XAVI PALMA I MARIA BARÓ CAP DE GABINET DELS CÒNSOLS D'ANDORRA LA VELLA I CAP DE COMUNICACIÓ D'ESCALDES-ENGORDANY
XAVI PALMA I MARIA BARÓ: «Comunicar des d’un comú és estar a l’altre bàndol de la trinxera»
Maria Baró, 35 anys, llicenciada en Periodisme per la Universitat de Blanquerna, es va instal·lar a Andorra l’any 2004 per treballar al diari Bondia. L’octubre del 2007 es va incorporar com a cap de comunicació del Comú d’Escaldes-Engordany, on ha treballat amb els cònsols Toni Martí i Trini Marín.
Xavi Palma, 38 anys, llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, va entrar a Andorra Televisió l’any 1999, on va treballar fins fa poc –amb un parèntesi d’un any i mig al gabinet de comunicació del Govern, fins que el febrer passat es va incorporar com a cap del gabinet dels cònsols d’Andorra la Vella, Conxita Marsol i Marc Pons. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què fa un cap de premsa d’un comú?
–Maria Baró: A veure, si la setmana està planificada i tot va segons el previst, organitzes rodes de premsa i prepares comunicats de premsa perquè la gent estigui informada de tot el que passa a la parròquia. Però hi ha setmanes que les coses es torcen una mica! [riu]. L’exemple el tenim amb la crisi de l’aigua que, evidentment, et fa aparcar-ho tot, i dedicar el dia a dia a respondre queixes, a les xarxes socials...
–Xavi Palma: Roc dels Corbs! I feia quatre dies que havia arribat al comú! Com diu la Maria, hi ha una doble faceta: l’una, el dia a dia amb els mitjans de comunicació, com a transmissors que passen el nostre missatge a la ciutadania, i l’altra, atendre directament la ciutadania, perquè cada vegada hi ha més feina a les xarxes socials.
–M. B.: De fet som l’administració més pròxima a la ciutadania i, per tant, als primers que es queixen són als comuns. Amb el tema de l’aigua s’ha vist clar: la gestió és de Capesa, però la gent fa la queixa directament al comú, i és totalment lògic.
–Les crisis que comentaven són les pitjors que han viscut?
–X. P.: Jo porto molt poc temps...
–M. B.: Jo sí, però és una queixa que entenc perfectament, perquè la gent deixa de rebre un servei bàsic.
–La gent és molt crítica amb els comuns? O és més aviat comprensiva?
–X. P.: A mi m’ha sorprès! Amb les xarxes socials, que administrem nosaltres mateixos, de vegades et trobes amb una allau. És normal, la gent es pot comunicar d’una forma molt senzilla: un correu electrònic, un whatsapp, un missatge a Facebook... No deixes de treballar tot el dia però, per contra, el polític rep millor els missatges que abans li passaven per alt.
–M. B.: És importantíssim! Nosaltres tenim el canal directe amb la cònsol, mitjançant el qual la gent li pot enviar correus electrònics que canalitzem des de comunicació. També reps molts missatges com, per exemple, sobre una voravia en mal estat. Com deia el Xavi,és important que els comuns estiguin presents a les xarxes socials. La proximitat, però, et treu temps per a la feina tradicional dels responsables de comunicació!
–I és una feina a temps complet, 24 hores, set dies a la setmana...
–X. P.: És molt absorbent. Tens un mòbil a disposició i t’arriben comentaris, gestiones les xarxes socials, interactues, piules... Si t’ho planteges així, 24 hores, set dies a la setmana, acabaries... Malalt!
–Vostès han treballat en mitjans de comunicació privats i públics. Quina és la principal diferència amb treballar en un gabinet de comunicació?
–M. B.: Sempre dic que és estar a l’altre bàndol de la trinxera. Intentes informar el millor possible, tant del bo com del dolent. És diferent.
