Als 7 anys va començar a fer moure l’oval i va estar-se 18 anys al primer equip del VPC, sent un fixe també amb la selecció. L’estiu passat va començar una nova aventura. Tenia experiència com a entrenador de conjunts de base i ara dirigeix per primer cop un grup sènior.

–Com està veient la temporada del VPC?
–Estic molt satisfet per vàries raons. Cada cop som més gent i podem conformar dos equips. Aquest és un gran canvi respecte altres temporades. A casa estem reproduint un joc molt maco i efectiu, però fora ens costa desenvolupar-lo. Aquest és una dels aspectes que hem d’arreglar.

–Aquesta campanya, com va succeir en la passada, la gran assignatura pendent està sent obtenir victòries en els desplaçaments. Perquè es produeix aquesta diferència entre els partits a l’Estadi Nacional i els que es juguen a domicili?
–Són vàries coses juntes. Primer de tot és que sempre hi ha una motivació més especial per jugar davant el teu públic. A casa som més gent que fora com és normal, per temes laborals. Quan jugues davant la teva afició estàs quasi obligat a guanyar i és clar, quan ho fem fora, és el rival qui la té.

– Quins són els objectius que s’imposen a complir aquest curs?
–Primer de tot volíem no tenir els problemes de l’any passat, quan ens vam salvar i no vam perdre la categoria als despatxos. No ens tanquem la porta a entrar als play-off d’ascens i esperem a veure cap on anem a mida que vagin passant els partits.

–Com valora aquesta primera experiència com a entrenador d’un equip sènior?
–És molt satisfactòria. Estic gaudint molt de l’experiència, amb tots els entrenaments de la setmana que portant júniors i cadets no podia tenir perquè és diferent. Compartir el càrrec amb el David m’agrada molt, perquè ens coneixem des de fa molts anys i és un amic. Té molta experiència a nivell rugbístic. Esperem que durant molts anys es pugui mantenir aquest tàndem, perquè tenim les mateixes idees de pla de joc i entrenaments. Estem molt sincronitzats i sempre ens diem les coses a la cara.

–Troba gaire a faltar ser jugador? Li venen ganes de sortir al camp durant els partits?
–Sí. Quan deixes la pràctica per temes de lesions o malaltia, com és el meu cas, és pitjor, però portar un equip sènior diàriament ajuda molt per a que no sigui tan greu. Trobo a faltar sortir al camp, però no tant com em pensava. Si m’hagués desvinculat del tot del món del rugbi segur que hagués estat molt pitjor.

–Ha estat jugador i ara és entrenador.Valora ara més la feina dels tècnics que ha tingut? Costa fer entendre els conceptes?
–Quan entres de nou com a jugador del primer equip et costa assimilar coses i a vegades no entens les exigències de l’entrenador. Quan passen els anys és diferent perquè tens més veterania i millor percepció del que et diuen. Intentem parlar molt amb els jugadors i que hi hagi una comunicació constant.

–Ajuda haver tingut com a companys de vestidor alguns dels jugadors que ara dirigeix?
–Algunes vegades ajuda i altres no. Trobo més elements positius que no pas negatius per a realitzar la meva tasca.