JOAN CARLES MIRALLES METGE
JOAN CARLES MIRALLES: «El metge de capçalera no veu malalties, veu malalts»
En Joan Carles Miralles Abelló va néixer a Barcelona l’any 1958. Exerceix la medicina des de fa 28 anys, 10 com a metge de capçalera. Abans de venir a Andorra l’any 1991, havia treballat a la OCATT (Organització Catalana de Trasplantaments). En el moment d’haver de triar el camí professional, va haver de decidir entre marineria (li agrada molt la mar) i l’altre passió, la medicina. Finalment va pesar més la segona opció.
–Perquè vareu triar medicina?
–De fet, la llavor la va posar el meu pediatra, el Dr. Tarés. El recordo perfectament en la seva consulta senyorial del carrer Bruch escrivint solemnement les receptes amb ploma estilogràfica. També pel fet de que el meu germà gran va estudiar medicina i com que dormíem i estudiàvem a la mateixa habitació, sovint jo obria els seus llibres encuriosit per aquelles làmines d’anatomia. Fent 4rt de batxillerat ja em vaig colar en un quiròfan.
–Com ha evolucionat el metge de capçalera?
-Avui, tot i l’ajut que ha suposat l’entrada de l’informàtica en les consultes, els ordinadors han irromput en les consultes massa ràpid. Tal com es viu ara, massa ràpid. Són una bona eina, és cert, ens procuren informació mèdica actualitzada al dia, però per contra refreden la relació metge-pacient. Ens veiem obligats a mirar continuament la pantalla de l’ordinador durant la visita del malalt mentre escrivim i escrivim i no mirem la cara del pacient. La mirada del malalt diu molt. Demanem masses proves complementàries, sovint exigides pel mateix malalt, fetes amb aparells d’altíssima tecnologia, però no escoltem ni explorem el pacient com hauríem de fer-ho, és a dir, sense presses. El metge de capçalera no veu malalties, veu malalts i l’enfocament del procés ha de ser biopsicosocial, és a dir, tenint en compte les interrelacions familiars, socials i laborals del seu pacient, a qui d’altra banda, acompanyarà tota la vida, tant en consulta com a domicili. Si perdem de vista aquest punt, perdrem l’essència de la medicina de capçalera.
–Els horaris de feina afecten a la vostra vida familiar?
–Enormement. La consulta té uns horaris. El metge no. Moltes vegades, en mig d’un dinar o a mitjanit, he hagut de sortir per atendre un malalt al seu domicili! Però, tot i que això és inherent amb la meva feina, ha fet que m’hagi perdut moltes hores de les vides de la meva família. Ja ho he fet en altres ocasions però torno a demanar perdó, sobretot a les meves filles per no haver estat al seu costat quan em van necessitar.
–Què us agrada més de la feina?
–Sense cap dubte és el pacient, el fet que m’obri la porta i establir una relació de confiança mútua que moltes vegades acaba sent d’amistat i la satisfacció de procurar per ell en els moments de malaltia o d’intranquil·litat davant d’un problema de salut.
–I el que menys?
–Sobretot el fet de no poder desconnectar. Sovint t’endus els problemes a casa tot i que procuro no fer-ho.
–La feina de metge de capçalera és diferent a Andorra que a una gran ciutat com per exemple Barcelona?
–I tant! Aquí coneixes bé al pacient perquè el trobes a la seva feina, en els llocs d’esbarjo, comprant... Conèixer l’entorn del malalt ens ajuda a tractar-lo en la malaltia.
–I el pacient? Creieu que també ha canviat al llarg dels anys?
-Ja ho crec. El malalt té més informació. Però sovint t’exigeix proves complementàries fins i tot abans que els hagi explorat perquè ells ja s’han fet un auto diagnòstic. I ara el pacient també té més pressa: quantes vegades he hagut d’escoltar allò de «doctor, tinc la grip, doni’m alguna cosa per curar-me ràpidament que demà he d’anar a treballar». I l’automedicació és un gran problema. De fet és el gran problema. Sobretot pel que fa als antibiòtics! També he sentit moltes vegades allò de «doctor, m’he pres aquell antibiòtic dels tres dies però no milloro...»
–Un consell per a algun jove que s’interessi per la medicina de capçalera?
