SAM ABRAMS Crític literari, poeta, assagista i traductor
SAM ABRAMS: «El sistema educatiu, en lloc de crear lectors de poesia, els destrueix»
Sam Abrams (Beckley, Virgínia Occidental, Estats Units,1952) és un poeta, assagista, traductor i crític literari. Als anys 70 es va instal·lar a Barcelona per estudiar filologia hispànica i va descobrir la riquesa de la llengua i la literatura catalana, i n’ha esdevingut un expert i ferm defensor. Abrams ha prologat el poemari Distàncies (editorial Andorra), d’Arnau Orobitg. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Diu que l’Arnau Orobitg és una gran descoberta.
–Exactament. Una gran, gran descoberta. Que un home tan jove estigui tan ben informat... Un poeta abans de ser escriptor és lector, i té l’obligació de formar-se de dues maneres: en llengua i en el domini de la tècnica, i informar-se, llegint els que l’han precedit en la seva llengua i altres llengües, els grans mestres, per després poder-se situar i dir tinc aquesta veu. I, ara, un noi nascut el 1982 apareix havent-se format en llengua, en tècnica i havent-se informat.
És molt sorprenent perquè avui dia, malauradament, molts poetes joves creuen que s’han format lingüísticament perquè s’han educat en català o han estudiat filologia, i això no garanteix res. Creuen que dominen la tècnica perquè han llegit tres coses, no abastament, i les tècniques no les acaben de dominar. Hi ha molta poesia que no té massa valor. Que en aquest marc indiferenciat surti una perla com Distàncies s’ha de celebrar.
–En general, els lectors, tenim por a la poesia, creiem que és difícil.
–És cert que hi ha aquest obstacle, però és més fictici que res. Hi ha factors que han contribuït a crear l’obstacle. En primer lloc, que la societat no assumeix la seva poesia. Cada cultura té les seves àrees d’especialització, i resulta que la poesia catalana en té moltes! Dins de la literatura catalana, on es nota més l’expertesa és en la poesia, però no s’explica. Ferrater va dir: «La poesia és el més sublim, i la base és la prosa narrativa». Tot això són bajanades! La societat veu la poesia com una cosa exquisida, a dalt de tot...
–La torre d’ivori.
–La poesia es nodreix de la vida! Fins i tot, avui dia la paraula poesia s’utilitza com a demèrit, com a insult. Et diuen: «No em vinguis ara amb poesia», «mals temps per a la lírica», «aquest és un poeta!». Tot això és marginar i menysprear la poesia. No trobaràs cap rus que no se sàpiga algun poema de Pushkin [1799-1837] de memòria! Qui se sap La vaca cega de memòria? El sistema educatiu, en el sentit d’educar la gent a llegir poesia, és un fracàs, perquè la majoria dels ensenyants no tenen ni idea de què és un poema! I en lloc de crear lectors de poesia, els destrueixen.
S’acaba de publicar la poesia completa de Lluís Solà, i et puc assegurar que és un dels llibres més importants que s’han publicat en els últims 50 anys! Qui ho ha dit? El conseller de Cultura i l’Institut de Lletres Catalanes haurien d’estar de festa major! I Solà no rebrà cap distinció. Quina equivocació! I als mitjans de comunicació la presència de la poesia és residual. Distàncies és un dels llibres literaris més importants de l’any, i els mecanismes perquè se sàpiga i se celebri estan afeblits. Ara bé, quan un polític fa una cita sempre cita un poeta!
–Fa culte.
–Això mateix! Queda distingit! Si la paraula de poeta és paraula d’or, ho és sempre, i tot el sistema s’hi ajusta. Però només ho és per quedar bé!
–Vostè va arribar al català a través de la poesia?
