Res de restaurador. Ni de gastrònom. Aquesta és la seva professió, però a ell li agrada que li diguin Mary Poppins. Tal qual. David Sanagustín (Barcelona, 1973) assegura que la seva feina és una filosofia de vida. / Per IVÁN MOURE

 

–M’encanta el cinema i la història de Mary Poppins. Arriba a una llar amb la família dispersa però amb emoció i màgia fa que tots els que hi conviuen canviïn l’actitud i passin a actuar en positiu. I quan tots estan bé i ja hi ha harmonia, marxa. Així vull i intento que la gent em vegi. Jo no soluciono res, però ofereixo les eines necessàries.

 

–Contagio emoció. Ho vaig aprendre del meu pare, que no entenia la restauració com una feina, sinó com una filosofia de vida. La restauració no consisteix en menjar i beure bé. Té un punt emocional que el client ha de gaudir però que l’ha d’ajudar a transmetre el teu equip. Per assolir aquesta fita cal un escenari adequat, una bona atenció i servei, que estiguin bé. Jo a les formacions em baso en això: emocions i restauració. Si es treballa bé aquesta fusió de conceptes tindràs èxit; és impossible fracassar.

 

–Bé, jo sóc dels que volien ser futbolista, eh? Però amb quinze anys ja sabia que no seria cap estrella amb la pilota i vaig tenir la meva primera experiència darrere d’una barra a les festes del meu poble, Larués (Osca). Aquell contacte amb la gent, veure’ls gaudir amb el que els has servit... Em va encantar. I allà em va entrar el cuc de ser cocteler acrobàtic. 

 

–És cert que arrossega aquesta fama, però et diré que ser barman no és només servir begudes a una discoteca o un pub. Has de tenir coneixement de les barreges i elegància en el contacte amb l’ampolla, el got, la manera de servir, el tracte al client... I per aprendre-ho  hi ha una formació. Ah! I els millors barmans que conec no treballen a la nit. 

 

–Molta, a nivell físic i també mental. A mi m’ajuda fins i tot a crear projectes. Mentre entreno o competeixo, sempre penso i em surten moltes idees que ja abans d’anar a la dutxa agafo la llibreta i m’ho apunto.

 

–Faig vida aquí i hi vinc assiduament des del 1995 que em va sortir la primera feina a Andorra al Celler d’En Toni. Em van contractar al Nadal i vaig fer molt bona amistat amb el propietari, el Ramon. Encara avui tenim contacte. També he estat director de restauració al Park Hotel i la cadena d’hotels Accor. Fins i tot la meva parella sentimental és d’aquí, sento que això és casa meva i la meva intenció és assentar aquí la meva empresa d’assessoria gastronòmica.

 

–Sí, és un restaurant amb un prestigi però que vol reinventar-se. L’Alfonso, el propietari, s’ha adonat d’això i amb un gest d’humilitat i valentia, m’ha demanat ajuda.

 

–És un país turístic i ho necessita. Tenim potencial gastronòmic i per tant és important també aconseguir que el turista surti amb un somriure dels locals que trepitja, que quedin satisfets i amb ganes de tornar. Crec que jo puc ajudar molt en aquesta faceta i per això vull establir aquí la meva empresa. Per mi és un  win-win. Tots hi guanyem.