PEP BLAY PERIODISTA MUSICAL
PEP BLAY: «Ara, la contribució dels músics a la rebel·lió social és molt menor»
Format en literatura, teatre i idiomes, Pep Blay (Tarragona, 1966) es va endinsar en el periodisme cultural mentre cursava els seus estudis universitaris, i durant tres dècades ha compaginat la informació musical amb viatges, novel·les i poesia. El polifacètic creador és un especialista en música, tant catalana com internacional. Dissabte presenta el llibre Les cançons de la nostra vida (Rosa dels Vents) a illa Carlemany, a les 17.30 hores, en un acte organitzat pel Centre de la Cultura Catalana, en què adverteix que explicarà moltes anècdotes divertides. Al llibre en recull 200. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Com ha fet la tria de ‘Les cançons de la nostra vida’?
–El llibre és un recull d’anècdotes, històries i secrets que s’amaguen darrere de les cançons catalanes més populars, des de la Nova Cançó al Rock Català, fins a l’última generació de grups, rumba o cançons tradicionals com El meu avi o Rosó. L’element en comú és que darrere d’una cançó que ha fet història, hi ha una història curiosa i/o divertida, i és el que he prioritzat. No és un llibre únicament per a melòmans! És un volum per entretenir, no una enciclopèdia.
Com que porto gairebé 30 anys de periodisme musical, he entrevistat molts artistes catalans i amb els anys t’hi acabes fent amic, i t’expliquen coses que després el Pep Blay no se les calla. És un llibre viscut. Puc aportar coses que no surten a internet, sinó que són coses que he viscut i m’han explicat els protagonistes.
–Què és el que fa que una cançó passi a l’imaginari popular, com ‘Rosó’?
–Una cançó comença a ser popular quan la gent ja no recorda o no sap qui n’és l’autor. És el moment en què una senyora canta Boig per tu i no sap que és un tema de Sau, o Rosó, que formava part d’una sarsuela ja oblidada. Això pot passar amb la Cançó dels pirates de Mar i Cel [canta: «Les veles s’inflaran, na ra na ra na ra...»], que al marge del musical potser hi haurà un dia que la gent la cantarà sense saber d’on ve.
Hi té molt a veure que siguin cançons amb moltes lectures, i que molta gent en moltes situacions diferents se les puguin fer seves. De vegades la gent escriu les cançons amb una intenció i el públic se les emporta cap a una altra. Per exemple, Paraules d’amor, de Serrat, és una cançó nostàlgica, que recorda el primer amor i la primera relació sexual, i és una de les tres cançons que més es canta en els casaments! T’imagines que t’estàs casant i el teu marit et canta això, recordant el seu primer polvo amb una altra? [riu] La gent se l’ha fet seva i hi veu una cançó d’amor.
–Més exemples.
–Al vent, de Raimon, que és una oda a l’anar en moto.
–Ah! No ho sabia!
–Doncs llegeix el llibre que et moriràs de riure! Però t’ho explico. En Raimon, quan tenia 18 anys, anava a la Universitat de València, i cada dia marxava de Xàtiva i feia un trencament amb la casa dels pares. Buscava la nit, alliberar-se, sortir de casa... Viure la vida, què nassos! Per anar a València anava de paquet a la moto d’un amic, sense casc, amb la cara al vent, les mans al vent, el vent del món!
Un dia canta la cançó davant dels intel·lectuals valencians de l’època, que van interpretar «la nit» com la dictadura, «buscant la llum» com la democràcia, i «la cara al vent», la força per lluitar. I el cant a la joventut, a sortir de casa, a la rebel·lia, es converteix en la cançó protesta més important del món juntament amb L’estaca de Lluís Llach. La gent s’ha fet seva la cançó! La cançó supera l’autor!
–‘Boig per tu’ n’és un altre exemple. Carles Sabaté cantava a la lluna.
–Un clàssic! El Carles Sabaté sempre havia dit que el tema el dedicava a la lluna, però també és veritat que hi poden haver moltes llunes al cap i al cor del compositor. En Carles era molt enamoradís, i el fet d’enamorar-se el feia molt feliç; després, continuar una relació de parella ja li era més complicat. Per a una persona que li agrada enamorar-se, que és guapa, que puja als escenaris i té glamur, té 25.000 llunes a les quals dedicar Boig per tu! [riu]. Però és veritat que la cançó ha calat i la gent interpreta el que vol.
–Una altra.
–Em ve al cap l’havanera El meu avi. El compositor, Ortega Monasterio, va canviar la realitat per inventar-se la cançó. L’autor es va inspirar en el seu avi que va anar a la Guerra de Cuba. Però hi ha dues diferències: no va anar a bord del Català, sinó del Montserrat, i no hi van morir els mariners, perquè van tornar tots vius! [riu]. El compositor va ser capaç d’assassinar el seu avi en una cançó perquè li quedés millor! El meu avi hauria triomfat igual si els protagonistes no es moren tots «a coberta i al peu del canó»? [riu].
