Policia però sobretot motero. Cristian España (Andorra la vella 16 de febrer del 1980 no recorda quan va pujar a una moto de tan petit que era. Feia enduro als inicis de la seva carrera esportiva, va parar durant uns set anys i ha tornat per viure l’experiència del Dakar. En porta un, o tres quarts, perquè es va retirar. S’ha ficat entre cella i cella que vol ser un finisher del raid més dur del món. / Per IVÁN MOURE

–D’on ve tanta passió per les motos?
–A casa sempre fa olor a benzina, des que sóc petit que ho recordo. Som una família molt motera. De sempre que el meu pare té motos, quads, boogies, motos de neus... Tot tipus d’aparells. És un malalt, com també ho era el meu avi, i ens ha contagiat a mi i el meu germà.

–Té temps per algun altre ‘hobbie’?
–Com tothom, sí. Viatjar m’agrada, l’esquí de muntanya, el mar... Però sobretot l’esport. És la meva vida.
 
–De petit practicava algun esport?
–Futbol i bàsquet i BMX al Prat del Roure, on ara hi ha el parc infantil.

–Considera l’enduro, el trial, el motocròs o els ral·lis  esports de risc?
–És cert que pots sortir malparat en qualsevol d’ells, però no són letals. Hi ha velocitat i el risc de la natura però no els considero esport de risc.

–Com es fa un bon pilot?
–L’experiència ajuda molt, però el que cal són hores. Entrenar dur, amb constància i que les lesions no t’acompanyin.

–Competia en enduro i ara és pilot de ral·lis. Entremig una retirada. Què va passar?
–Fa dos anys que m’he focalitzat en preparar el Dakar. Havia estat dedicant-me de manera semiprofessional a l’enduro, fent el Català i l’Espanyol entre el 2002 al 2007. Vaig guanyar els dos títols l’últim any i em vaig retirar. Allà vaig tenir una oferta de Yamaha per córrer el Mundial, però em pagaven la meitat i no vaig poder aplegar l’altra part. La crisi sacsejava. Tenia 26 anys, em veia capaç de fer coses i se’m va truncar un somni. Em vaig emprenyar i ho vaig deixar. Em vaig a dedicar a fer kite-surf, surf de neu, escalada i altres coses per desconnectar una mica.

–I torna al 2012?
–Tenia ganes i una persona que conec d’Oliana em van obrir les portes a fer Espanyol i algunes proves del Mundial, una d’elles a Andorra. Vaig ser setzè i dinovè en al categoria enduro 3. I em vaig reenganxar de nou.

–Amb què es queda: Enduro o ral·lis?
–Ara els ral·lis. Però també per edat. Fa deu anys hauria dit enduro, és més atrevit i radical. Això és mes de ser estratega i saber de navegació.

–Té alguna mania?
–No, però sóc molt organitzat. M’agrada fer les coses ben fetes i com la perfecció no existeix... Haig d’aprendre a conviure.

–Ja pot dir que és un dakarià però no va poder ser finisher. Va pagar la novellada?
–Sí, ja em van dir que debutar i acabar es molt difícil. Vaig tenir un problema mecànic, sinó estic segur que hagués acabat.

–L’organització del Dakar va perdre el seu rastre cap a la sisena etapa, l’endemà que el seu pare, que és com el seu representant, arribés per estar al seu costat. Un ensurt dels bons. Què va passar?
–La moto es va cremar, em vaig quedar sense bateria i van perdre el meu rastre durant més de 24 hores. Estava tothom desesperat i és normal, sempre que passa alguna cosa així acostuma a ser tràgica. Però tenia aigua i a la muntanya he après moltes coses. Vaig passar la nit a les dunes de Fiambalá, a 2.820 metres d’altura, gairebé tant com el Comapedrosa, fins que passés algú. Molt fred, una mica de gana... Però em van trobar.

–Anar al Dakar era el seu somni?
–Si, ho era i encara ho és, però ja és una realitat i ara el que vull és creuar la meta.

–Nota que és més popular des que és dakarià?
–Sempre he estat introvertit amb la meva vida privada, però avui en dia necessites patrocinadors i has de donar-te a conèixer... I la veritat és que la gent m’ajuda molt.

–A qui emprenya més d’aquests tres padrins: Llovera, Ginesta o Despres?
–El que menys, crec que Ginesta. El que més Cyril, amb cinc Dakars que ha guanyat suposo que és normal. Ara sé el mèrit que té el que ha fet. Però sempre estan disposats a ajudar-me, tots. A dia d’avui tinc a qui trucar i això és una sort.

–També li van dir que en carrera aprendria a pixar-se a sobre. Van encertar?
–Sí (riu). Vaig parlar amb tot amb qui vaig poder perquè em donessin consells: Laia Sanz, Cyril... Em deien que de vegades cal pixar-se a sobre. Jo allò no pensava fer-ho però quan vas a tot gas i tens darrera rivals que saps que a la mínima t’avancen... Llavors vaig entendre perquè em deien allò... Vaig pixar-me a sobre, sí. No vols ni perdre un segon. I s’ha d’aprendre, eh? No és tan fàcil.