La seva vocació es tradueix en les seves activitats quotidianes. Carlota Veloso és una de les veteranes del Jove Voluntariat Lector; en forma part des que el grup naixia ara fa tres cursos amb l’Institut Espanyol i el Col·legi dels Pirineus com a promotors i hi segueix en l’actualitat, que aglutina alumnes de tots els sistemes educatius del país. Aquesta jove de 18 anys aprofita el temps que li resta entre els estudis d’Infermeria a la Universitat d’Andorra i el treball dels caps de setmana per dedicar-lo a una de les seves principals aficions: llegir. No es tracta, però, d’una lectura qualsevol; ho fa en veu alta, perquè la gent gran, infants o persones incapacitades per a llegir del país passin una estona entretinguts amb la tan necessària literatura a la que d’altra forma no poden accedir.

 

–Dedico temps al voluntariat des que es va iniciar el projecte, ara fa tres anys.

 

–Amb aquest projecte he crescut moltíssim com a persona. Parlo moltíssim, i això és una cosa que sempre ha estat així. Amb una petita variant, però: abans  de començar el voluntariat em costava molt trencar el gel, em feia molta por parlar amb gent que no coneixia. Era molt insegura i tímida. Mai m’atrevia a sortir de la meva zona de confort i veia els meus problemes com coses exageradament greus. Les persones a les que llegim m’han ajudat a superar moltes de les meves pors i m’han aportat eines per poder donar altres perspectives a les coses que em succeeixen. Aquestes persones tenen molta experiència en la vida i desborden saviesa. 

 

–Des que sóc petita he volgut aportar el meu granet de sorra a la gent que m’envolta, sobretot a la gent gran, persones que estan certament aïllades socialment per no acomplir cap dels estereotips exigits. Persones que veia que donaven molt però no rebien ni la meitat del que aportaven.  Quan vaig sentir la proposta del voluntariat m’hi vaig llançar de cap; per fi podia col·laborar amb una cosa que tenia i que mai havia imaginat que pogués donar tant: la meva veu. Sempre es defineix el voluntariat i l’ajuda a altri quasi com sinònim de donar coses materials. A vegades, no obstant, amb coses tan simples com el nostre temps i la veu podem donar molt més que amb tots els diners del món, arribem al cor i a l’ànima. Això no té preu. 
 

–M’ajuda moltíssim. En la professió d’infermeria penso que la empatia i la comprensió són essencials. El projecte m’ha ajudat a apropar-me a la gent i a entendre les seves necessitats, coses que ja a les pràctiques veig que són molt importants i que els pacients m’agraeixen de tot cor. 

 

–La meva part preferida són les converses amb els avis, sobretot les seves anècdotes i agraïment. M’envaeix un sentiment de calidesa que dóna sentit a tot el temps dedicat.
 

–La veritat és que no. 

 

–Recordo amb especial afecte un especial de Nadal que vam fer a la residència Clara Rabassa, el primer any. Va ser una vetllada acompanyada del so del piano i les veus dels voluntaris que hi vam anar juntament amb alguns padrins que es van animar. Quan ja arribàvem al final de la sessió ens van donar uns angelets d’adorn que havien fet ells amb molt d’esforç i amor, tal i com ens ho van comentar, per agrair el nostre temps i dedicació, alguns d’ells fins i tot van compartir alguna llàgrima d’emoció. Encara el conservo com un tresor. 

 

–Perquè estic segura de que és una experiència que els aportarà tant com m’ha aportat a mi. Dones el millor de tu i reps molt més, descobreixes coses noves sobre tu mateix i persones que estan molt allunyades socialment. 

 

–Tinc intenció de continuar uns quants anys més.

 

–A Andorra es duen a terme diferents activitats solidaries, però sempre podem millorar.

 

–Penso que la gent s’hauria d’involucrar més, dedicar una mica més de temps als altres, implicar-se realment amb les persones. Crec que, malgrat es realitzin moltes activitats solidàries al país, ens queda lluny la realitat de les persones per les que van destinades aquestes iniciatives.