Laboratori 376, iniciativa cultural impulsada per Juana Baygual i Helena Guàrdia amb la voluntat de donar vida a l’àmbit artístic del país, han reunit en un sol projecte 11 artistes que, a través de les seves obres, ofereixen una mirada alternativa del patrimoni encabit en vuit dels museus del Principat. Tots aquests espais acolliran la proposta fins el proper dia 5 de juny. Fins aleshores també es podrà veure a La Llacuna la trajectòria dels artistes fins arribar a les mostres ara exposades, així com l’explicació de la seva altra mirada. 

 

–Helena Guàrdia (H.G.): Xerrant amb l’Eve Ariza sobre activar artísticament Andorra, em va presentar la Juana. La vaig veure amb molta empenta i ganes i em va engrescar a impulsar Labpratori 376!

 

–Juana Baygual (J.B.): I a partir d’aquí i després de participar al festival Miradas de mujeres de Madrid, on érem l’únic país estranger, amb diversos videoartistes nacionals a proposta de Mujeres en las artes visuales, vam pensar que el tema, després d’aquesta oportunitat,no podia aturar-se.

 

–H.G.: Se’ns van obrir moltes portes, pel que vam impulsar un projecte local similar, tot incloent els homes.

 

–J.B.: Abordant els museus entràvem dins de la línia d’anàlisi del patrimoni andorrà, era molt interessant i els artistes així ho van veure.

 

–H.G.: Laboratori 376 neix de la necessitat de donar força a l’art contemporani més actual, modalitat en què no hi ha gaires oportunitats de mostrar art de context perquè hem d’adaptar als espais un quadre, una escultura... No es pensa en una globalitat. Volíem agafar aquesta línia.

 

–H.G.: Es va fer una convocatòria on es van presentar 23 artistes. 

 

–J.B.: La majoria no estaven acostumats a treballar amb la metodologia de caràcter col·lectiu que proposàvem, on l’intercanvi d’idees té un pes important. L’artista fa un treball transversal: fa d’historiador, etnògraf, antropòleg, es basen en literatura, fa de semiòleg... És el cas d’Una altra mirada és possible, en què els artistes han estudiat la història d’Andorra, han fet recerca a l’Arxiu...

 

–H.G.: Per guiar-los sobre com fer aquest projecte vam organitzar tallers amb gent que treballa aquesta metodologia. Pilar Bonet, crítica d’art, ens va explicar com al llarg de la història els artistes han tractat el gènere, com els artistes fan tot un estudi abans d’endinsar-se en una problemàtica. Alhora ens va introduir en l’art contemporani i ens va parlar de com l’artista pot enfocar de diferents maneres aquests temes.

 

–J.B.: Rafael G. Bianchi, que entre altres espais ha exposat al MACBA, també era una mostra clara: parla del que li interessa sense por a tocar branques que no són la seva; bon exemple per convidar els artistes a obrir mires.
 

–H.G.: Les eines que vam donar als artistes els van servir per obrir-se, enriquint el projecte. Alhora, els vam encaminàvem cap els museus.

 

–J.B.: A la convocatòria ja se’ls instava a triar entre dos espais i presentar un avantprojecte.

 

–H.G.: Va ser un jurat de forà va seleccionar els artistes.

 

–J.B: Bonet, el fotògraf Onofre Bachiller, la videoartista Rosa Brugat i Marta Planas de representant nacional.

 

–H.G.: Finalment es van seleccionar vuit projectes perquè hi havia vuit museus disposats a fer una aportació econòmica, encara que fos simbòlica. 
 

–J.B.: Per por que no triomfés, crec.

 

–H.G.: A més que n’estem fent molta difusió i, cada dissabte, un artista fa una presentació. Hem de donar les gràcies a l’Eduard Tarrés, de Patrimoni, que és qui va proposar les intervencions. I els artistes estan molt contents de participar-hi.

 

–J.B.: Des de guies fins a dissenyadors. Però tampoc tanta gent. Ara treballem en un catàleg virtual, amb textos de Martí Manen (comissari del projecte d’Espanya per a la Biennal de Venècia), així com de Bonet i de la crítica d’art –marcada post-feminista– Irina Moog, perquè quedi constància de la feinada i se’n faci difusió un cop tancada l’exposició.

 

–H.G.: Perquè quedi constància del que jo crec que és un treball d’art contemporani molt interessant, fet amb pocs diners i amb bones idees. S’ha implicat molta gent al projecte, malgrat que a l’inici se’ns etiquetés de feministes. Ara s’ha vist que està obert a tothom; l’única temàtica que «imposàvem» era el tema de l’estereotip de gènere, que es podia abordar tant des de la part femenina com des de la masculina.

 

–J.B.: El projecte de la Farga Rossell ho il·lustra: s’hi parla de la «vida femenina» que portaven els homes.

