NEREA IGLESIAS ESTUDIANT
NEREA IGLESIAS: «Pots dir moltes coses en poques paraules»
Nerea Iglesias, de 22 anys, ha guanyat el 2n Concurs Carnet Jove de micro-relats que organitza el Carnet Jove Andorra amb la col·laboració de l’àrea de Lectura Pública i Biblioteques del Govern, del col·lectiu Portella i del Centre de la Cultura Catalana. El relat d’Iglesias, d’entre els 41 que han concursat al certamen, ha convençut el jurat en el qual hi havia el director d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA, Arnau Colominas. El relat es pot llegir a la pàgina web www.carnetjove.ad. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Estudia medicina, però una de les seves aficions és escriure.
–Segueixo el Carnet Jove Andorra al Facebook, i vaig veure que anunciaven el concurs. Com que només eren 200 paraules, vaig intentar-ho, tot i que estava d’exàmens! També havia escrit abans altres micro-relats, i havia guanyat un premi. No se’m dona bé escriure contes, però més curt sí, perquè pots dir moltes coses en poques paraules.
–De què va el micro-relat amb què ha guanyat el concurs?
–Com que estava estudiant psiquiatria per als exàmens, vaig pensar fer una història d’amor, però posant-me a la ment d’una persona amb una malaltia mental, amb una patologia psiquiàtrica, que té una obsessió, i quina seria la seva perspectiva, totalment perfeccionista. Vas llegint i sembla que està enamorat, però, de sobte, et sorprèn i fa por.
–I va convèncer el jurat.
–No m’ho esperava! Vaig llegir altres relats i pensava que no tenia res a fer.
–Fer un relat curt també té una dificultat perquè, de vegades, costa més resumir que escriure moltes pàgines.
–Per a mi la dificultat d’escriure un gran conte és que no em sé esplaiar, ho explico tot molt concís, directe, concentrat. Crec que no podria escriure contes o llibres, però com a afició ho podria provar, o almenys en l’àmbit de la medicina, escrivint sobre el tema però en un àmbit menys formal, per a tots els públics.
–La gent de ciència sovint té un vessant artístic.
–Sempre he pensat que m’agradaria dedicar-me a la docència, i ara estic llegint un llibre d’un metge que explica anècdotes de la seva carrera. Potser m’agradaria fer divulgació.
–És cert que tots els metges tenen tan mala lletra?
–La meva lletra no és massa maca, però, de moment, s’entén!
–El seu relat és d’un fals enamorat, perquè està obsessionat. Aquests límits es trenquen més sovint del que pensem?
–Jo miro moltes sèries policíaques, i sovint surten casos d’aquests. Però és cert que hi ha obsessions, persones amb patologies inherents, que no poden controlar, és un impuls, una fixació.
–No li puc preguntar com acaba el relat?
–Bé, el vaig deixar obert, amb punts suspensius, perquè crec que era original, i cadascú podia acabar la història com volgués. Si hagués tingut més caràcters potser l’hauria fet un assassí en sèrie!
–A més d’estudiar i escriure, quines altres aficions té?
–M’agrada molt la moda i la bellesa, sobretot que tinguin a veure amb la salut. I el futbol!
–Jugar o mirar?
–Les dues coses. Fins fa poc he estat a l’equip de futbol de la universitat.
–Estudia medicina, però una de les seves aficions és escriure.
–Segueixo el Carnet Jove Andorra al Facebook, i vaig veure que anunciaven el concurs. Com que només eren 200 paraules, vaig intentar-ho, tot i que estava d’exàmens! També havia escrit abans altres micro-relats, i havia guanyat un premi. No se’m dona bé escriure contes, però més curt sí, perquè pots dir moltes coses en poques paraules.
–De què va el micro-relat amb què ha guanyat el concurs?
–Com que estava estudiant psiquiatria per als exàmens, vaig pensar fer una història d’amor, però posant-me a la ment d’una persona amb una malaltia mental, amb una patologia psiquiàtrica, que té una obsessió, i quina seria la seva perspectiva, totalment perfeccionista. Vas llegint i sembla que està enamorat, però, de sobte, et sorprèn i fa por.
–I va convèncer el jurat.
–No m’ho esperava! Vaig llegir altres relats i pensava que no tenia res a fer.
–Fer un relat curt també té una dificultat perquè, de vegades, costa més resumir que escriure moltes pàgines.
–Per a mi la dificultat d’escriure un gran conte és que no em sé esplaiar, ho explico tot molt concís, directe, concentrat. Crec que no podria escriure contes o llibres, però com a afició ho podria provar, o almenys en l’àmbit de la medicina, escrivint sobre el tema però en un àmbit menys formal, per a tots els públics.
–La gent de ciència sovint té un vessant artístic.
–Sempre he pensat que m’agradaria dedicar-me a la docència, i ara estic llegint un llibre d’un metge que explica anècdotes de la seva carrera. Potser m’agradaria fer divulgació.
–És cert que tots els metges tenen tan mala lletra?
–La meva lletra no és massa maca, però, de moment, s’entén!
–El seu relat és d’un fals enamorat, perquè està obsessionat. Aquests límits es trenquen més sovint del que pensem?
–Jo miro moltes sèries policíaques, i sovint surten casos d’aquests. Però és cert que hi ha obsessions, persones amb patologies inherents, que no poden controlar, és un impuls, una fixació.
–No li puc preguntar com acaba el relat?
–Bé, el vaig deixar obert, amb punts suspensius, perquè crec que era original, i cadascú podia acabar la història com volgués. Si hagués tingut més caràcters potser l’hauria fet un assassí en sèrie!
–A més d’estudiar i escriure, quines altres aficions té?
–M’agrada molt la moda i la bellesa, sobretot que tinguin a veure amb la salut. I el futbol!
–Jugar o mirar?
–Les dues coses. Fins fa poc he estat a l’equip de futbol de la universitat.