De base fotògrafa però de professió «creadora d’imatge». Així mateix es defineix l’artista Susanna Herrador que exposa el seu projecte Via Lactea Art Project en el marc de l’exposició Una altra mirada és possible. Es tracta d’una proposta que agrupa 12 artistes del país que han treballat sobre una temàtica comuna: l’estereotip de gènere, en el marc d’un espai físic ben determinat: els museus, el seu patrimoni i l’imaginari que representen.

 

–Parteix de la realitat que estic vivint ara. Fa justament 14 mesos que sóc mare. És a dir, que just quan s’inicia el projecte és quan vaig tenir el meu fill. Per tant, havia de ser una cosa vinculada amb l’experiència que estava vivint. Per això, el projecte l’he editat sobre el tema que visc ara que és la lactància enfocada als espais públics. Em va semblar interessant perquè a més, dins de la meva trajectòria artística, sempre m’ha interessat molt el tema de l’espai privat i l’espai públic. 

 

–El que he fet és fotografiar-me en espais públics donant el pit. És d’alguna manera un petit manifest en relació a què hi ha molt poca visibilitat de la dona en aquesta etapa de la seva vida. Jo me n’he adonat ara perquè he sigut mare, però veus que falta molta conscienciació d’un tema. Em va sorprendre molt el fet de no trobar-me gaires mares que ho fessin al carrer. 

 

–Sí. A mi m’agrada molt el tema de la memòria i de postals també n’havia fet alguna cosa anteriorment. Aleshores, el que vaig fer va ser retratar-me en llocs típics de postal que té Andorra. Llocs emblemàtics com el Santuari de Meritxell, per exemple. El que feia era anar a fer la foto del lloc però amb una intrusió de mi mateixa, de manera que quedava jo en primer pla i de fons la postal. 
 

–Sí, també m’interessava manifestar-me en espais públics més contestataris. Espais públics com la rotonda on hi ha molta confluència de gent, llocs comercials... I jo posar-me al mig. I em va semblar a més interessant fer-ho a Andorra que és un lloc turístic, de comerços, de bars... Així també reivindicava aquesta maternitat davant de llocs de poder com bancs o llocs polítics.
 

–M’ho feien. Alguna vegada ho havia fet jo sola però amb un nen era molt complex. Entre la meva mare i el meu company m’ajudaven. Gent molt propera a mi perquè és més fàcil. 

 

–Considero que és una reivindicació molt poètica. El tractament de les imatges és sempre també molt romàntic. No sóc una activista radical. Penso que la gent quan crea també està enviant un missatge. Jo tinc una manera d’expressar-me a nivell plàstic i a nivell artístic que és més poètic, però sí que hi ha un missatge darrera.

 

–Jo sempre estic entre Barcelona i Andorra. Tot i que ara estic més ubicada a Barcelona, el meu contacte amb Andorra sempre és cultural. Sempre que puc faig projectes amb Andorra perquè considero que falta la creació i l’acció. I aquesta proposta em va semblar molt interessant amb un molt bon nivell de la gent que hi participa. Té aquest punt també de mirada cap a fora i no tan localista i això m’interessava. 

 

–Sí. Moltes vegades quan fem coses a Andorra ens quedem molt tancats. És com mirar-se sempre el melic. I crec que a vegades cal tenir una visió cap en fora perquè a fora passen moltes coses. I així pots absorbir i compartir de les persones que han vingut d’altres llocs. T’obre la panoràmica artística-cultural. 

 

–En aquest cas em demanen fer alguna cosa sobre els estereotips i jo funciono molt per inputs. Bàsicament és observar. Observar l’entorn i a partir d’aquí, em deixo portar. 

 

–Tan senzill com que la Via Lactea és el camí de la vida. És com quan t’inicies a viure. Si no ens alimentem, no podem avançar. És un camí d’aprenentatge de vida. I també vaig trobar molt interessant fer-ho amb llatí perquè és el principi de la civilització.