–També hi inclou cançons més actuals, com dels grups Els Amics dels Arts o Manel.
–Sí, i dels Txarango, per exemple. Mira, tenen una cançó que es diu Quan tot s’enlaira, que diu «junts podem anar més lluny». TV3 va utilitzar el tema com a banda sonora de la Via Catalana, i la gent va interpretar la cançó com a catalanista i en els concerts aixecava la bandera catalana. Txarango es va fer un fart d’explicar que el tema parlava d’un saltimbanqui, d’un trapezista que és feliç anant de poble en poble, però s’enamora i dubta si deixar el circ, i al final es queda amb la parella perquè pensa que «junts podem anar més lluny». Al final, Txarango va optar per deixar d’explicar-se. La gent s’ha fet seva la cançó.
–Parli’ns de les etapes de la música catalana.
–Gràcies a l’evolució de la música popular en català de les últimes dècades es pot fer aquest llibre amb anècdotes divertides, i encara en podria fer un altre! Per què? Perquè la música catalana de l’última generació s’ha obert a molts estils i públics, i a moltes minories. Durant la Nova Cançó i el Rock Català hi havia artistes que podien agradar al gran públic, però moltes minories no trobaven la seva música, i això canvia amb el nou mil·leni. Des del 2000 s’ha aconseguit una normalització. La Nova Cançó va aconseguir donar un prestigi a la música en català, que se la considerés cultura.
El Rock Català va aconseguir que la cultura baixés al carrer, que es pogués cantar i ballar, d’una manera no necessàriament culta i reivindicativa: es parlava de sexe, de festa, d’alegria. Gràcies a l’èxit del rock tots els pobles van equipar-se amb auditoris i sales de concert, i la música en directe es va popularitzar. Això comporta més grups, més intèrprets, més escoles de música... Molts músics feien música contra la voluntat dels seus pares! El Lluís Gavaldà dels Pets m’explicava que amagava la guitarra sota el llit perquè la seva mare no sabés que tenia un grup, perquè ser rocker als anys 80 volia dir drogar-se, beure, anar amb dones i dur una vida totalment dissipada.
Però gràcies a la normalització del rock en català ja es veu amb bons ulls fer música i en català. Hi ha més formació musical i, per això, hi ha grups de tot. Abans hi havia unes grans estrelles –Llach, Serrat, Raimon, Sopa de Cabra, Sau, Pets– i, més tard, Manel i Els Amics de les Arts, però, en general, hi ha molts grups de classe mitja. Ara estem en una cultura molt més normalitzada. No hi ha grans estrelles mediàtiques com als anys 80 i 90, les icones pop a tot el món han baixat a favor dels futbolistes i les models... Les estrelles del pop eren algú, i parlaven dels tots els temes, opinaven de política i se’ls feia cas.
–Ara hi ha com por, o no es mullen.
–No s’atreveixen a dir res, i si diuen alguna cosa són buides. Potser sóc un nostàlgic, però tinc la sensació que hi ha un cert component de rebel·lió social que s’ha perdut en detriment... A veure, s’ha guanyat en qualitat musical però s’ha perdut en actitud i rebel·lió. Abans els que feien música més comercial, com Llach o Serrat, eren persones compromeses i encara ho són, i el que diuen té ressò. També Gerard Quintana i Lluís Gavaldà es mullen. Em dóna la sensació que ara la contribució dels músics a la rebel·lió social és molt menor. Mira Obrint Pas: la música i la lluita és indissociable. Que una persona faci cançons d’amor no vol dir que hagi de ser muda quan li parlin de refugiats, no em sembla lògic.
–Mulli’s: quina són els seus tòtems musicals, tant catalans com internacionals?
–Si parlem d’artistes, David Bowie, als anys 70, The Cure, als anys 80, i Nick Cave, al anys 90. A partir dels 2000 m’he perdut! De catalans, Umpah-Pah i Kitsch. També sóc molt fan de Sisa i Qualsevol nit pot sortir el sol, que li canto cada nit a la meva filla, d’Antònia Font, Roger Mas i Obeses. Quant a cançons, m’han marcat molt Viatge a Ítaca i Mediterráneo, perquè quan les escolto em transporten a casa amb els meus pares i els meus germans. També S’ha acabat dels Pets i El far del sud de Sopa de Cabra.
–‘El far del sud’, una altra cançó que dóna peu a més d’una interpretació.
