La Johanna Salisbury té 23 anys i és nord-americana. Treballa a l’escola andorrana com a professora d’anglès amb una beca que dura tot el curs acadèmic i que permet als alumnes gaudir de classes amb un mestre natiu. Amb un català sorprenentment entenedor tot i l’accent americà, explica com el fet d’apuntar-se a la colla de castellers d’Andorra l’ha ajudat a conèixer gent i a integrar-se al país.

–Va venir a Andorra amb una beca. En què consisteix?
–Som cinc nord-americans que treballem a través d’aquesta beca a les escoles andorranes on fem classes d’anglès. Concretament, jo estic a Batxillerat. A nosaltres ens serveix molt perquè ens integrem en la cultura andorrana i aprenem la llengua d’aquí i els alumnes tenen professors d’anglès natius.

–Així les classes que fa són íntegrament en anglès?
–Sí, a l’escola, amb els alumnes, només parlo anglès.

–I com ha après tan bé el català en tan poc temps?
–Sobretot, gràcies als castellers.

–Abans d’arribar a Andorra no sabia cap paraula en català?
–Cap. Vaig estudiar castellà i francès a la universitat i això m’ha ajudat amb el català. Tenia una mica de base però català no en sabia.

–I li va costar molt aprendre l’idioma?
–No. Hi ha coses que encara em costen però crec que ho porto bastant bé.

–Tot i que ja sabia parlar en castellà i en francès, va decidir aventurar-se també amb el català. Creu que és necessari aprendre la llengua oficial del país on viatges?
–Crec que és molt millor aprendre la llengua que majoritàriament parla la gent del país perquè així també aprens part de la seva cultura. És una manera també d’integrar-se amb els teus noms companys.

–Què li va fer escollir Andorra com a destinació? Ja coneixia el país?
–Una mica. Volia viatjar a un país on es parlés més d’una llengua perquè als Estats Units hi conviuen moltes llengües i crec que es poden aprendre moltes coses d’un país que comparteix diversos idiomes. A més, aquí ja fa molts anys i a Estats Units només fa 30 o 40 anys quan tots els immigrants de l’Amèrica del Sud es van desplaçar.

–I com va descobrir la colla castellera?
–Un amic que treballa al Govern em va proposar fer un intercanvi de llengües. Jo li ensenyava anglès i ell a mi català. I em va explicar que feia castells i em va recomanar que m’hi apuntés.

–Ja coneixia aquesta activitat?
–No. I la primera vegada que ho vaig veure vaig pensar que tindria molta por de pujar. Però ara, després de provar-ho i practicar, ja en tinc menys.

–Li ha permès també conèixer gent i integrar-se millor?
–Sí, hi he fet molts amics. I al final, de veritat, s’han convertit en una gran família per a mi i m’agrada molt anar-hi.

–Què va ser el primer que va pensar quan va veure que es feien torres humanes?
–El primer que em va passar pel cap és que això no es faria mai a Estats Units perquè per ells seria massa perillós. Ara sé que no ho és però al principi quan vaig veure que la nena pujava tan amunt vaig patir molt.

–Què és el que més li ha sobtat d’Andorra que sigui diferent dels Estats Units?
–Als Estats Units visc en una ciutat molt gran, a Boston. I en canvi, aquí tot és molt més petit. Per exemple, aquí em trobo els meus alumnes pel carrer i els amics de castellers. Cada vegada que surto de casa em trobo a algú conegut. Em sembla que aquí tothom es coneix. Això m’ha sorprès i m’agrada molt. En una ciutat tan gran com Boston això no passa.

–Fa alguna altra activitat al país que l’ha ajudat a integrar-se?
–Els intercanvis de llengües també m’han ajudat molt a conèixer gent. És una mica més complicat perquè tothom té els seus horaris i costa quedar però a través dels altres professors de l’escola o quan sortim a prendre alguna cosa la gent em pregunta.

–Li agrada Andorra? S’hi quedaria més temps o ja té ganes de tornar?
–M’agrada molt. No em podré quedar més temps però si pogués ho faria. Tinc dues companyes amb la mateixa beca que han decidit quedar-se més temps.