ESTHER BARRUGUÉS TIRADORA
ESTHER BARRUGUÉS: «És un somni que no dius per vergonya a que riguin»
Esther Barrugués és una dels quatre esportistes que Andorra tindrà als Jocs Olímpis de Rio de Janeiro que comencen demà. Participa dissabte, en l’inci de competició. De fet, és la prova que obre el programa, pel que serà la primera medalla d’or que es repartirà al Brasil. Competeix en carrabina 10 metres, la seva especialitat i en la qual ha posat tots els seus esforços en els últims anys. Una assídua dels Jocs dels Petits Estats, ara fa el salt a la màxima categoria olímpica amb tota la il·lusió del món, perquè sap que aquest tren passa una vegada a la vida. / Per JOAN JOSEP BLASCO
–Quines són les sensacions que va tenir quan va saber que participaria als Jocs Olímpics?
–Sensacions... explosió! Era tensió acumulada ja que sabíem que a primers de maig es dóna la llista en el cas del tir. Va ser al·lucinant.
–Porta molt temps preparant aquesta competició. I sobretot segueix una sèrie de rutines per estar millor preparada. Quines són?
–Les meves rutines és fer sempre el mateix a cada entrenament, tot igual que la competició; normalment em falten hores, així que he d’anar molt més ràpida. Però els dissabtes sí ho faig tot igual, com per exemple les rutines de l’hora de despertar-me, l’esmorzar, marxar de casa, anar al camp de tir o la preparació. A la prova de Rio tiraré en dissabte.
–Com s’imagina que deu ser desfilar a la cerimònia d’inauguració, amb un estadi ple i tot el món mirant-ho?
–Bakú va ser un bon assaig general per saber com és més o menys. La veritat és que no es veu res des de baix. A mi em fa molta il·lusió desfilar a Maracanà, perquè és un estadi mític.
–Participar en uns Jocs Olímpics per a un esportista és el màxim. És un somni fet realitat?
–Sí, un somni des dels dotze anys. Un somni que no dius per vergonya a que es riguin de tu.
–Va estar a Rio de Janeiro mesos enrera en una Copa del Món. Com són les instal·lacions i com es viu el tema del virus Zika que tants maldecaps està portant als organitzadors i també a alguns esportistes? S’ha creat massa alarma amb tot plegat?
–Les instal·lacions del tir estan molt bé i només faltava rematar alguna cosa, però a nosaltres ens va encantar. Llavors era estiu i em van picar, però si vaig passar el Zika no em vaig ni adonar. Allà no vèiem ni mosquits i vaig veure noies prenyades al carrer. Em sembla que s’ha elevat massa el nivell d’alarma.
–Passejar-se per la vila olímpica i veure les estrelles mundials de tots els esports deu ser una vivència única, no?
–Uf. Penso que depèn de qui em trobi m’agafaré a la seva cama fins poder-me fer una foto.
–Quin és l’objectiu que té a Rio. Amb quin resultat o quines sensacions acabaria satisfeta?
–No vull parlar de resultats, vull fer-ho de sensacions. Lluitaré cada tret com faig sempre, sense donar-me mai per vençuda. El que vull és acabar amb un somriure a la boca i pensant que sóc d’aquelles persones afortunades que acompleixen el somni de la seva vida.
–Quines són les sensacions que va tenir quan va saber que participaria als Jocs Olímpics?
–Sensacions... explosió! Era tensió acumulada ja que sabíem que a primers de maig es dóna la llista en el cas del tir. Va ser al·lucinant.
–Porta molt temps preparant aquesta competició. I sobretot segueix una sèrie de rutines per estar millor preparada. Quines són?
–Les meves rutines és fer sempre el mateix a cada entrenament, tot igual que la competició; normalment em falten hores, així que he d’anar molt més ràpida. Però els dissabtes sí ho faig tot igual, com per exemple les rutines de l’hora de despertar-me, l’esmorzar, marxar de casa, anar al camp de tir o la preparació. A la prova de Rio tiraré en dissabte.
–Com s’imagina que deu ser desfilar a la cerimònia d’inauguració, amb un estadi ple i tot el món mirant-ho?
–Bakú va ser un bon assaig general per saber com és més o menys. La veritat és que no es veu res des de baix. A mi em fa molta il·lusió desfilar a Maracanà, perquè és un estadi mític.
–Participar en uns Jocs Olímpics per a un esportista és el màxim. És un somni fet realitat?
–Sí, un somni des dels dotze anys. Un somni que no dius per vergonya a que es riguin de tu.
–Va estar a Rio de Janeiro mesos enrera en una Copa del Món. Com són les instal·lacions i com es viu el tema del virus Zika que tants maldecaps està portant als organitzadors i també a alguns esportistes? S’ha creat massa alarma amb tot plegat?
–Les instal·lacions del tir estan molt bé i només faltava rematar alguna cosa, però a nosaltres ens va encantar. Llavors era estiu i em van picar, però si vaig passar el Zika no em vaig ni adonar. Allà no vèiem ni mosquits i vaig veure noies prenyades al carrer. Em sembla que s’ha elevat massa el nivell d’alarma.
–Passejar-se per la vila olímpica i veure les estrelles mundials de tots els esports deu ser una vivència única, no?
–Uf. Penso que depèn de qui em trobi m’agafaré a la seva cama fins poder-me fer una foto.
–Quin és l’objectiu que té a Rio. Amb quin resultat o quines sensacions acabaria satisfeta?
–No vull parlar de resultats, vull fer-ho de sensacions. Lluitaré cada tret com faig sempre, sense donar-me mai per vençuda. El que vull és acabar amb un somriure a la boca i pensant que sóc d’aquelles persones afortunades que acompleixen el somni de la seva vida.