–En Quintana passava un moment personal i sentimental complicat i un dia, en una gravació, va sortir, angoixat, i va anar al cinema, a veure El faro del sur, interpretat per l’Íngrid Rubio. Li va agradar molt l’actriu i va escriure la cançó pensant en ella. Finalment, una nit el Gerard i l’Íngrid es van conèixer, i per una nit es va complir el desig del noi de la cançó.
–Això es pot explicar?
–[riu] Al Gerard no li fa molta gràcia, però que no m’ho hagués explicat!
–Com ha fet la tria de ‘Les cançons de la nostra vida’?
–El llibre és un recull d’anècdotes, històries i secrets que s’amaguen darrere de les cançons catalanes més populars, des de la Nova Cançó al Rock Català, fins a l’última generació de grups, rumba o cançons tradicionals com El meu avi o Rosó. L’element en comú és que darrere d’una cançó que ha fet història, hi ha una història curiosa i/o divertida, i és el que he prioritzat. No és un llibre únicament per a melòmans! És un volum per entretenir, no una enciclopèdia.
Com que porto gairebé 30 anys de periodisme musical, he entrevistat molts artistes catalans i amb els anys t’hi acabes fent amic, i t’expliquen coses que després el Pep Blay no se les calla. És un llibre viscut. Puc aportar coses que no surten a internet, sinó que són coses que he viscut i m’han explicat els protagonistes.
–Què és el que fa que una cançó passi a l’imaginari popular, com ‘Rosó’?
–Una cançó comença a ser popular quan la gent ja no recorda o no sap qui n’és l’autor. És el moment en què una senyora canta Boig per tu i no sap que és un tema de Sau, o Rosó, que formava part d’una sarsuela ja oblidada. Això pot passar amb la Cançó dels pirates de Mar i Cel [canta: «Les veles s’inflaran, na ra na ra na ra...»], que al marge del musical potser hi haurà un dia que la gent la cantarà sense saber d’on ve.
Hi té molt a veure que siguin cançons amb moltes lectures, i que molta gent en moltes situacions diferents se les puguin fer seves. De vegades la gent escriu les cançons amb una intenció i el públic se les emporta cap a una altra. Per exemple, Paraules d’amor, de Serrat, és una cançó nostàlgica, que recorda el primer amor i la primera relació sexual, i és una de les tres cançons que més es canta en els casaments! T’imagines que t’estàs casant i el teu marit et canta això, recordant el seu primer polvo amb una altra? [riu] La gent se l’ha fet seva i hi veu una cançó d’amor.
–Més exemples.
–Al vent, de Raimon, que és una oda a l’anar en moto.
–Ah! No ho sabia!
–Doncs llegeix el llibre que et moriràs de riure! Però t’ho explico. En Raimon, quan tenia 18 anys, anava a la Universitat de València, i cada dia marxava de Xàtiva i feia un trencament amb la casa dels pares. Buscava la nit, alliberar-se, sortir de casa... Viure la vida, què nassos! Per anar a València anava de paquet a la moto d’un amic, sense casc, amb la cara al vent, les mans al vent, el vent del món!
Un dia canta la cançó davant dels intel·lectuals valencians de l’època, que van interpretar «la nit» com la dictadura, «buscant la llum» com la democràcia, i «la cara al vent», la força per lluitar. I el cant a la joventut, a sortir de casa, a la rebel·lia, es converteix en la cançó protesta més important del món juntament amb L’estaca de Lluís Llach. La gent s’ha fet seva la cançó! La cançó supera l’autor!
–‘Boig per tu’ n’és un altre exemple. Carles Sabaté cantava a la lluna.
–Un clàssic! El Carles Sabaté sempre havia dit que el tema el dedicava a la lluna, però també és veritat que hi poden haver moltes llunes al cap i al cor del compositor. En Carles era molt enamoradís, i el fet d’enamorar-se el feia molt feliç; després, continuar una relació de parella ja li era més complicat. Per a una persona que li agrada enamorar-se, que és guapa, que puja als escenaris i té glamur, té 25.000 llunes a les quals dedicar Boig per tu! [riu]. Però és veritat que la cançó ha calat i la gent interpreta el que vol.
–Una altra.
–Em ve al cap l’havanera El meu avi. El compositor, Ortega Monasterio, va canviar la realitat per inventar-se la cançó. L’autor es va inspirar en el seu avi que va anar a la Guerra de Cuba. Però hi ha dues diferències: no va anar a bord del Català, sinó del Montserrat, i no hi van morir els mariners, perquè van tornar tots vius! [riu]. El compositor va ser capaç d’assassinar el seu avi en una cançó perquè li quedés millor! El meu avi hauria triomfat igual si els protagonistes no es moren tots «a coberta i al peu del canó»? [riu].
–També hi inclou cançons més actuals, com dels grups Els Amics dels Arts o Manel.