–X. P.: El fet d’haver treballat en mitjans ens dóna un plus, a tots dos, perquè sabem què busca el periodista, i no li enviaràs un comunicat buit de contingut. Fa uns anys s’abusava del canal de comunicació institucional, però sent periodistes, i parlo també per tu, Maria, intentem que no passi.
–M. B.: Sí, sí, perquè de vegades tu mateix adverteixes que no cal convocar els periodistes a una roda de premsa per informar de segons què. Amb una nota de premsa o una piulada ja fas. També és la nostra funció.
–X. P.: La de fer el cribratge. Un comú té moltíssima activitat, de molts departaments diferents, per tant, s’ha de fer una selecció perquè si s’abusa i hi ha sobrecomunicació, pots aconseguir l’efecte contrari: ni la ciutadania et segueix i els mitjans de comunicació no et prenen seriosament.
–Abans parlàvem de les xarxes, que és un ‘boom’ relativament recent.
–M. B.: Tenim Twitter, Facebook, Youtube, Instagram... Per ser una xarxa comunal, tenim bastants seguidors.
–S’han hagut de reciclar?
–M. B.: Bé, vaig fer alguna formació, però fa temps. Però treballar les xarxes és bastant bàsic.
–X. P.: S’aprèn de forma natural. Jo mai havia fet servir les xarxes socials de la manera que es fan servir avui en dia. És molt intuïtiu. Amb tot, a Andorra la Vella ho hem posat en marxa recentment, és una de les meves tasques.
–M. B.: El que està clar és que les xarxes les has de mantenir vives. No poden ser un mer mur sense interactuar amb els seguidors. Amb el tema de l’aigua hem aconseguit molts seguidors nous!
–X. P.: La campanya de comunicació sobre higiene que acabem d’endegar ha tingut molt èxit, s’ha compartit molt, i hem captat nous seguidors.
–Troben a faltar la premsa diària, treballar en un mitjà?
–M. B.: De vegades, sí. Quan va venir el copríncep Hollande deia que era un d’aquells dies que m’agradaria tornar a treballar en un mitjà de comunicació.
–X. P.: Totalment. Els dies excepcionals: les eleccions, la visita d’un copríncep... És una moguda molt xula de viure com a periodista.
–M. B.: Les eleccions, i tant!
–X. P.: Els fets excepcionals, com una catàstrofe, donen sentit a la feina. T’hi vols implicar, perquè té un component de servei públic.
–Ara que estan a l’altre cantó, siguin crítics: què opinen dels mitjans del país? Estan supeditats als poders econòmics? No publiquen informacions per por a les represàlies?
–M. B.: El que passa és que no hi ha recursos per dedicar-se al periodisme d’investigació. Com estan conformades les redaccions actualment no es pot dedicar un o dos periodistes a investigació...
–X. P.: No és manca de valentia, però és una societat petita i hi ha temes que has de tenir molt ben contrastats i lligats a l’hora de publicar. Vull creure que els mitjans no estan supeditats a interessos, sinó que realment no hi ha recursos per dedicar un equip a investigar o tractar un tema amb profunditat. Ara mateix, a nivell de plantilles, els mitjans no passen pel seu millor moment.
–M. B.: Si veus la pel·lícula Spotlight...
–X. P.: No l’he vista! I en tinc ganes!
–M. B.: Tindràs molta enveja.
–X. P.: Ja m’ho han dit que l’he de veure, que m’agradarà.
–M. B.: És molt recomanable.
–Per què es van passar a l’altra banda del periodisme? La feina de periodista crema bastant...
–M. B.: Sí, i a mesura que et vas fent gran i vols formar una família, hi ha un tema d’horaris bastant complicat, sobretot a la premsa escrita.
–X. P.: Sóc bastant belluguet, i quan et passa una oportunitat l’has d’agafar. És interessant veure l’altra banda!
–M. B.: Però jo quan vaig canviar no estava cremada, eh!
–X. P.: Jo tampoc!
