ANTONI NAUDÍ ARTISTA
ANTONI NAUDÍ: «Amb el monòlit volíem recordar la història d’Ordino»
El monòlit de Sant Cristòfol és un monument megalític amb un origen incert. Té gravat el sant protector dels viatgers, però l’original va desaparèixer al terme d’Ansalonga a finals dels anys 50, quan es van fer les obres de la carretera per tal d’ampliar-la. Ara, Antoni Naudí, veí del poble d’Ansalonga i amant d’Ordino i d’Andorra, ha estat l’encarregat de donar-li forma a una reproducció d’1,40m d’alçada i uns 70 centímetres d’amplada. Naudí és un aficionat al treball sobre diversos materials, entre ells la pedra. El record d’aquest monòlit i la insistència també de l’excònsol Consol Naudi en animar-lo a tractar-la, han donat resultat en una peça que està ara a la vista de tothom. L’original, perduda de moment, no es va documentar mai, però s’especula en un passat prehistòric, tot i que algunes veus apunten a les èpoques medieval o moderna.
–Ha costat molt trobar una peça com aquesta.
–És que no és fàcil perquè s’havia de semblar una mica a l’antiga i de vegades la trobes però és a un lloc inaccessible i has d’intentar trobar-la en un lloc en què es pugui anar-hi. Ara amb els mitjans que hi ha pots fer el transport.
–Com ha mimat aquesta pedra?
–Vam intentar primer buscar la pedra aquesta i a través d’un dibuix, de la foto del Claverol i una altra que és també d’origen desconegut, la vam trobar. Jo la pedra l’havia vista, però no recordava exactament com era, però a través d’aquestes fotos hem pogut fer la reproducció més o menys igual a l’antiga que hi havia.
–Està satisfet amb el resultat?
–Bé, sí, es podria fer molt millor. Es podia fer exacta, però tampoc es tractava de fer-la igual, perquè el dia que aparegui l’altra, si és que apareix... amb això el que volíem fer és recordar-la. Hem fet el que hem pogut, però el que volíem és recordar la història, res més que això. Forma part de la història d’Ordino però també de la història d’Andorra, perquè és un monòlit sembla ser bastant vell, tot i que tampoc no es posen d’acord amb les dates. Però bé, és per fer país.
–Li ha posat el seu toc personal a l’obra. Quin diria vostè que és?
–Jo he intentat fer-la més o menys igual, però amb petites diferències perquè no s’assembli a l’altra, perquè no es confongui, però res més.
–I què es pot dir de l’original, perquè poca cosa se sap.
–En principi l’original va desaparèixer quan estaven fent l’eixample de la carretera, i no se sap què va passar. És molt difícil dir on va anar a parar.
–Suposo que haurà estat una feina de recerca bastant llarga fins arribar a trobar alguna pedra que anés bé.
–Això és el més difícil. De fet trobar la pedra és més complicat que no pas fer l’obra. Per mi que la roca ideal podia estar en un lloc lluny, que s’havia de transportar en helicòpter o ves a saber. La vam trobar per la zona del Serrat, prop de la carretera, i de fet millor perquè si no hagués estat complicat transportar-la. La van transportar gràcies al comú, que va col·laborar amb una grua que tenen amb un camió, i així va ser més fàcil recollir-la.
–Què em diu del lloc on està col·locat aquest monòlit?
–Hauria d’estar al seu lloc original, però el van voler col·locar més amunt, i allà està. El lloc no l’he escollit jo. On estava és d’un propietari, i si el propietari no vol que la col·loquin allà o el que sigui, així es queda.
–En aquest cas del monòlit de Sant Cristòfol, quin paper ha tingut l’excònsol Consol Naudi?
–Em va animar a fer-ho. Un dia estàvem parlant sobre que hi havia una pedra que podria servir. Jo ja coneixia aquesta pedra però no la recordava exactament perquè l’havia vist en dibuix. Ella estava interessada en això perquè també li agraden aquestes coses, i li vaig dir que ho intentaria a veure com sortia la cosa.
–Vostè té altres obres a Ordino. Com es definiria?
