic, i va arribar a Andorra l’any 1995. Porta a la sanitat 18 anys, primer 13 treballant amb odontologia i ara cinc anys dins del món de la medicina general, a la consulta del doctor Joan Carles Miralles, a la Massana
–Per què vàreu triar ser secretària mèdica?
–No ho vaig triar, vaig tenir la gran sort que comptessin amb mi.
–Com era abans l’ofici?
–No crec que hagi canviat gaire el fet d’anar al metge... potser és el pacient el que ha anat canviant. Abans la gent veia el seu metge com un «sr metge», es limitava a venir per curar-se o trobar una solució al seu problema i punt. Fins i tot un cop a l’any, i ja n’hi havia prou. Referent a la secre, crec que els feia un cert respecte, hahaha, no hi volien tenir massa contacte. El just i per obligació.
–Com és ara?
–Ara és genial! A mi m’agrada molt la feina que faig. Li tinc molt respecte. No tots, és evident, però els pacients són coneguts, ens hem fet amics, i venen a veure el metge però també a la secre, i això es nota i s’agraeix moltíssim. La feina es converteix en molt més planera i te la fan molt més fàcil.
–Quines millores hi ha hagut?
–A nivell laboral, l’informàtica. És tot molt més ràpid, àgil i segurament molt més fiable. A nivell personal, crec que ja no ets la secre que t’obre la porta sinó algú que et dona confiança per solucionar-te problemes o temes, sense haver de veure el metge. Et veuen una persona resolutiva i saben que els ajudaràs amb qualsevol cosa que puguis fer per ells o necessitin en aquell moment.
–I empitjoraments?
–Home, a vegades el fet d’estar tant informatitzats, potser els pacients llegeixen massa i t’arriben molt espantats a la consulta, i no cal... a vegades, són ells els que t’expliquen el que tenen sense un diagnòstic previ. Penso que abans la gent anava al metge per saber que els passava, i no dubtaven gens del què els deia el metge. No tenien l’informació tan a l’abast com ara.
–Què és el millor de l’ofici?
–Per a mi, el contacte directe amb la gent. M’agrada molt, i si els puc ajudar, em sento molt feliç.
–I el pitjor?
-Veure’ls plorar. Em desfaig. Em sento molt impotent. No puc veure a la gent trista. Em fa mal.
–Perjudica a la família els horaris?
–A veure, sempre hi ha dies que saps quan entres però no saps quan sortiràs, però arribar a perjudicar, no. Tot és pot fer i tot és comprensible.
–La relació amb els superiors ha canviat en els darrers anys?
–Jo tinc un superior que no me’l mereixo. Tinc moltíssima sort de poder treballar amb ell, som un equip. Metge-secre. Puc dir que cada matí em llevo amb ganes d’anar a treballar i això és meravellós. Treballem molt, però ho fem a gust, tenim moments divertits i d’altres que no tant, però aquí estem, junts.
–Els pacients han canviat?
-Canviat no ho sé... però que cada vegada són més joves sí (o jo em faig gran, no ho sé). Han canviat, potser, en la manera d’entrar, són molt més afectius, es deixen abraçar i petonejar i a mi m’encanta atxutxar-los, sobretot a la gent gran. Aprenc molt d’ells, la seva actitud davant la malaltia, el punt de vista que tenen de la vida, en fi, que són entranyables.
–Pros i contres de fer aquesta tasca a Andorra?
–La part bona és el que tu pots fer i donar pels pacients, ajudar-los, escoltar-los, atendre’ls com es mereixen i intentar que no esperin massa a la saleta, hahaha, que no sempre és possible... I, els contres, Andorra és molt petit, i tot vola! No t’equivoquis gaire que t’assenyalen amb el dit gros, hahaha... però de tot se’n aprèn i és busca la part més positiva!
–Afecta al físic, estrés...?
–No, gens ni mica. Algun dia surts més tocada que d’altres, crec que és més aviat a nivell emocional. Hi ha coses que t’afecten, et saben greu, perquè coneixes aquell pacient i et fot el que li està passant, i t’enfades, i no ho vols entendre... res, que sóc molt bleda amb certes coses!
–Recomanaríeu aquesta feina a un jove?
–Sí, per què no? Aprens moltíssim a formar el teu caràcter, et tornes més humil, sensible, amable, aprens a escoltar i parlar poc, és una feina molt agraïda. De ric no te’n faràs, però d’humà molt, i és això en realitat el que compte.
