SILVIA GARCÍA EDUCADORA CANINA
SILVIA GARCÍA: «Els tres primers mesos de vida determinen com serà el teu gos»
Dissenyadora gràfica de formació, ja fa deu anys que es dedica al món del gos. Silvia García (Alacant, 1984) va arribar a Andorra fa gairebé una dècada, i combina la seva jornada laboral a En bones companyies amb la preparació del seu projecte empresarial, Gossos. Educació canina per a la vida urbana, que ha desenvolupat gràcies a la seva participació al Taller d’emprenedors. Mentre posa en marxa l’empresa, la podem trobar a la pàgina web www.theworkingdogslab.info. A la fotografia, Silvia posa amb el seu primer gos, en Simo. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Com va entrar al món del gos?
–Pel meu primer gos, el Simo, que era complicat. Primer hi vaig entrar de forma particular, i ja fa un parell d’anys que m’estic formant. De fet, a l’estiu faré a Madrid uns exàmens per obtenir la titulació d’ensinistradora.
–El Simo era complicat?
–Sí, perquè el vaig treure d’una gossera de Burgos. Era un creuat d’Alaskan Malamute, de dos anys i mig i 35 quilograms, i era molt bo amb persones i canalla, però amb els altres gossos tenia un punt insegur. Passejar amb ell amb la corretja era una odissea, perquè es volia menjar tot el que es movia, gats i gossos. El que passa és que fa 10 anys, a les protectores, tot gos era bo per adoptar, i no és cert. Una persona que és molt tranquil·la amb un gos molt nerviós no encaixen, i a l’inrevés tampoc. El gos era reactiu i havia après que si mossegava primer el deixaven en pau. No es podia viure!
–I va aconseguir educar-lo?
–Va millorar bastant! Amb corretja estava més nerviós, però solt no. El Simo va morir, i des de fa sis anys tinc una Husky. la Yakone, que he treballat i no s’espanta de res, ni de petards, ni de nens, ni de gossos. I també tinc un pastor australià, el Sun, que malauradament s’està quedant cec per un problema hereditari. En Sun és el gos amb què entreno obediència, també el vaig rescatar del carrer i el vaig educar. I ara, en un mes, m’arriba un pastor australià, un cadell, que es diu Buddha. Aquest prové d’un criador que sap el que es fa, ja l’està educant, i serà amb el gos que treballaré.
–Tots els gossos es poden reeducar?
–No ho puc afirmar, perquè hi ha coses que no es poden controlar. Per exemple, pot ser un gos que ha tingut un ensurt i sempre reacciona amb por, però amb implicació del propietari es pot solucionar. Amb tot, la feina és llarga, potser un any, perquè has d’actuar en positiu. També h, i la feina i ha gossos amb un component genètic de por, i en un 40% dels casos pot ser que els cadells desenvolupin el gen. Una altra variable és que els gossos neixin enmig del no-res i fins als quatre o cinc mesos no tinguin cap estímul humà: aquest gos ha perdut l’etapa crítica per poder habituar-se als estímuls. Tot el que es fa en els seus tres primers mesos de vida és el que determinarà quin gos tindràs. També influeix l’embaràs que ha passat la mare. És important saber d’on ve el teu gos, i com són els seus pares. Això no vol dir que no s’hagi d’adoptar!
–Malauradament, hi ha molts gossos adoptats que els tornen.
–És que les gosseres no fan una feina d’educació ni d’informació, és tenir-los bé i donar-los en adopció. Aquí entren Laika i Bomosa que fan aquests tràmits intermitjos. També hi ha gent que diu que estarà per ell i el traurà tres cops al dia i no ho fa, i després li destrossa la casa. O un gos sobreexcitat! Si li dónes més exercici del que és saludable o li correspon també causa problemes.
–Què necessita un gos per estar bé a casa? Cal un gran terreny?
–No, no, és una llegenda urbana. El que vol és estar amb nosaltres. Ha de sortir a passejar, almenys tres cops al dia, i un mínim de 30 minuts. Els gossos han de sortir al carrer, ensumar altres gossos i els seus rastres... S’ha de ser conseqüent: el gos ha de sortir. I estar per ell. Deixa el mòbil i els auriculars a casa, perquè el passeig és el moment de compartir amb el teu gos, i hem d’estar pendents d’ell i fer-hi vincle. Sinó hi estàs disposat, compra’t un peluix! També marcar unes normes: si avui pot pujar al sofà, demà també, i si no pot, doncs mai.
–Què més?