–Quan vaig arribar a Barcelona em vaig adonar que si només vivies en castellà, vivies en blanc i negre, i si vivies bilingüe, vivies en technicolor. Si menysprees el català, et perds moltes coses: cinema, teatre, literatura... El primer poeta que vaig llegir va ser Joan Maragall, i amb els meus diccionaris i gramàtiques i a pic i pala, quan vaig desxifrar El cant espiritual, em vaig adonar que no era només un gran poema en català, sinó hispànic, europeu i internacional! Em vaig dir, a veure què més hi ha? I vaig descobrir una petita gran literatura que està submergida.
–És per la famosa manca d’autoestima catalana?
–En part sí, però també per la falta de curiositat dels altres. Un cop vaig aprendre que Espanya era basc, català, gallec i castellà, em vaig adonar que la versió que m’havien explicat a mi, «una, grande y libre», era una mentida: Espanya era un mosaic de cultures! Això em va canviar la visió del món i sempre que veig un país aixeco la tapa per veure què hi ha a sota, quina és la realitat. Els altres països no han fet els deures, però els catalans tampoc. Part del problema és la falta d’autoestima, d’acord, però, alhora, ho és la fatxenderia. Un petit país s’ha de buscar la vida, s’ha d’espavilar, ha de sortir i començar a trucar les portes. Saps que no ho tens fàcil, però també saps que el teu material és de primera, i vas a buscar-te la vida.
–Això ho pot abanderar Andorra, l’únic Estat del món en què el català és llengua oficial.
–Evidentment, però és complex. Entre els països de parla catalana això no s’ha resolt mai. L’últim intent va ser el 1906, amb el primer Congrés de la llengua catalana, i ja ha plogut! La relació del Principat amb Andorra, amb les Illes, amb València, amb la Catalunya Nord... I l’Alguer? Aquest problema de qui som i com ens relacionem no s’ha solucionat mai.
–Vostè parla un català excel·lent. En canvi, als catalanoparlants nadius sembla que ens faci vergonya parlar correctament. Estem acomplexats!
–Potser sí, però totes les llengües tenen la cara A i la cara B. La meva mare estava obsedida amb la correcció lingüística, en canvi, el meu pare, no.
–Però els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat.
–Sí, la de proposar un model. El que no pot ser és que la llengua més relaxada, la que usem en privat, arribi a TV3! Ni tampoc hem d’omplir el Telenotícies amb hipercultismes! Cal conèixer i usar bé els diferents registres, i la gent no s’adona de l’extraordinària normalitat i riquesa del català!
–‘Distàncies’ és la seva tercera col·laboració amb l’editorial Andorra, després dels ‘Haikús d’Arinsal’, de Bartra, i ‘Marbre d’aire’, de Joan Margarit. Una relació que ha fructificat.
–Claríssim! M’agrada el producte, el tracte, el nivell... Recordem que el moment editorial ha canviat al cent per cent. Abans estaves condemnat a publicar en una de les dues grans editorials perquè no existia res més. Ara ja no va així. Les grans editorials busquen la literatura, bé, la lectura fàcil, que creuen que vol llegir la població, decideixen per nosaltres, i han dimitit de la seva responsabilitat cultural. Aquest producte [agafa un exemplar de Distàncies] és bellíssim, i de gran qualitat intel·lectual i editorial.
–Vostè coneix bé la Teresa Colom, poeta amb qui l’any passat van preparar junts la Setmana de la poesia.
–Sí, me la van presentar com a una gran rapsoda. Ara ha bifurcat la seva obra entre poesia i narrativa. La veritat és que aquestes operacions no m’agraden, perquè hi ha gent que comença amb la poesia i després busca la fama i els diners de la prosa, però en el cas de la Teresa no és així. Continuarà fent poesia, i és una narradora peculiar, una narradora poeta.
–És indissociable que un poeta també sigui rapsoda?
–A mi m’interessa sentir els poemes llegits pel poeta o la poeta. És un document sonor important, perquè sentir-li en la seva veu et mostra quin concepte musical té de la seva obra. L’Arnau i la Teresa són excel·lents rapsodes, però, per exemple, Pere Gimferrer o Ràfols Casamada no. En aquest casos, la música és inherent en el text, és una música intel·lectual, no fònica.