–Han parlat de crisis, però també hi ha moments de gaudi.
–M. B.: Un dels millors moments que recordo és quan vam muntar el primer dia Vivand, l’octubre del 2013. Teníem molta por de com reaccionaria la gent, però va anar realment bé.
–X. P.: Jo porto molt poc temps, però diria que preparar la Capitalitat Iberoamericana de la Cultura. Hi ha tanta activitat! Em passen les setmanes volant, tot plegat és molt canyero.
–M. B.: És un no parar!
–Influeixen en les cònsols? Els suggereixen què comunicar?
–X.P.: Ens demanen l’opinió, sí, és una part important de la nostra feina. Nosaltres dominem els ritmes i les necessitats dels mitjans de comunicació, i sabem planificar una roda de premsa oportunament. Tenim eines i ens escolten.
–M. B.: És aplicar el sentit comú.
–X.P.: També tinc la sort que la cònsol Marsol havia estat ministra portaveu i té clar el que vol.
–Hi ha competència entre comuns, entre les dues parròquies? Escaldes té Vivand, i ara l’avinguda Meritxell serà en part també per a vianants.
–M. B.: Entre cònsols hi ha molta comunicació. Ara la competència és més sana que mai.
–X. P.: Tinc la intuïció que ara treballarem més colze a colze la Maria i jo, però encara no hem començat.
–Per la coincidència de color polític?
–X. P.: No...
–M. B.: No necessàriament!
–X. P.: Som administracions locals.
–M. B.: Exacte, el turista i, fins i tot, gent d’Andorra, no distingeix la frontera entre les parròquies.
–X. P.: I hi ha temes d’unió, com la Vall del Madriu-Perafita-Claror, que implica quatre parròquies.
–M. B.: A nivell polític hi ha més contacte. Quan vam fer el concurs d’idees per a la conceptualització de l’avinguda Carlemany per a vianants vam triar un nom, Vivand, per no acotar mai, perquè si a la llarga Andorra la Vella s’hi volia adherir, que pogués agafar la mateixa marca, logotip...
–X. P.: Jo no em mullaré en aquest tema perquè és una qüestió política i no em pertoca.
–El telèfon és la seva apèndix, no?
–M. B.: Clarament...
–X. P.: Poso cara de resignació... [riu]
Xavi Palma, 38 anys, llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat Autònoma de Barcelona, va entrar a Andorra Televisió l’any 1999, on va treballar fins fa poc –amb un parèntesi d’un any i mig al gabinet de comunicació del Govern, fins que el febrer passat es va incorporar com a cap del gabinet dels cònsols d’Andorra la Vella, Conxita Marsol i Marc Pons. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què fa un cap de premsa d’un comú?
–Maria Baró: A veure, si la setmana està planificada i tot va segons el previst, organitzes rodes de premsa i prepares comunicats de premsa perquè la gent estigui informada de tot el que passa a la parròquia. Però hi ha setmanes que les coses es torcen una mica! [riu]. L’exemple el tenim amb la crisi de l’aigua que, evidentment, et fa aparcar-ho tot, i dedicar el dia a dia a respondre queixes, a les xarxes socials...
–Xavi Palma: Roc dels Corbs! I feia quatre dies que havia arribat al comú! Com diu la Maria, hi ha una doble faceta: l’una, el dia a dia amb els mitjans de comunicació, com a transmissors que passen el nostre missatge a la ciutadania, i l’altra, atendre directament la ciutadania, perquè cada vegada hi ha més feina a les xarxes socials.
–M. B.: De fet som l’administració més pròxima a la ciutadania i, per tant, als primers que es queixen són als comuns. Amb el tema de l’aigua s’ha vist clar: la gestió és de Capesa, però la gent fa la queixa directament al comú, i és totalment lògic.
–Les crisis que comentaven són les pitjors que han viscut?
–X. P.: Jo porto molt poc temps...