–No sóc qui per donar consells. Però en tot cas li diria que faci el que faci, en qualsevol feina, però sobretot en la de metge, que sigui conscient de quines són les seves limitacions i que no dubti en derivar el pacient a un altre col·lega si no se’n surt. El pacient ho agrairà sempre.
–Perquè vareu triar medicina?
–De fet, la llavor la va posar el meu pediatra, el Dr. Tarés. El recordo perfectament en la seva consulta senyorial del carrer Bruch escrivint solemnement les receptes amb ploma estilogràfica. També pel fet de que el meu germà gran va estudiar medicina i com que dormíem i estudiàvem a la mateixa habitació, sovint jo obria els seus llibres encuriosit per aquelles làmines d’anatomia. Fent 4rt de batxillerat ja em vaig colar en un quiròfan.
–Com ha evolucionat el metge de capçalera?
-Avui, tot i l’ajut que ha suposat l’entrada de l’informàtica en les consultes, els ordinadors han irromput en les consultes massa ràpid. Tal com es viu ara, massa ràpid. Són una bona eina, és cert, ens procuren informació mèdica actualitzada al dia, però per contra refreden la relació metge-pacient. Ens veiem obligats a mirar continuament la pantalla de l’ordinador durant la visita del malalt mentre escrivim i escrivim i no mirem la cara del pacient. La mirada del malalt diu molt. Demanem masses proves complementàries, sovint exigides pel mateix malalt, fetes amb aparells d’altíssima tecnologia, però no escoltem ni explorem el pacient com hauríem de fer-ho, és a dir, sense presses. El metge de capçalera no veu malalties, veu malalts i l’enfocament del procés ha de ser biopsicosocial, és a dir, tenint en compte les interrelacions familiars, socials i laborals del seu pacient, a qui d’altra banda, acompanyarà tota la vida, tant en consulta com a domicili. Si perdem de vista aquest punt, perdrem l’essència de la medicina de capçalera.
–Els horaris de feina afecten a la vostra vida familiar?
–Enormement. La consulta té uns horaris. El metge no. Moltes vegades, en mig d’un dinar o a mitjanit, he hagut de sortir per atendre un malalt al seu domicili! Però, tot i que això és inherent amb la meva feina, ha fet que m’hagi perdut moltes hores de les vides de la meva família. Ja ho he fet en altres ocasions però torno a demanar perdó, sobretot a les meves filles per no haver estat al seu costat quan em van necessitar.
–Què us agrada més de la feina?
–Sense cap dubte és el pacient, el fet que m’obri la porta i establir una relació de confiança mútua que moltes vegades acaba sent d’amistat i la satisfacció de procurar per ell en els moments de malaltia o d’intranquil·litat davant d’un problema de salut.
–I el que menys?
–Sobretot el fet de no poder desconnectar. Sovint t’endus els problemes a casa tot i que procuro no fer-ho.
–La feina de metge de capçalera és diferent a Andorra que a una gran ciutat com per exemple Barcelona?
–I tant! Aquí coneixes bé al pacient perquè el trobes a la seva feina, en els llocs d’esbarjo, comprant... Conèixer l’entorn del malalt ens ajuda a tractar-lo en la malaltia.
–I el pacient? Creieu que també ha canviat al llarg dels anys?
-Ja ho crec. El malalt té més informació. Però sovint t’exigeix proves complementàries fins i tot abans que els hagi explorat perquè ells ja s’han fet un auto diagnòstic. I ara el pacient també té més pressa: quantes vegades he hagut d’escoltar allò de «doctor, tinc la grip, doni’m alguna cosa per curar-me ràpidament que demà he d’anar a treballar». I l’automedicació és un gran problema. De fet és el gran problema. Sobretot pel que fa als antibiòtics! També he sentit moltes vegades allò de «doctor, m’he pres aquell antibiòtic dels tres dies però no milloro...»
–Un consell per a algun jove que s’interessi per la medicina de capçalera?
–No sóc qui per donar consells. Però en tot cas li diria que faci el que faci, en qualsevol feina, però sobretot en la de metge, que sigui conscient de quines són les seves limitacions i que no dubti en derivar el pacient a un altre col·lega si no se’n surt. El pacient ho agrairà sempre.