–Donar-li afecte, però no confondre-ho amb dependència emocional. El gos no pot suplir els nostres problemes de carència emocional, perquè s’estressa i no ho entén. I jocs coherents, perquè juguin junts propietari i gos, no sóc partidària de tirar la pilota. Ah, i que li parlem l’idioma del gos! Jo li puc explicar tot, però no té sentit, ha d’aprendre per condicionament, amb premis. Jo tinc dos gossos moguts, i mai m’han destrossat res!
–Com va entrar al món del gos?
–Pel meu primer gos, el Simo, que era complicat. Primer hi vaig entrar de forma particular, i ja fa un parell d’anys que m’estic formant. De fet, a l’estiu faré a Madrid uns exàmens per obtenir la titulació d’ensinistradora.
–El Simo era complicat?
–Sí, perquè el vaig treure d’una gossera de Burgos. Era un creuat d’Alaskan Malamute, de dos anys i mig i 35 quilograms, i era molt bo amb persones i canalla, però amb els altres gossos tenia un punt insegur. Passejar amb ell amb la corretja era una odissea, perquè es volia menjar tot el que es movia, gats i gossos. El que passa és que fa 10 anys, a les protectores, tot gos era bo per adoptar, i no és cert. Una persona que és molt tranquil·la amb un gos molt nerviós no encaixen, i a l’inrevés tampoc. El gos era reactiu i havia après que si mossegava primer el deixaven en pau. No es podia viure!
–I va aconseguir educar-lo?
–Va millorar bastant! Amb corretja estava més nerviós, però solt no. El Simo va morir, i des de fa sis anys tinc una Husky. la Yakone, que he treballat i no s’espanta de res, ni de petards, ni de nens, ni de gossos. I també tinc un pastor australià, el Sun, que malauradament s’està quedant cec per un problema hereditari. En Sun és el gos amb què entreno obediència, també el vaig rescatar del carrer i el vaig educar. I ara, en un mes, m’arriba un pastor australià, un cadell, que es diu Buddha. Aquest prové d’un criador que sap el que es fa, ja l’està educant, i serà amb el gos que treballaré.
–Tots els gossos es poden reeducar?
–No ho puc afirmar, perquè hi ha coses que no es poden controlar. Per exemple, pot ser un gos que ha tingut un ensurt i sempre reacciona amb por, però amb implicació del propietari es pot solucionar. Amb tot, la feina és llarga, potser un any, perquè has d’actuar en positiu. També h, i la feina i ha gossos amb un component genètic de por, i en un 40% dels casos pot ser que els cadells desenvolupin el gen. Una altra variable és que els gossos neixin enmig del no-res i fins als quatre o cinc mesos no tinguin cap estímul humà: aquest gos ha perdut l’etapa crítica per poder habituar-se als estímuls. Tot el que es fa en els seus tres primers mesos de vida és el que determinarà quin gos tindràs. També influeix l’embaràs que ha passat la mare. És important saber d’on ve el teu gos, i com són els seus pares. Això no vol dir que no s’hagi d’adoptar!
–Malauradament, hi ha molts gossos adoptats que els tornen.
–És que les gosseres no fan una feina d’educació ni d’informació, és tenir-los bé i donar-los en adopció. Aquí entren Laika i Bomosa que fan aquests tràmits intermitjos. També hi ha gent que diu que estarà per ell i el traurà tres cops al dia i no ho fa, i després li destrossa la casa. O un gos sobreexcitat! Si li dónes més exercici del que és saludable o li correspon també causa problemes.
–Què necessita un gos per estar bé a casa? Cal un gran terreny?
–No, no, és una llegenda urbana. El que vol és estar amb nosaltres. Ha de sortir a passejar, almenys tres cops al dia, i un mínim de 30 minuts. Els gossos han de sortir al carrer, ensumar altres gossos i els seus rastres... S’ha de ser conseqüent: el gos ha de sortir. I estar per ell. Deixa el mòbil i els auriculars a casa, perquè el passeig és el moment de compartir amb el teu gos, i hem d’estar pendents d’ell i fer-hi vincle. Sinó hi estàs disposat, compra’t un peluix! També marcar unes normes: si avui pot pujar al sofà, demà també, i si no pot, doncs mai.
–Què més?
–Donar-li afecte, però no confondre-ho amb dependència emocional. El gos no pot suplir els nostres problemes de carència emocional, perquè s’estressa i no ho entén. I jocs coherents, perquè juguin junts propietari i gos, no sóc partidària de tirar la pilota. Ah, i que li parlem l’idioma del gos! Jo li puc explicar tot, però no té sentit, ha d’aprendre per condicionament, amb premis. Jo tinc dos gossos moguts, i mai m’han destrossat res!