 

–H.G.: Va ser la Pilar Bonet qui ens va endinsar en el gènere, en com abordar-lo i tots els seus vessants.
 

–J.B.: Va introduir-nos al feminisme, al seu inici als anys 60 i de com l’home, fins aleshores, havia predominat l’àmbit. Va ser a través de l’art conceptual i la ‘performance’ com les dones van entrar en aquest món.

 

–H.G.:Era un mitjà que, a més, no estava inclòs dins del sistema de galeria. La dona va desfer-se de la part comercial per reivindicar a través de les seves accions. Ens adaptat a aquestes característiques.

 

–H.G.: Faríem una altra cosa, hi ha molts temes per abordar i estem centrades en tirar endavant el catàleg i en les intervencions dels artistes cada dissabte. 

 

–J.B.: La predominança de la mirada de l’home, que és marcadament patriarcal.

 

–H.G.: Tots, a excepció de la Farga perquè només hi havia homes, mostren les seves respectives temàtiques a través de la perspectiva de l’home. Cada artista li ha donat la volta al seu espai per mostrar com es veuria des del punt de vista de la dona.
 

–H.G.: Estan contents. Els han obert mires i saben que poden comptar amb els artistes des d’un punt de vista que no s’havien plantejat. L’artista no sempre està dins de la galeria; l’art contemporani és de recerca, de treballar el context i aportar alguna cosa.

 

–J.B.: Vam fer tallers en aquest sentit: arrel de la nostra visita a la fira ARCO de Madrid, vam fer una presentació als artistes.

 

–H.G.: Hi vam aprendre molt sobre gènere! La nostra temàtica és totalment actual, està en la línia de la preocupació social. 

 

–J.B.: Després, a més del taller amb Bianchi, Bonet va tornar per fer un seguiment dels treballs. En aquesta ocasió tothom va opinar sobre tot i es van donar consells els uns als altres.
 

–H.G.: Exacte! Es va crear una comunitat, prima idea del projecte: no ets tu qui es llueix, tots comparteixen.

 

–J.B.: Com una residència artística, en què els projectes són una idea de molts artistes.

 

–H.G.: La Llacuna és l’espai comú, on es mostra el treball d’estudi, la trajectòria, com van estudiar els seus museus per enfocar l’obra. 

 

–J.B.:Tot i que ha estat un mal de cap per a més d’un, els vam instar a que fessin un recull de la seva evolució.

 

–H.G: Vam trencar la línia d’amagar el procés de treball, que és el que fa l’art contemporani: trencar amb la idea que l’artista té una zona amagada on guarda els seus secrets. A l’art contemporani l’artista necessita els altres, absorbeix el treball dels demés i crea a partir d’altres personalitats. Obrir mires, aquesta era la idea. 

 

–J.B.: Trencar amb l’estancament. Un escultor no s’atura  si vol una obra fonent; acudeix a un altre professional. Col·laborar és l’essència.

 

–J.B.: Completament. Hi ha hagut una evolució impressionant. Als avantprojectes estava molt ben enfocada la idea conceptual inicial; més tard han anat veient coses com que ‘menys és més’, s’han anat adaptant a cada instal·lació... Cada obra és molt diferent del que s’havia previst.

 

–H.G.: La proposta d’Emmanuelle Besnard al Museu de l’Automòbil, per exemple, és molt interessant per la seva obertura. Presenta tot els objectes de marxandatge que envolten el vehicle que conduïa la Yvette; va més enllà del cotxe, que és la peça clau. O la Montserrat Altimiras, per exemple, a qui li va costar sortir-se de la fotografia. Arrel de treballar en el marc del Museu la Massana Còmic, es va enginyar la manera d’amalgamar-se al Còmic. I com aquests dos exemples, tots. 

 

–J.B.: A més, el de la Montse té un valor afegit, és un work in progress. Si alguna persona està interessada en ser retratada, pot contactar-li.

 

–H.G.: L’objectiu és recaptar moments de la quotidianitat de cada persona per convertir-la en heroïna. Els herois masculins volen i tenen súper poders. Doncs ella capta les súper dones a la compra, a casa, a la feina. Fa una crida per ampliar el fet que les coses petites ens converteixen en heroïna. 

 

–J.B.: De costura feta per un altre! Cal destacar-ho, perquè il·lustra que no és important que l’artista conegui totes les disciplines sinó que ha d’aportar el concepte i enriquir-se amb altres professionals, si cal.

 

–J.B. i H.G.: Totes són magnífiques, no podem decantar-nos.

 

–J.B.: Parla del país, d’estereotips en el context del patrimoni, a més d’abastar una part social: dóna una alternativa per aprendre a mirar que serveix per observar-ho tot, el dia a dia.

 

–H.G.: S’ha fet una aportació important als museus, es demostra que poden ser vistos des d’un altre punt de vista que no és el de les visites guiades estàndards. La història és molt modificable en funció de qui la mira.