JOAN XANDRI Artista i dissenyador gràfic
JOAN XANDRI: «Preferim la pseudoseguretat a la llibertat, ens fa por ser responsables de nosaltres»
Joan Xandri ha estat un dels dos artistes, juntament amb Agustí Roqué, que ha representat Andorra a la Biennal de Venècia 2015 amb la instal·lació Ànima compartida. Fa uns dies, les obres venecianes van estrenar la nova Sala d’exposicions del Govern, Art al Roc, situada al CIAM. Xandri lamenta que la controvèrsia aixecada per les dures crítiques de Roqué a l’organització de la Biennal ha deixat en un segon pla l’art. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Com va ser l’experiència a la Biennal? Quins pros i contres va trobar en la participació d’Andorra a l’esdeveniment artístic internacional?
–La decisió del Govern de participar a la Biennal de Venècia és un encert perquè és una finestra al món de l’art que es fa en aquest país, i no hem de tenir por d’anar a un lloc com aquest. El nivell que tenim, des del principi, no és tan desigual comparat amb coses que veus per allà. A nivell personal ha estat una experiència molt maca. El fet de compartir els meus neguits amb 500 artistes del món, actuals, ja paga la pena.
Què trobaria a faltar? Bé, la manera com anem a la Biennal em sembla correcta. L’espai està bé, podia ser millor, però encara ens falta experiència. Quan es conegui més la ciutat es trobaran millors espais. Però més que l’espai, el que manca és la visualització i comunicació del pavelló, bé, més aviat la presència d’Andorra a la Biennal de Venècia, tant des del punt de vista intern –aquí passa totalment desapercebuda– com a Venècia. Estem allà set mesos, i si Andorra vol turisme d’alt nivell paga la pena promocionar el país allà. Si volem un país de més qualitat, l’art és sinònim d’un altre nivell. Venècia és una finestra al món per on passa moltíssima gent.
–Vostè s’ha sentit acompanyat?
–Sí, sí. He tingut suport des del moment en què em van escollir fins arribar allà, no he tingut cap problema.
–Què significa ‘Ànima compartida’, la instal·lació que va dur a Venècia i que ara es pot veure a Art al Roc? Hi veiem la seva pintura, ja creada anteriorment, col·locada cap per avall.
–De fet ja és això, de cap per avall i amagada! La meva obra és una visió bastant introvertida, la meva projecció del món a través del meu món interior, és una pintura íntima. El tema genèric de la Biennal de Venècia era Tots els futurs del món, i em vaig plantejar què hi podia aportar. I és com veig el futur del món. A veure, estem en un món molt tecnificat, molt tecnològic, però, de la mateixa manera que quan va arribar la informàtica em vaig pensar que em faria més lliure i em donaria més temps per a la part creativa, i no ha estat així. En el meu vessant dissenyador m’ha esclavitzat, perquè la clientela et pressiona molt més, els preus han baixat molt...
L’art contemporani és això, és una barreja de concepte i de forma. Des de l’impressionisme que l’art ja no representa la realitat. L’art és investigació, recerca de nous camins... M’interessa molt la part de cuina, formal. Per tant, veient aquest futur que no m’agrada gens que, de fet, és el present... Quan veig les xarxes socials me’n faig creus de la superficialitat que hi ha... A la gent no li agrada reflexionar, la filosofia ha desaparegut de les aules... Volia reflexionar sobre la vulgarització que se’n fa de la intimitat, aquest exhibicionisme fàcil, la gent penja les seves fotos i ja li va bé. I he volgut reflexionar-hi.
En la meva pintura ja revelo la meva intimitat, i he volgut donar un cop d’atenció sobre que ens hem de preservar la intimitat. Tota aquesta pintura que represento jo en els últims cinc anys, perquè és obra que ja ha estat creada i exposada, la tanco. I, a més, l’abús de la intimitat que ens fan els governs, i hi estem d’acord! Des de l’11-S preferim la pseudoseguretat a la llibertat individual, quasi ens fa por ser responsables de nosaltres mateixos. La meva llibertat l’exerceixo despenjant els quadres de la paret, però no és una provocació. La gent pot pensar: «Aquest paio pot vendre els quadres en una galeria i ara els llença per terra de qualsevol manera?». No és anar en contra del món comercial de l’art perquè no m’interessa, ho trobo massa fàcil. Jo tinc la llibertat d’agafar els meus quadres per reflexionar sobre un altre tema. Tinc una llibertat absoluta, i és la que vull que tothom tingui, que es faci una reflexió sobre la llibertat, que a tothom no li interessa. Hi ha gent que prefereix un pseudoconfort, que ens dirigeixin. A internet et venen el que volen! Estem controlats i manipulats! I hi volia reflexionar.