–Bé, jo sóc només un aficionat. M’agrada l’art, però sobretot m’agrada la pedra, la fusta, el ferro, el dibuix.
–Té obres singulars.
–Sí, però no són res que busqui. Principalment el que faig ho faig perquè m’agrada i ja està.
–De quina de les seves obres que ha anat fent per Ordino està més satisfet?
–Una mica de tot. És un conjunt. En totes elles he posat les mateixes ganes.
–I ara mateix té alguna obra pendent?
–De moment faig coses de fusta, coses així, però sense més. No tinc cap projecte en ment.
–Ha costat molt trobar una peça com aquesta.
–És que no és fàcil perquè s’havia de semblar una mica a l’antiga i de vegades la trobes però és a un lloc inaccessible i has d’intentar trobar-la en un lloc en què es pugui anar-hi. Ara amb els mitjans que hi ha pots fer el transport.
–Com ha mimat aquesta pedra?
–Vam intentar primer buscar la pedra aquesta i a través d’un dibuix, de la foto del Claverol i una altra que és també d’origen desconegut, la vam trobar. Jo la pedra l’havia vista, però no recordava exactament com era, però a través d’aquestes fotos hem pogut fer la reproducció més o menys igual a l’antiga que hi havia.
–Està satisfet amb el resultat?
–Bé, sí, es podria fer molt millor. Es podia fer exacta, però tampoc es tractava de fer-la igual, perquè el dia que aparegui l’altra, si és que apareix... amb això el que volíem fer és recordar-la. Hem fet el que hem pogut, però el que volíem és recordar la història, res més que això. Forma part de la història d’Ordino però també de la història d’Andorra, perquè és un monòlit sembla ser bastant vell, tot i que tampoc no es posen d’acord amb les dates. Però bé, és per fer país.
–Li ha posat el seu toc personal a l’obra. Quin diria vostè que és?
–Jo he intentat fer-la més o menys igual, però amb petites diferències perquè no s’assembli a l’altra, perquè no es confongui, però res més.
–I què es pot dir de l’original, perquè poca cosa se sap.
–En principi l’original va desaparèixer quan estaven fent l’eixample de la carretera, i no se sap què va passar. És molt difícil dir on va anar a parar.
–Suposo que haurà estat una feina de recerca bastant llarga fins arribar a trobar alguna pedra que anés bé.
–Això és el més difícil. De fet trobar la pedra és més complicat que no pas fer l’obra. Per mi que la roca ideal podia estar en un lloc lluny, que s’havia de transportar en helicòpter o ves a saber. La vam trobar per la zona del Serrat, prop de la carretera, i de fet millor perquè si no hagués estat complicat transportar-la. La van transportar gràcies al comú, que va col·laborar amb una grua que tenen amb un camió, i així va ser més fàcil recollir-la.
–Què em diu del lloc on està col·locat aquest monòlit?
–Hauria d’estar al seu lloc original, però el van voler col·locar més amunt, i allà està. El lloc no l’he escollit jo. On estava és d’un propietari, i si el propietari no vol que la col·loquin allà o el que sigui, així es queda.
–En aquest cas del monòlit de Sant Cristòfol, quin paper ha tingut l’excònsol Consol Naudi?
–Em va animar a fer-ho. Un dia estàvem parlant sobre que hi havia una pedra que podria servir. Jo ja coneixia aquesta pedra però no la recordava exactament perquè l’havia vist en dibuix. Ella estava interessada en això perquè també li agraden aquestes coses, i li vaig dir que ho intentaria a veure com sortia la cosa.
–Vostè té altres obres a Ordino. Com es definiria?
–Bé, jo sóc només un aficionat. M’agrada l’art, però sobretot m’agrada la pedra, la fusta, el ferro, el dibuix.
–Té obres singulars.
–Sí, però no són res que busqui. Principalment el que faig ho faig perquè m’agrada i ja està.
–De quina de les seves obres que ha anat fent per Ordino està més satisfet?
–Una mica de tot. És un conjunt. En totes elles he posat les mateixes ganes.
–I ara mateix té alguna obra pendent?
–De moment faig coses de fusta, coses així, però sense més. No tinc cap projecte en ment.