–Recomani’ns quines veus actuals poètiques en català s’han de llegir.
–L’Anna Gual i la Blanca Llum Vidal. La dona, de manera absolutament natural i normal, té presència en la poesia catalana. Les veus actuals més interessants són dones.
–Diu que l’Arnau Orobitg és una gran descoberta.
–Exactament. Una gran, gran descoberta. Que un home tan jove estigui tan ben informat... Un poeta abans de ser escriptor és lector, i té l’obligació de formar-se de dues maneres: en llengua i en el domini de la tècnica, i informar-se, llegint els que l’han precedit en la seva llengua i altres llengües, els grans mestres, per després poder-se situar i dir tinc aquesta veu. I, ara, un noi nascut el 1982 apareix havent-se format en llengua, en tècnica i havent-se informat.
És molt sorprenent perquè avui dia, malauradament, molts poetes joves creuen que s’han format lingüísticament perquè s’han educat en català o han estudiat filologia, i això no garanteix res. Creuen que dominen la tècnica perquè han llegit tres coses, no abastament, i les tècniques no les acaben de dominar. Hi ha molta poesia que no té massa valor. Que en aquest marc indiferenciat surti una perla com Distàncies s’ha de celebrar.
–En general, els lectors, tenim por a la poesia, creiem que és difícil.
–És cert que hi ha aquest obstacle, però és més fictici que res. Hi ha factors que han contribuït a crear l’obstacle. En primer lloc, que la societat no assumeix la seva poesia. Cada cultura té les seves àrees d’especialització, i resulta que la poesia catalana en té moltes! Dins de la literatura catalana, on es nota més l’expertesa és en la poesia, però no s’explica. Ferrater va dir: «La poesia és el més sublim, i la base és la prosa narrativa». Tot això són bajanades! La societat veu la poesia com una cosa exquisida, a dalt de tot...
–La torre d’ivori.
–La poesia es nodreix de la vida! Fins i tot, avui dia la paraula poesia s’utilitza com a demèrit, com a insult. Et diuen: «No em vinguis ara amb poesia», «mals temps per a la lírica», «aquest és un poeta!». Tot això és marginar i menysprear la poesia. No trobaràs cap rus que no se sàpiga algun poema de Pushkin [1799-1837] de memòria! Qui se sap La vaca cega de memòria? El sistema educatiu, en el sentit d’educar la gent a llegir poesia, és un fracàs, perquè la majoria dels ensenyants no tenen ni idea de què és un poema! I en lloc de crear lectors de poesia, els destrueixen.
S’acaba de publicar la poesia completa de Lluís Solà, i et puc assegurar que és un dels llibres més importants que s’han publicat en els últims 50 anys! Qui ho ha dit? El conseller de Cultura i l’Institut de Lletres Catalanes haurien d’estar de festa major! I Solà no rebrà cap distinció. Quina equivocació! I als mitjans de comunicació la presència de la poesia és residual. Distàncies és un dels llibres literaris més importants de l’any, i els mecanismes perquè se sàpiga i se celebri estan afeblits. Ara bé, quan un polític fa una cita sempre cita un poeta!
–Fa culte.
–Això mateix! Queda distingit! Si la paraula de poeta és paraula d’or, ho és sempre, i tot el sistema s’hi ajusta. Però només ho és per quedar bé!
–Vostè va arribar al català a través de la poesia?
–Quan vaig arribar a Barcelona em vaig adonar que si només vivies en castellà, vivies en blanc i negre, i si vivies bilingüe, vivies en technicolor. Si menysprees el català, et perds moltes coses: cinema, teatre, literatura... El primer poeta que vaig llegir va ser Joan Maragall, i amb els meus diccionaris i gramàtiques i a pic i pala, quan vaig desxifrar El cant espiritual, em vaig adonar que no era només un gran poema en català, sinó hispànic, europeu i internacional! Em vaig dir, a veure què més hi ha? I vaig descobrir una petita gran literatura que està submergida.
