CRISTINA CAMPOS ESCRIPTORA
CRISTINA CAMPOS: «Publicar un llibre és fàcil, el difícil és vendre»
Llicenciada en Humanitats, Cristina Campos (Barcelona, 1975) va treballar com a coordinadora del Festival Internacional de Cinema de Heidelberg i ara és directora de càsting per a cinema i televisió. Ha debutat a l’escriptura amb Pan de limón con semillas de amapola (Planeta, 2016). Demà, a les 19.30 hores a l’FNAC, impartirà el taller d’escriptura per a debutants Como novelar tu vida. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–De què tracta la novel·la?
–És una novel·la d’amistat femenina, que presenta dues germanes que hereten un forn de pa en un poble a Mallorca. És una història coral de dones contemporànies: les protagonistes tenen 47 i 50 anys, una té una filla adolescent i hi ha una altra dona de 85 anys, cadascuna amb el seu conflicte intern. L’objectiu és descobrir qui els ha deixat el forn de pa.
–Quins conflictes tenen?
–Els que tenim les dones avui en dia: la maternitat, la conciliació, etcètera, i està ambientada al 2010. El forn de pa és l’excusa per ajuntar quatre dones de diferents generacions.
–Però és un llibre per a homes i dones.
–T’agraeixo que ho diguis, perquè a les dones sempre ens pregunten si fem narrativa femenina, i al Falcones ningú li pregunta si escriu narrativa masculina... El que és cert és que les dones llegeixen més, i les editorials busquen aquest públic.
–A per la vuitena edició, ja!
–Pensava que es quedaria al calaix, com alguns guions de cinema que he escrit! No sé per què ha anat bé, suposo perquè moltes dones tenen empatia amb les protagonistes. La Marina és cooperant de Metges sense Fronteres, no té casa, ni fills. La seva germana està casada des de fa 20 anys, amb una filla adolescent amb qui no s’entén i desitja llibertat. Es tracta de desitjos no acomplerts de moltes dones contemporànies.
–I els seus?
–La Marina és la dona que hauria volgut ser. En una primera novel·la sempre t’hi poses tu, i la gent que em coneix m’hi veu reflectida. Això ho explicaré demà al taller, perquè crec que tothom pot escriure una primera novel·la, el difícil és fer la segona!
–Doncs amb la primera ha arrasat!
–Per això em fa por decebre i vaig ajornant la segona. Tinc vertigen! La indústria literària és molt agressiva: a Espanya es publiquen 70.000 títols l’any. Publicar és fàcil, el difícil és vendre.
–El llibre va tenir una menció al Festival de Cinema de Berlín.
–Sí! A la Berlinale s’escullen 10 novel·les de tot el món susceptibles de convertir-se en pel·lícula. Filmax en va comprar els drets i Benito Zambrano, director de Solas, en dirigirà l’adaptació. N’escrivim junts el guió.
–La novel·la la va escriure pensant en el cinema? Perquè vostè ha escrit guions.
–He estudiat un postgrau de guió a l’Escac, i ja escric amb una estructura molt tancada –és el que ensenyaré demà a l’FNAC–, i vaig escriure amb un final molt clar: un objectiu i els obstacles que han de superar les protagonistes.
–Com a directora de càsting, de què ha estat responsable?
–Amb Jaume Balagueró [la seva parella] a Rec; amb Judith Colell, Sílvia Munt, Agustí Villaronga... De sèries, El crac. També he participat a The gunman, amb Sean Penn i Javier Bardem [Sylvie Steinbrecht en va ser directora d’art], ho vam passar molt malament! [riu]
–De què tracta la novel·la?
–És una novel·la d’amistat femenina, que presenta dues germanes que hereten un forn de pa en un poble a Mallorca. És una història coral de dones contemporànies: les protagonistes tenen 47 i 50 anys, una té una filla adolescent i hi ha una altra dona de 85 anys, cadascuna amb el seu conflicte intern. L’objectiu és descobrir qui els ha deixat el forn de pa.
–Quins conflictes tenen?
–Els que tenim les dones avui en dia: la maternitat, la conciliació, etcètera, i està ambientada al 2010. El forn de pa és l’excusa per ajuntar quatre dones de diferents generacions.
–Però és un llibre per a homes i dones.
–T’agraeixo que ho diguis, perquè a les dones sempre ens pregunten si fem narrativa femenina, i al Falcones ningú li pregunta si escriu narrativa masculina... El que és cert és que les dones llegeixen més, i les editorials busquen aquest públic.
–A per la vuitena edició, ja!
–Pensava que es quedaria al calaix, com alguns guions de cinema que he escrit! No sé per què ha anat bé, suposo perquè moltes dones tenen empatia amb les protagonistes. La Marina és cooperant de Metges sense Fronteres, no té casa, ni fills. La seva germana està casada des de fa 20 anys, amb una filla adolescent amb qui no s’entén i desitja llibertat. Es tracta de desitjos no acomplerts de moltes dones contemporànies.
–I els seus?
–La Marina és la dona que hauria volgut ser. En una primera novel·la sempre t’hi poses tu, i la gent que em coneix m’hi veu reflectida. Això ho explicaré demà al taller, perquè crec que tothom pot escriure una primera novel·la, el difícil és fer la segona!
–Doncs amb la primera ha arrasat!
–Per això em fa por decebre i vaig ajornant la segona. Tinc vertigen! La indústria literària és molt agressiva: a Espanya es publiquen 70.000 títols l’any. Publicar és fàcil, el difícil és vendre.
–El llibre va tenir una menció al Festival de Cinema de Berlín.
–Sí! A la Berlinale s’escullen 10 novel·les de tot el món susceptibles de convertir-se en pel·lícula. Filmax en va comprar els drets i Benito Zambrano, director de Solas, en dirigirà l’adaptació. N’escrivim junts el guió.
–La novel·la la va escriure pensant en el cinema? Perquè vostè ha escrit guions.
–He estudiat un postgrau de guió a l’Escac, i ja escric amb una estructura molt tancada –és el que ensenyaré demà a l’FNAC–, i vaig escriure amb un final molt clar: un objectiu i els obstacles que han de superar les protagonistes.
–Com a directora de càsting, de què ha estat responsable?
–Amb Jaume Balagueró [la seva parella] a Rec; amb Judith Colell, Sílvia Munt, Agustí Villaronga... De sèries, El crac. També he participat a The gunman, amb Sean Penn i Javier Bardem [Sylvie Steinbrecht en va ser directora d’art], ho vam passar molt malament! [riu]