–D’acord, vostè vol dir tot això amb la seva instal·lació, però no és fàcil arribar a la conclusió. De vegades, l’art contemporani no s’explica prou i costa d’entrar-hi. ‘Ànima compartida’ es podria acompanyar d’un text explicatiu, didàctic, no tan feixuc com als que estem acostumats.
–Sí, solen ser textos intel·lectuals. Ho havia pensat. Per exemple, Tàpies va escriure Experiència de l’art, molt didàctic. A veure, jo sóc incapaç de llegir l’Ulisses de Joyce, perquè no m’he preparat, o la música, tu no pots començar a escoltar música experimental si abans no has fet un camí. Amb l’art plàstic passa el mateix: la gent vol arribar-hi sense haver fet una preparació prèvia. Duchamp, fa un segle, va capgirar l’art. Has de conèixer la trajectòria que ha fet l’art del segle XX per arribar a unes conclusions. Si vas a veure l’exposició, però, ja hi tens interès. I recomano anar a la Fundació Tàpies, a la Fundació Miró i al Macba. Al Miró encara se’l critica, però va capgirar la manera de veure les coses! Donar-ho tot amanit no té massa sentit, perquè l’art no és gratuït, darrere hi ha un gran treball. Cal una reflexió.
–Ens hem d’educar.
–I informar-se. L’art també depèn de la sensibilitat de cadascun. Però això que l’art contemporani està allunyat de la gent.. Potser sí, però el públic ha de fer un esforç, un camí.
–Si l’art contemporani és el del nostre temps, no hauria de ser el que millor entenguéssim?
–L’escola no ha fet mai res! Els avantguardistes, d’entrada, no són acceptats. Al Tàpies, als anys 50, ningú li feia cas a Barcelona. Va ser reconegut des de fora, però si hagués mort als 60 anys no hauria fet història. Els avantguardistes sempre van endavant. Cézanne, que va ser el precursor del cubisme, va morir sense ser reconegut. Perquè l’art no és decoració! La gent encara veu la pintura per penjar-la a la paret, i la finalitat de l’art és reflexionar i pensar.
Jo també vull que em comprin l’obra, però no és la meva finalitat, el que vull és buscar un llenguatge, i que sigui atractiu, que no creï un rebuig. Però no busco ser agradable. Està bé explicar l’obra, però no cal donar-ho tot mastegat. El públic ha de fer l’esforç, perquè veu l’art com un món tancat, d’esnobs. Els cavalls de Balmaseda, que van anar a la Biennal a la segona edició, per a mi és el millor que hem portat a Venècia, i hi havia quatre brètols que criticaven l’obra sense haver-la vist. En l’art plàstic sembla que tothom pot dir la seva. Tu pots dir «no m’agrada», però no admeto que em diguis «és una merda» sense arguments.
–Com va ser l’experiència a la Biennal? Quins pros i contres va trobar en la participació d’Andorra a l’esdeveniment artístic internacional?
–La decisió del Govern de participar a la Biennal de Venècia és un encert perquè és una finestra al món de l’art que es fa en aquest país, i no hem de tenir por d’anar a un lloc com aquest. El nivell que tenim, des del principi, no és tan desigual comparat amb coses que veus per allà. A nivell personal ha estat una experiència molt maca. El fet de compartir els meus neguits amb 500 artistes del món, actuals, ja paga la pena.
Què trobaria a faltar? Bé, la manera com anem a la Biennal em sembla correcta. L’espai està bé, podia ser millor, però encara ens falta experiència. Quan es conegui més la ciutat es trobaran millors espais. Però més que l’espai, el que manca és la visualització i comunicació del pavelló, bé, més aviat la presència d’Andorra a la Biennal de Venècia, tant des del punt de vista intern –aquí passa totalment desapercebuda– com a Venècia. Estem allà set mesos, i si Andorra vol turisme d’alt nivell paga la pena promocionar el país allà. Si volem un país de més qualitat, l’art és sinònim d’un altre nivell. Venècia és una finestra al món per on passa moltíssima gent.
–Vostè s’ha sentit acompanyat?
–Sí, sí. He tingut suport des del moment en què em van escollir fins arribar allà, no he tingut cap problema.
–Què significa ‘Ànima compartida’, la instal·lació que va dur a Venècia i que ara es pot veure a Art al Roc? Hi veiem la seva pintura, ja creada anteriorment, col·locada cap per avall.
–De fet ja és això, de cap per avall i amagada! La meva obra és una visió bastant introvertida, la meva projecció del món a través del meu món interior, és una pintura íntima. El tema genèric de la Biennal de Venècia era Tots els futurs del món, i em vaig plantejar què hi podia aportar. I és com veig el futur del món. A veure, estem en un món molt tecnificat, molt tecnològic, però, de la mateixa manera que quan va arribar la informàtica em vaig pensar que em faria més lliure i em donaria més temps per a la part creativa, i no ha estat així. En el meu vessant dissenyador m’ha esclavitzat, perquè la clientela et pressiona molt més, els preus han baixat molt...
