Jesús Fernández Alba va néixer a Letur, Albacete, el 1959, traslladant-se de ben petit a Vilassar de Dalt on, al costat de casa hi tenia una empresa dedicada al marbre. Allà va començar aquesta professió que ha seguit desenvolupant a Andorra des de l’any 1978, aviat farà 40 anys, i creant posteriorment la seva pròpia empresa de marbres.

–Com és que vau venir a Andorra?
–Hi vivia una tia meva.

–Per què vau triar aquest ofici?
–Quan vaig venir aquí, ja m’agradava i vaig continuar. De jove teníem un magatzem de marbre al costat de casa, a Vilassar de Dalt, i ja hi havia treballat durant tres o quatre anys.

–Com era l’ofici abans a diferència d’ara?
–Era molt dur. No hi havia maquinària, es feia tot el transport a mà. Posàvem uns corrons de fusta per moure les planxes de marbre. Tot a mà. Quan arribaven els camions havíem de descarregar les planxes una a una a pols.

–En què ha millorat ara?
–Sobretot en la maquinària, abans per fer una cuina et passaves dos dies. Ara si no la fas en poques hores estàs perdent diners.  

–Quines són les feines que més feu?
–Cuines, escales, façanes, però, sobretot, moltes làpides. Abans la làpida era molt més lenta, ara fer-la és molt més ràpid. Sobretot per la maquinària per gravar.

–Es gravaven a mà anteriorment?
–Sí, jo les feia a mà. Ara tot és automàtic i molt millor, amb un resultat més bo. Abans es posaven els motlles de les lletres i una a una s’anaven gravant amb un  pantògraf. La màquina resseguia el motlle i rebaixava la pedra amb la forma de cada lletra. Ara fem una plantilla de tot el text amb ordinador, s’imprimeix amb un plotter sobre un material al qual se li deixen els buits de les lletres o dibuixos  i es grava sobre la pedra amb una màquina que projecta sorra.  

–Està millor o pitjor actualment la feina?
–S’està molt més bé ara. Es treballa molt millor i més a gust ara.

–I els materials? Han canviat?
–Abans es treballava molt el marbre, ara es treballa molt més el granit, que és molt més dur.

–I la procedència?
–Abans gairebé tot era espanyol, ara venen de tot el món. Hi ha diferents colors, diferents qualitats que estan a altres llocs. És un producte natural i l’has de portar d’allà on està, no el fabriques a gust del consumidor a qualsevol lloc.

–I els clients? Han canviat els gustos?
–Sí, una mica si, evidentment. Ara demanen més coses estranyes «xorrades», coses que no s’hagin vist i que per aquest motiu no tenen per què ser millors.

–Els horaris de feina afecten a la feina?
–No, de cap manera, treballem de dilluns a divendres al migdia. Abans es feien moltes més hores, i no és per la feina, que ara també n’hi ha. El que passa és que era una feina molt més lenta, ara s’avança molt més. Hi ha més maquinària i va més ràpid tot.

–I els guanys? Es guanyava més proporcionalment ara?
–Penso que abans estàvem més ben pagats. Darrerament s’ha ajustat molt tot i per totes bandes.

–Hi ha pros i contres de fer aquesta feina a Andorra?
–És una feina que, evidentment, s’ha de fer a l’exterior ja que precises molt d’espai per tenir el volum que necessites de material, molt d’estocatge. L’elaboració després es fa a l’interior. Tenim una bona calefacció i ben muntada. Aquí a l’hivern tenim millors condicions de temperatura que a casa d’alguns. Tenim la calefacció sempre a 20 graus. És qüestió d’adaptar-se. Evidentment quan surts al carrer fa fred, i a més el mabre sempre està fred encara que faci molta calor.

–Afecta físicament?
–Si estàs acostumat, no. Recordo que abans jo tot sol movia mitja planxa a mà, ara amb un fragment petit ja no puc. Afecta molt la falta de costum.
 
–Recomanaríeu aquesta feina a un jove?
–Sí. És molt creativa, sempre fas coses noves. Cada treball que fas és diferent.