–M. B.: Jo sí, però és una queixa que entenc perfectament, perquè la gent deixa de rebre un servei bàsic.
–La gent és molt crítica amb els comuns? O és més aviat comprensiva?
–X. P.: A mi m’ha sorprès! Amb les xarxes socials, que administrem nosaltres mateixos, de vegades et trobes amb una allau. És normal, la gent es pot comunicar d’una forma molt senzilla: un correu electrònic, un whatsapp, un missatge a Facebook... No deixes de treballar tot el dia però, per contra, el polític rep millor els missatges que abans li passaven per alt.
–M. B.: És importantíssim! Nosaltres tenim el canal directe amb la cònsol, mitjançant el qual la gent li pot enviar correus electrònics que canalitzem des de comunicació. També reps molts missatges com, per exemple, sobre una voravia en mal estat. Com deia el Xavi,és important que els comuns estiguin presents a les xarxes socials. La proximitat, però, et treu temps per a la feina tradicional dels responsables de comunicació!
–I és una feina a temps complet, 24 hores, set dies a la setmana...
–X. P.: És molt absorbent. Tens un mòbil a disposició i t’arriben comentaris, gestiones les xarxes socials, interactues, piules... Si t’ho planteges així, 24 hores, set dies a la setmana, acabaries... Malalt!
–Vostès han treballat en mitjans de comunicació privats i públics. Quina és la principal diferència amb treballar en un gabinet de comunicació?
–M. B.: Sempre dic que és estar a l’altre bàndol de la trinxera. Intentes informar el millor possible, tant del bo com del dolent. És diferent.
–X. P.: El fet d’haver treballat en mitjans ens dóna un plus, a tots dos, perquè sabem què busca el periodista, i no li enviaràs un comunicat buit de contingut. Fa uns anys s’abusava del canal de comunicació institucional, però sent periodistes, i parlo també per tu, Maria, intentem que no passi.
–M. B.: Sí, sí, perquè de vegades tu mateix adverteixes que no cal convocar els periodistes a una roda de premsa per informar de segons què. Amb una nota de premsa o una piulada ja fas. També és la nostra funció.
–X. P.: La de fer el cribratge. Un comú té moltíssima activitat, de molts departaments diferents, per tant, s’ha de fer una selecció perquè si s’abusa i hi ha sobrecomunicació, pots aconseguir l’efecte contrari: ni la ciutadania et segueix i els mitjans de comunicació no et prenen seriosament.
–Abans parlàvem de les xarxes, que és un ‘boom’ relativament recent.
–M. B.: Tenim Twitter, Facebook, Youtube, Instagram... Per ser una xarxa comunal, tenim bastants seguidors.
–S’han hagut de reciclar?
–M. B.: Bé, vaig fer alguna formació, però fa temps. Però treballar les xarxes és bastant bàsic.
–X. P.: S’aprèn de forma natural. Jo mai havia fet servir les xarxes socials de la manera que es fan servir avui en dia. És molt intuïtiu. Amb tot, a Andorra la Vella ho hem posat en marxa recentment, és una de les meves tasques.
–M. B.: El que està clar és que les xarxes les has de mantenir vives. No poden ser un mer mur sense interactuar amb els seguidors. Amb el tema de l’aigua hem aconseguit molts seguidors nous!
–X. P.: La campanya de comunicació sobre higiene que acabem d’endegar ha tingut molt èxit, s’ha compartit molt, i hem captat nous seguidors.
–Troben a faltar la premsa diària, treballar en un mitjà?
–M. B.: De vegades, sí. Quan va venir el copríncep Hollande deia que era un d’aquells dies que m’agradaria tornar a treballar en un mitjà de comunicació.
–X. P.: Totalment. Els dies excepcionals: les eleccions, la visita d’un copríncep... És una moguda molt xula de viure com a periodista.
–M. B.: Les eleccions, i tant!