–Sí, i dels Txarango, per exemple. Mira, tenen una cançó que es diu Quan tot s’enlaira, que diu «junts podem anar més lluny». TV3 va utilitzar el tema com a banda sonora de la Via Catalana, i la gent va interpretar la cançó com a catalanista i en els concerts aixecava la bandera catalana. Txarango es va fer un fart d’explicar que el tema parlava d’un saltimbanqui, d’un trapezista que és feliç anant de poble en poble, però s’enamora i dubta si deixar el circ, i al final es queda amb la parella perquè pensa que «junts podem anar més lluny». Al final, Txarango va optar per deixar d’explicar-se. La gent s’ha fet seva la cançó.
–Parli’ns de les etapes de la música catalana.
–Gràcies a l’evolució de la música popular en català de les últimes dècades es pot fer aquest llibre amb anècdotes divertides, i encara en podria fer un altre! Per què? Perquè la música catalana de l’última generació s’ha obert a molts estils i públics, i a moltes minories. Durant la Nova Cançó i el Rock Català hi havia artistes que podien agradar al gran públic, però moltes minories no trobaven la seva música, i això canvia amb el nou mil·leni. Des del 2000 s’ha aconseguit una normalització. La Nova Cançó va aconseguir donar un prestigi a la música en català, que se la considerés cultura.
El Rock Català va aconseguir que la cultura baixés al carrer, que es pogués cantar i ballar, d’una manera no necessàriament culta i reivindicativa: es parlava de sexe, de festa, d’alegria. Gràcies a l’èxit del rock tots els pobles van equipar-se amb auditoris i sales de concert, i la música en directe es va popularitzar. Això comporta més grups, més intèrprets, més escoles de música... Molts músics feien música contra la voluntat dels seus pares! El Lluís Gavaldà dels Pets m’explicava que amagava la guitarra sota el llit perquè la seva mare no sabés que tenia un grup, perquè ser rocker als anys 80 volia dir drogar-se, beure, anar amb dones i dur una vida totalment dissipada.
Però gràcies a la normalització del rock en català ja es veu amb bons ulls fer música i en català. Hi ha més formació musical i, per això, hi ha grups de tot. Abans hi havia unes grans estrelles –Llach, Serrat, Raimon, Sopa de Cabra, Sau, Pets– i, més tard, Manel i Els Amics de les Arts, però, en general, hi ha molts grups de classe mitja. Ara estem en una cultura molt més normalitzada. No hi ha grans estrelles mediàtiques com als anys 80 i 90, les icones pop a tot el món han baixat a favor dels futbolistes i les models... Les estrelles del pop eren algú, i parlaven dels tots els temes, opinaven de política i se’ls feia cas.
–Ara hi ha com por, o no es mullen.
–No s’atreveixen a dir res, i si diuen alguna cosa són buides. Potser sóc un nostàlgic, però tinc la sensació que hi ha un cert component de rebel·lió social que s’ha perdut en detriment... A veure, s’ha guanyat en qualitat musical però s’ha perdut en actitud i rebel·lió. Abans els que feien música més comercial, com Llach o Serrat, eren persones compromeses i encara ho són, i el que diuen té ressò. També Gerard Quintana i Lluís Gavaldà es mullen. Em dóna la sensació que ara la contribució dels músics a la rebel·lió social és molt menor. Mira Obrint Pas: la música i la lluita és indissociable. Que una persona faci cançons d’amor no vol dir que hagi de ser muda quan li parlin de refugiats, no em sembla lògic.
–Mulli’s: quina són els seus tòtems musicals, tant catalans com internacionals?
–Si parlem d’artistes, David Bowie, als anys 70, The Cure, als anys 80, i Nick Cave, al anys 90. A partir dels 2000 m’he perdut! De catalans, Umpah-Pah i Kitsch. També sóc molt fan de Sisa i Qualsevol nit pot sortir el sol, que li canto cada nit a la meva filla, d’Antònia Font, Roger Mas i Obeses. Quant a cançons, m’han marcat molt Viatge a Ítaca i Mediterráneo, perquè quan les escolto em transporten a casa amb els meus pares i els meus germans. També S’ha acabat dels Pets i El far del sud de Sopa de Cabra.
–‘El far del sud’, una altra cançó que dóna peu a més d’una interpretació.
–En Quintana passava un moment personal i sentimental complicat i un dia, en una gravació, va sortir, angoixat, i va anar al cinema, a veure El faro del sur, interpretat per l’Íngrid Rubio. Li va agradar molt l’actriu i va escriure la cançó pensant en ella. Finalment, una nit el Gerard i l’Íngrid es van conèixer, i per una nit es va complir el desig del noi de la cançó.
–Això es pot explicar?
–[riu] Al Gerard no li fa molta gràcia, però que no m’ho hagués explicat!