El Japó és el protagonista del primer cicle Geografies, que durant 15 dies té lloc a Ordino amb una activitat diferent. Durant la quinzena, però, l’exposició Nippon, dels fotògrafs Toru Morimoto i Tina Bagué, permetrà aprofundir en la societat japonesa i la seva cultura. / Per ESTHER JOVER MARTIN

–Les imatges són el resultat d’un viatge d’una any pel Japó.
–Nosaltres fem fotos junts al Japó des del 2002. L’any 2008 vam viatjar molt pel nord, en una zona molt rural, molt autèntica, poc turística, i ens vam adonar que el Japó que havíem fotografiat era el més tòpic i no ens havíem assabentat massa de què anava la pel·lícula. Una dia vam decidir deixar-ho tot i marxar –vivíem a Barcelona– i dedicar-nos exclusivament a fotografiar el Japó rural.

–El somni de molts...
–Bé, se’ns va acudir la idea en un moment adequat, que quadrava. Encara vam aconseguir patrocinadors, abans d’entrar en plena crisi. El viatge va començar l’1 de gener del 2010, en una autocaravana, i vam recórrer 42.000 quilòmetres.

–I dues visions.
[Tina] Bé, ell sempre fa blanc i negre, jo color; jo soc una dona, ell és un home; jo soc occidental i tot em sobta, ell és japonès però feia 20 anys que vivia fora i tenia una mirada més nostàlgica i introvertida sobre el seu país. Volíem donar una doble visió sobre el Japó des de dos punts de vista molt diferents. Després vam editar un llibre, que ja està esgotat, i vam muntar l’exposició Nippon, que es va estrenar el 2011 a Tòquio.

–Toru, amb quina nova mirada va retratar el seu país?
–Quan vivia al Japó no feia fotos, i vaig marxar a estudiar fotografia als Estats Units. Tenia moltes ganes de mirar el meu país com a fotògraf. Buscava alguna memòria de quan hi vivia, quan era petit.

–S’ho va trobar molt canviat?
–Els edificis, els colors i la gent sí, però els rituals i les festes són iguals. No ha canviat, l’han maquillat però a dins no ha canviat res.

–La gent que hi viatja sempre destaca que és un país de contrastos.
–Sí, de modernitat i tradicions.

–Per què Japó sedueix tant l’Occident?
–Estèticament és molt potent, té un imaginari molt diferent al d’aquí, amb l’afegit que, a diferència d’altres països d’Àsia, és un país molt amable de cara al viatger. Per exemple, el Vietnam és brut, has de vigilar que no et robin, regatejar... A l’Índia no et deixen tranquil... Al Japó tens la tranquil·litat que si et cau un bitllet de 100 euros al terra te’l donaran, i la gent, encara que no t’entengui, t’ajuda amb tot el que pot, t’acompanya arreu. Quan vas pel món la gent no es deixa fer fotos o et demana diners, mentre que al Japó són ells els qui et demanen fer-te fotos amb tu. Al Japó l’exòtic ets tu, no ells, sobretot a les zones més remotes, amb poc turisme.

–I ara en què treballen?
–Ara estem fent fotos en illes aïllades, estem viatjant a les illes. N’hi ha 800, i només 300 habitades. Allà la gent és molt japonesa! Aquest estiu acabarem el viatge.

–També en color i blanc i negre?
–No, ara ho fusionem i, sobretot, fem retrats mirant a càmera. Ara fem més paisatge, documentant l’espai, i els retrats dels personatges de cada illa. A més, ara tots dos fem pel·lícula, de mig format, en negatiu gran, que està en perill d’extinció. Tirem menys fotos però més pensades. També volem fer un llibre.

–També organitzen viatges fotogràfics.
–Sí, per a grups reduïts, i anem a fotografiar el Japó més rural (www.akashiphotos.com).