–És per la famosa manca d’autoestima catalana?
–En part sí, però també per la falta de curiositat dels altres. Un cop vaig aprendre que Espanya era basc, català, gallec i castellà, em vaig adonar que la versió que m’havien explicat a mi, «una, grande y libre», era una mentida: Espanya era un mosaic de cultures! Això em va canviar la visió del món i sempre que veig un país aixeco la tapa per veure què hi ha a sota, quina és la realitat. Els altres països no han fet els deures, però els catalans tampoc. Part del problema és la falta d’autoestima, d’acord, però, alhora, ho és la fatxenderia. Un petit país s’ha de buscar la vida, s’ha d’espavilar, ha de sortir i començar a trucar les portes. Saps que no ho tens fàcil, però també saps que el teu material és de primera, i vas a buscar-te la vida.
–Això ho pot abanderar Andorra, l’únic Estat del món en què el català és llengua oficial.
–Evidentment, però és complex. Entre els països de parla catalana això no s’ha resolt mai. L’últim intent va ser el 1906, amb el primer Congrés de la llengua catalana, i ja ha plogut! La relació del Principat amb Andorra, amb les Illes, amb València, amb la Catalunya Nord... I l’Alguer? Aquest problema de qui som i com ens relacionem no s’ha solucionat mai.
–Vostè parla un català excel·lent. En canvi, als catalanoparlants nadius sembla que ens faci vergonya parlar correctament. Estem acomplexats!
–Potser sí, però totes les llengües tenen la cara A i la cara B. La meva mare estava obsedida amb la correcció lingüística, en canvi, el meu pare, no.
–Però els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat.
–Sí, la de proposar un model. El que no pot ser és que la llengua més relaxada, la que usem en privat, arribi a TV3! Ni tampoc hem d’omplir el Telenotícies amb hipercultismes! Cal conèixer i usar bé els diferents registres, i la gent no s’adona de l’extraordinària normalitat i riquesa del català!
–‘Distàncies’ és la seva tercera col·laboració amb l’editorial Andorra, després dels ‘Haikús d’Arinsal’, de Bartra, i ‘Marbre d’aire’, de Joan Margarit. Una relació que ha fructificat.
–Claríssim! M’agrada el producte, el tracte, el nivell... Recordem que el moment editorial ha canviat al cent per cent. Abans estaves condemnat a publicar en una de les dues grans editorials perquè no existia res més. Ara ja no va així. Les grans editorials busquen la literatura, bé, la lectura fàcil, que creuen que vol llegir la població, decideixen per nosaltres, i han dimitit de la seva responsabilitat cultural. Aquest producte [agafa un exemplar de Distàncies] és bellíssim, i de gran qualitat intel·lectual i editorial.
–Vostè coneix bé la Teresa Colom, poeta amb qui l’any passat van preparar junts la Setmana de la poesia.
–Sí, me la van presentar com a una gran rapsoda. Ara ha bifurcat la seva obra entre poesia i narrativa. La veritat és que aquestes operacions no m’agraden, perquè hi ha gent que comença amb la poesia i després busca la fama i els diners de la prosa, però en el cas de la Teresa no és així. Continuarà fent poesia, i és una narradora peculiar, una narradora poeta.
–És indissociable que un poeta també sigui rapsoda?
–A mi m’interessa sentir els poemes llegits pel poeta o la poeta. És un document sonor important, perquè sentir-li en la seva veu et mostra quin concepte musical té de la seva obra. L’Arnau i la Teresa són excel·lents rapsodes, però, per exemple, Pere Gimferrer o Ràfols Casamada no. En aquest casos, la música és inherent en el text, és una música intel·lectual, no fònica.
–Recomani’ns quines veus actuals poètiques en català s’han de llegir.
–L’Anna Gual i la Blanca Llum Vidal. La dona, de manera absolutament natural i normal, té presència en la poesia catalana. Les veus actuals més interessants són dones.