–X. P.: Els fets excepcionals, com una catàstrofe, donen sentit a la feina. T’hi vols implicar, perquè té un component de servei públic.
–Ara que estan a l’altre cantó, siguin crítics: què opinen dels mitjans del país? Estan supeditats als poders econòmics? No publiquen informacions per por a les represàlies?
–M. B.: El que passa és que no hi ha recursos per dedicar-se al periodisme d’investigació. Com estan conformades les redaccions actualment no es pot dedicar un o dos periodistes a investigació...
–X. P.: No és manca de valentia, però és una societat petita i hi ha temes que has de tenir molt ben contrastats i lligats a l’hora de publicar. Vull creure que els mitjans no estan supeditats a interessos, sinó que realment no hi ha recursos per dedicar un equip a investigar o tractar un tema amb profunditat. Ara mateix, a nivell de plantilles, els mitjans no passen pel seu millor moment.
–M. B.: Si veus la pel·lícula Spotlight...
–X. P.: No l’he vista! I en tinc ganes!
–M. B.: Tindràs molta enveja.
–X. P.: Ja m’ho han dit que l’he de veure, que m’agradarà.
–M. B.: És molt recomanable.
–Per què es van passar a l’altra banda del periodisme? La feina de periodista crema bastant...
–M. B.: Sí, i a mesura que et vas fent gran i vols formar una família, hi ha un tema d’horaris bastant complicat, sobretot a la premsa escrita.
–X. P.: Sóc bastant belluguet, i quan et passa una oportunitat l’has d’agafar. És interessant veure l’altra banda!
–M. B.: Però jo quan vaig canviar no estava cremada, eh!
–X. P.: Jo tampoc!
–Han parlat de crisis, però també hi ha moments de gaudi.
–M. B.: Un dels millors moments que recordo és quan vam muntar el primer dia Vivand, l’octubre del 2013. Teníem molta por de com reaccionaria la gent, però va anar realment bé.
–X. P.: Jo porto molt poc temps, però diria que preparar la Capitalitat Iberoamericana de la Cultura. Hi ha tanta activitat! Em passen les setmanes volant, tot plegat és molt canyero.
–M. B.: És un no parar!
–Influeixen en les cònsols? Els suggereixen què comunicar?
–X.P.: Ens demanen l’opinió, sí, és una part important de la nostra feina. Nosaltres dominem els ritmes i les necessitats dels mitjans de comunicació, i sabem planificar una roda de premsa oportunament. Tenim eines i ens escolten.
–M. B.: És aplicar el sentit comú.
–X.P.: També tinc la sort que la cònsol Marsol havia estat ministra portaveu i té clar el que vol.
–Hi ha competència entre comuns, entre les dues parròquies? Escaldes té Vivand, i ara l’avinguda Meritxell serà en part també per a vianants.
–M. B.: Entre cònsols hi ha molta comunicació. Ara la competència és més sana que mai.
–X. P.: Tinc la intuïció que ara treballarem més colze a colze la Maria i jo, però encara no hem començat.
–Per la coincidència de color polític?
–X. P.: No...
–M. B.: No necessàriament!
–X. P.: Som administracions locals.
–M. B.: Exacte, el turista i, fins i tot, gent d’Andorra, no distingeix la frontera entre les parròquies.
–X. P.: I hi ha temes d’unió, com la Vall del Madriu-Perafita-Claror, que implica quatre parròquies.
–M. B.: A nivell polític hi ha més contacte. Quan vam fer el concurs d’idees per a la conceptualització de l’avinguda Carlemany per a vianants vam triar un nom, Vivand, per no acotar mai, perquè si a la llarga Andorra la Vella s’hi volia adherir, que pogués agafar la mateixa marca, logotip...
–X. P.: Jo no em mullaré en aquest tema perquè és una qüestió política i no em pertoca.
–El telèfon és la seva apèndix, no?
–M. B.: Clarament...
–X. P.: Poso cara de resignació... [riu]