La crisi dels refugiats no ens ha de ser aliena malgrat ens quedi lluny; cal implicació no només política sinó també ciutadana. I el paper social no passa únicament per la necessitat d’ajudar tot aportant recursos –humans, econòmics, materials– sinó també per la conscienciació: hem de ser coneixedors de la realitat que ens envolta i posseir els valors que no només ens han d’empènyer a ajudar en moments de dificultats com els viscuts arreu en l’actualitat sinó que comença per casa. Anna Hernández, metgessa del SUM que el passat mes de febrer es traslladava a l’illa de Lesbos (Grècia) per oferir els seus coneixements als milers de persones que fugen dels conflictes armats de països com Síria, l’Iraq o l’Afganistan, farà ressò de la seva experiència el proper dia 2 de juny, a les 19.30 hores, a la sala Consòrcia del Centre de Congressos d’Andorra la Vella. També serà present, de la que col·labora el Cos dels Bombers nacional, Òscar Camp, director de l’ONG Proactiva Arms amb què Hernández es desplaçava al territori grec amb la fi de donar suport en aquesta crisi. / Per MARISA DA COSTA

 

–És complicat resumir-la en només uns minuts. Estem vivint una crisi humanitària –com altres que hi ha– que, em queda la sensació, que les persones, organitzacions i governs que s’hi han d’implicar, no estan fent res. És el poble qui ha de veure la situació i aixecar les veus perquè això canviï. La meva tasca ara al tornar, i després de fer de metge allà, és intentar sensibilitzar la gent i que això no quedi en l’oblit.

 

–Andorra, com a país, pot fer moltes coses. Podem dividir entre dos vessants: el que és la política i, després, les persones. La primera penso que s’ha de posicionar: si està a favor o no que es faci una ajuda més institucional –com rebre i donar llar i feina a refugiats, com a mínim en èpoques de temporers, que n’hi ha molta. D’altra banda, penso que la gent pot fer moltes coses: des de les escoles i els pares, sensibilitzar els nens i que vegin el món real. A Andorra vivim molt bé, però només cal creuar una frontera perquè això canviï, no som lliures de patir una guerra. A nivell de les organitzacions, fer col·lectes de menjar per fer-la arribar fins allà, on la gent està morint de gana. Per exemple, hi ha una oeanagé de bombers que s’encarrega de repartir el menjar, roba... 

 

–Si es coneix una oenagé que se sap realment que els dedicarà a fins solidaris, sí. Hi ha oenagés que són franques, però n’hi ha d’altres que adrecen els diners per altres coses i a mi, això, em molesta molt. Ara per ara, sé que la necessitat és d’aliments bàsics com poden ser llet amb pols, pasta,sucre o conserves.

 

–Jo no sóc política i, per tant, m’ho miro des de la perspectiva d’un ciutadà que es pot trobar en aquesta situació i penso que el Govern no es mulla. No sé que hi ha al darrere de tot això, però no formar part de la UE entenc que no ha de comportar no poder acollir refugiats. A la xerrada i amb el documental que presentarem, on assistiran Òscar Camps (director de l’ONG Proactiva Proactiva Arms) i Santi Palacios (premi Pulitzer com a fotoperiodista), hi hem convidat el ministre d’Afers Exteriors. Gilbert Saboya serà qui s’encarregui de les invitacions oficials. No sé si vindran o no el cap de Govern i altres autoritats. Escoltaran a parlar d’una problemàtica sobre la que penso que, de moment, no s’han mullat. Si venen serà un començament. 

–Jo parlaré de la meva experiència personal i, evidentment, diré que crec que les organitzacions institucionals no estan a l’alçada. No sé com s’ho prendran, però així com Camps va ser reivindicatiu en el seu discurs com a català de l’any ho serem a la xerrada. 

 

–El febrer passat, m’hi vaig estar 15 dies.

 

–Jo no hagués tornat. A més que era una experiència solidària que feia molt que volia viure, un cop ets allà et quedes molt atrapat. Et sents realitzat en tots els teus aspectes. Més, si la teva vocació és la medicina i pots contribuir amb ella. Però ara necessiten menjar.

–Vaig estar amb l’ONG Proactiva Open Arms. Fèiem rescats marítims. 

 

–Cal de tot.

 

–Ara fa poc, Andreu Buenafuente, que va ser allà amb nosaltres, va dedicar un espai a l’ONG. També Cristina Saavedra. Crec que es fa un esforç, però passa com amb tot: la realitat supera la ficció. Es poden fer arribar imatges i missatges, que sorprenen els primers dies. Al final l’impacte passa a ser normalitat, malgrat no ho sigui gens.

 

–Des d’un concert solidari fins a recol·lectes de menjar, roba... D’altra banda, professionals del món sanitari però també cuiners, gent que es pot fer càrrec dels nens... Penso que el que calen són ganes, perquè el que es necessiten són mans i, al cap i a la fi és igual a què et dediquis. Hi ha una altra vessant, sense la necessitat de traslladar-se: explicar valors als nens, perquè la solidaritat comença a casa.