L’art contemporani és això, és una barreja de concepte i de forma. Des de l’impressionisme que l’art ja no representa la realitat. L’art és investigació, recerca de nous camins... M’interessa molt la part de cuina, formal. Per tant, veient aquest futur que no m’agrada gens que, de fet, és el present... Quan veig les xarxes socials me’n faig creus de la superficialitat que hi ha... A la gent no li agrada reflexionar, la filosofia ha desaparegut de les aules... Volia reflexionar sobre la vulgarització que se’n fa de la intimitat, aquest exhibicionisme fàcil, la gent penja les seves fotos i ja li va bé. I he volgut reflexionar-hi.
En la meva pintura ja revelo la meva intimitat, i he volgut donar un cop d’atenció sobre que ens hem de preservar la intimitat. Tota aquesta pintura que represento jo en els últims cinc anys, perquè és obra que ja ha estat creada i exposada, la tanco. I, a més, l’abús de la intimitat que ens fan els governs, i hi estem d’acord! Des de l’11-S preferim la pseudoseguretat a la llibertat individual, quasi ens fa por ser responsables de nosaltres mateixos. La meva llibertat l’exerceixo despenjant els quadres de la paret, però no és una provocació. La gent pot pensar: «Aquest paio pot vendre els quadres en una galeria i ara els llença per terra de qualsevol manera?». No és anar en contra del món comercial de l’art perquè no m’interessa, ho trobo massa fàcil. Jo tinc la llibertat d’agafar els meus quadres per reflexionar sobre un altre tema. Tinc una llibertat absoluta, i és la que vull que tothom tingui, que es faci una reflexió sobre la llibertat, que a tothom no li interessa. Hi ha gent que prefereix un pseudoconfort, que ens dirigeixin. A internet et venen el que volen! Estem controlats i manipulats! I hi volia reflexionar.
–D’acord, vostè vol dir tot això amb la seva instal·lació, però no és fàcil arribar a la conclusió. De vegades, l’art contemporani no s’explica prou i costa d’entrar-hi. ‘Ànima compartida’ es podria acompanyar d’un text explicatiu, didàctic, no tan feixuc com als que estem acostumats.
–Sí, solen ser textos intel·lectuals. Ho havia pensat. Per exemple, Tàpies va escriure Experiència de l’art, molt didàctic. A veure, jo sóc incapaç de llegir l’Ulisses de Joyce, perquè no m’he preparat, o la música, tu no pots començar a escoltar música experimental si abans no has fet un camí. Amb l’art plàstic passa el mateix: la gent vol arribar-hi sense haver fet una preparació prèvia. Duchamp, fa un segle, va capgirar l’art. Has de conèixer la trajectòria que ha fet l’art del segle XX per arribar a unes conclusions. Si vas a veure l’exposició, però, ja hi tens interès. I recomano anar a la Fundació Tàpies, a la Fundació Miró i al Macba. Al Miró encara se’l critica, però va capgirar la manera de veure les coses! Donar-ho tot amanit no té massa sentit, perquè l’art no és gratuït, darrere hi ha un gran treball. Cal una reflexió.
–Ens hem d’educar.
–I informar-se. L’art també depèn de la sensibilitat de cadascun. Però això que l’art contemporani està allunyat de la gent.. Potser sí, però el públic ha de fer un esforç, un camí.
–Si l’art contemporani és el del nostre temps, no hauria de ser el que millor entenguéssim?
–L’escola no ha fet mai res! Els avantguardistes, d’entrada, no són acceptats. Al Tàpies, als anys 50, ningú li feia cas a Barcelona. Va ser reconegut des de fora, però si hagués mort als 60 anys no hauria fet història. Els avantguardistes sempre van endavant. Cézanne, que va ser el precursor del cubisme, va morir sense ser reconegut. Perquè l’art no és decoració! La gent encara veu la pintura per penjar-la a la paret, i la finalitat de l’art és reflexionar i pensar.
Jo també vull que em comprin l’obra, però no és la meva finalitat, el que vull és buscar un llenguatge, i que sigui atractiu, que no creï un rebuig. Però no busco ser agradable. Està bé explicar l’obra, però no cal donar-ho tot mastegat. El públic ha de fer l’esforç, perquè veu l’art com un món tancat, d’esnobs. Els cavalls de Balmaseda, que van anar a la Biennal a la segona edició, per a mi és el millor que hem portat a Venècia, i hi havia quatre brètols que criticaven l’obra sense haver-la vist. En l’art plàstic sembla que tothom pot dir la seva. Tu pots dir «no m’agrada», però no admeto que em diguis «és una merda» sense arguments.