Catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Guillem López Casasnovas és conseller independent del Banc d’Espanya, membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (Carec), integrant del Consell Assessor del Ministeri de Sanitat i Consum espanyol, i de les conselleries de Sanitat de Catalunya i de les Illes Balears.  A més, és especialista en la medició de l’eficiència del sector públic, les balances fiscals, el finançament de les hisendes locals i l’economia de la salut entre d’altres. / Per Marc Solanes

 

–S’ha generat una gran angoixa per la frustració d’expectatives. Hi havia un sistema basat en un model de finançament que no ha superat l’etapa de la crisi i ha quedat desacreditat per bona part de la societat.

 

–La renda disponible, pel llarg, baixa al segon semestre de l’any 2010. Fins llavors, els ajuts dels Estats havien fet aguantar més o menys la situació. A Espanya, va caure un 9% en aquell moment i ara, en aquest moment, s’han recuperat un 7%.

 

–Cal tenir en compte dos conceptes: la insostenibilitat financera i la solvència. El primer és un concepte político-econòmic, el que és sostenible financerament és el que decideixin els governs, pel que si canvia la coalició política el que es consideri sostenible pot variar radicalment. Pel que fa a la solvència, significa la capacitat que té l’Estat del benestar de solucionar situacions canviants. Amb la crisi, se’ns han tirat a sobre diverses situacions (bretxa tecnològica, joves fora del mercat de treball...) amb les que aquest model no ha estat capaç de bregar.
 

–Els sistemes que tenim als nostres països, Andorra inclosa, són sistemes de repartiment que no poden fer fallida per definició. La gent cotitza avui pensant que la promesa –implícita– de l’Estat es complirà, que tindran unes pensions igual de bones de les quals gaudeixien els jubilats d’avui en dia. Malgrat tot, aquest és un concepte erroni, això no passarà.

 

–Si cada deu anys l’esperança de vida augmenta un any i mig, cal establir solucions eficients. Retrassar l’edat de jubilació, a partir d’aquesta reflexió, resulta una solució bàsica. També cal buscar increments d’ingressos addicionals. 

 

–Es parla de la Contribució Social Generalitzada, carregar les cotitzacions no només a les nòmines sinó en tot el que generi valor afegit (com ara en els robots). Una altra de molt popular és a través impostos, treure diners dels Fons General Tributari per arribar on no ho fa la cotització (tot i que només funcionaria si s’incrementés la pressió fiscal).

 

–En la direcció contrària a les expectatives que es van crear que tard o d’hora la UE no seria tan sols una unió de mercaders sinó també una unió social. En aquests moments, una política social única no és factible per l’heterogeneïtat dels seus integrants.