–Per què vàreu triar ser secretària mèdica?
–No ho vaig triar, vaig tenir la gran sort que comptessin amb mi.
–Com era abans l’ofici?
–No crec que hagi canviat gaire el fet d’anar al metge... potser és el pacient el que ha anat canviant. Abans la gent veia el seu metge com un «sr metge», es limitava a venir per curar-se o trobar una solució al seu problema i punt. Fins i tot un cop a l’any, i ja n’hi havia prou. Referent a la secre, crec que els feia un cert respecte, hahaha, no hi volien tenir massa contacte. El just i per obligació.
–Com és ara?
–Ara és genial! A mi m’agrada molt la feina que faig. Li tinc molt respecte. No tots, és evident, però els pacients són coneguts, ens hem fet amics, i venen a veure el metge però també a la secre, i això es nota i s’agraeix moltíssim. La feina es converteix en molt més planera i te la fan molt més fàcil.
–Quines millores hi ha hagut?
–A nivell laboral, l’informàtica. És tot molt més ràpid, àgil i segurament molt més fiable. A nivell personal, crec que ja no ets la secre que t’obre la porta sinó algú que et dona confiança per solucionar-te problemes o temes, sense haver de veure el metge. Et veuen una persona resolutiva i saben que els ajudaràs amb qualsevol cosa que puguis fer per ells o necessitin en aquell moment.
–I empitjoraments?
–Home, a vegades el fet d’estar tant informatitzats, potser els pacients llegeixen massa i t’arriben molt espantats a la consulta, i no cal... a vegades, són ells els que t’expliquen el que tenen sense un diagnòstic previ. Penso que abans la gent anava al metge per saber que els passava, i no dubtaven gens del què els deia el metge. No tenien l’informació tan a l’abast com ara.
–Què és el millor de l’ofici?
–Per a mi, el contacte directe amb la gent. M’agrada molt, i si els puc ajudar, em sento molt feliç.
–I el pitjor?
-Veure’ls plorar. Em desfaig. Em sento molt impotent. No puc veure a la gent trista. Em fa mal.
–Perjudica a la família els horaris?
–A veure, sempre hi ha dies que saps quan entres però no saps quan sortiràs, però arribar a perjudicar, no. Tot és pot fer i tot és comprensible.
–La relació amb els superiors ha canviat en els darrers anys?
–Jo tinc un superior que no me’l mereixo. Tinc moltíssima sort de poder treballar amb ell, som un equip. Metge-secre. Puc dir que cada matí em llevo amb ganes d’anar a treballar i això és meravellós. Treballem molt, però ho fem a gust, tenim moments divertits i d’altres que no tant, però aquí estem, junts.
–Els pacients han canviat?
-Canviat no ho sé... però que cada vegada són més joves sí (o jo em faig gran, no ho sé). Han canviat, potser, en la manera d’entrar, són molt més afectius, es deixen abraçar i petonejar i a mi m’encanta atxutxar-los, sobretot a la gent gran. Aprenc molt d’ells, la seva actitud davant la malaltia, el punt de vista que tenen de la vida, en fi, que són entranyables.
–Pros i contres de fer aquesta tasca a Andorra?
–La part bona és el que tu pots fer i donar pels pacients, ajudar-los, escoltar-los, atendre’ls com es mereixen i intentar que no esperin massa a la saleta, hahaha, que no sempre és possible... I, els contres, Andorra és molt petit, i tot vola! No t’equivoquis gaire que t’assenyalen amb el dit gros, hahaha... però de tot se’n aprèn i és busca la part més positiva!
–Afecta al físic, estrés...?
–No, gens ni mica. Algun dia surts més tocada que d’altres, crec que és més aviat a nivell emocional. Hi ha coses que t’afecten, et saben greu, perquè coneixes aquell pacient i et fot el que li està passant, i t’enfades, i no ho vols entendre... res, que sóc molt bleda amb certes coses!
–Recomanaríeu aquesta feina a un jove?
–Sí, per què no? Aprens moltíssim a formar el teu caràcter, et tornes més humil, sensible, amable, aprens a escoltar i parlar poc, és una feina molt agraïda. De ric no te’n faràs, però d’humà molt, i és això en realitat el que compte.