Psicòleg especialista en primera infància però també en adolescència, l’urgellenc Miquel Alet Torres ha publicat el seu primer llibre basat en la seva experiència i en els dubtes que li plantegen els pares i mares dels seus pacients. «A través dels diferents escrits que conformen el llibre no es pretén donar receptes màgiques i universals, es pretén fomentar que cada lector pensi, busqui i trobi allò que millor li vagi. No tenir dubtes o creure que ho fem tot bé no és realista, no activa la creativitat i no fa que es busquin les solucions adients a les dificultats existents», adverteix l’autor. / Per ESTHER JOVER MARTIN

–'Ho estem fent bé?' D’on sorgeix la idea d’escriure aquest llibre-manual?
–A mi ja m’agrada molt escriure, i fa un temps vaig fer un qüestionari a la gent del meu entorn sobre què els preocupava sobre la criança i l’educació. Vaig detectar que, sobretot els pares i mares de canalla de primera infància, fins i tot de mesos, plantejaven dubtes que abans sorgien a l’inici de l’adolescència. Per exemple, els fa por la violència, les drogues, les relacions, etcètera. És curiós que la societat hagi fet aquest canvi tan gran, que amb infants de mesos ja estiguem pensant en coses del futur. Tots els dubtes es basaven en si ho estaven fent bé com a pares i mares.

–Com s’afronten aquests dubtes?
–Moltes de les coses que preocupen del futur s’han de forjar des de l’inici, com el treball en les emocions, els límits, la comunicació familiar, la potenciació d’habilitats i fortaleses...

–Avui en dia, mares i pares no es preocupen més del compte?
–Bé, suposo que depèn de l’evolució de la societat. Ara s’exigeix més, una potenciació de les capacitats dels fills que, de vegades, és exagerat. És necessari que un nen de 12 anys parli xinès? No ens oblidem del joc, de vinculació natural, de carrer, que s’estan substituint per temes més intel·lectualitzats, més formals. Hi ha un capítol en el llibre que reflexiona sobre si som mals pares o mares. No, és l’entorn i la societat, que pressiona molt i ens fa sentir-nos insegurs. Sempre ho estem qüestionant tot, i dubtar és correcte, però no cal fer-ho excessivament.

–A l’hora d’educar, no preval el sentit comú?
–El sentit comú és una de les millors eines d’aplicació, guiant-nos sempre en la naturalesa de l’infant. El joc és vital, observar-los com juguen ens dona molta informació del seu món interior i com es relaciona amb el món exterior. Ara no es juga tant al carrer, amb llibertat, i això també ve de la por, de la inseguretat de si li passarà alguna cosa...

–No fan massa activitats la canalla? Sembla que ho han de saber fer tot.
–Crec que de vegades es pressiona massa, i no hi ha d’haver nens estressats. És cert que, per una banda, pels horaris de treball dels pares molts infants fan moltes activitats extraescolars, però, per altra banda, trobem que hi ha canalla que fa dansa, matemàtiques, pintura, anglès... Tothom vol el millor per als seus fills i filles, però no ens oblidem què volen fer, què els agrada. Al llibre hi ha un capítol en què exposo el cas d’un nen que vol esquiar i a casa l’obliguen a jugar a futbol. Hem d’escoltar més quins són els seus desitjos i veure quines són les seves capacitats per potenciar-les, i ajudar-los a entendre què significa l’esforç.

–La societat ha canviat molt, té raó.
–La nostra generació és de pares i mares preparats, amb estudis superiors, viatjats... Fa un temps l’extraescolar no era una prioritat, a la societat de postdictadura les prioritats eren la supervivència i l’agregació familiar. Ara potenciem les activitats d’oci, creatives i de superació, més d’autorealització.