CARE SANTOS ESCRIPTORA
CARE SANTOS: «La llengua i la cultura estan per sobre d’aquesta baixesa que és la política»
L’escriptora Care Santos (Mataró, 1970) es veurà les cares aquest vespre amb els seus lectors andorrans, en la xerrada literària organitzada per la Biblioteca Comunal d’Encamp dins del Club de lectura mensual. Santos ve gràcies al Centre de la Cultura Catalana a Andorra i a la Institució de les Lletres Catalanes. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Quin és el plantejament de la xerrada d’aquest vespre?
–És una trobada amb lectors que s’hauran llegit Desig de xocolata. Això és un luxe per als que escrivim, perquè vas a veure gent que t’ha llegit i moltes vegades ja ha parlat prèviament de la teva obra. Partim d’aquí i es va fins a on vulgui, hi ha llibertat absoluta. Hi ha vegades que debats molt sobre un llibre, d’altres sobre els processos de creació... Depèn dels interessos de cada grup. El bo és que no hi ha guió.
–Assisteix a Clubs de lectura?
–Sí, sí. I m’encanten. Trobo que són una ocasió fantàstica per aprendre molt de la gent que et llegeix, per intercanviar-hi opinions. La trobada transcendeix el propi llibre, i és un luxe. Sempre dic que sí.
–Els lectors són crítics?
–Sí, diuen coses, però en general mai en contra, ni com a crítica. Són molt amables. Clar, perquè és un públic guanyat, quan hi arribes ja fa molt que està amb tu. En canvi, segons la meva experiència, els més crítics de tot són els joves, ells sempre et diuen allò que no els ha agradat.
–Per què? Els lectors adults som més pudorosos?
–Potser sí, o l’adult ja selecciona més què vol llegir. En literatura, tots tenim tendència a moure’ns dins d’unes coordenades, les que ens agraden, i llegeixes allò que et ve de gust, o hi vas predisposat. En canvi, els joves llegeixen moltes vegades per recomanació d’un adult.
–Els infants sí que no tenen cap vergonya per dir què pensen, no?
–Però encara no tenen criteri. Amb la canalla no són xerrades literàries, ells em pregunten, per exemple, si m’agraden els macarrons. És molt maco, fas una tasca de pedrera, però no són xerrades sobre literatura ni amb claus literàries. Els joves sí, saben què volen d’una obra literària, i si no ho han trobat t’ho diuen sense cap problema.
–L’èxit aclaparador de ‘Desig de xocolata’, li va fer por?
–Sí, molta, bé, més que por, responsabilitat. Por? Ja no tinc edat per tenir por davant de determinades coses, però responsabilitat sí, molta. Amb Desig de xocolata vaig tenir una gran quantitat de lectors, un nombre que no havia tingut mai, i quan vaig tornar a escriure sabia que ho esperaria molta gent. I això sí que dóna responsabilitat, perquè penses: «No facis qualsevol cosa».
–Per tant, la novel·la ‘Diamant blau’, l’ha suat molt?
–L’he sofert molt, al marge del que diem, perquè va ser una novel·la molt complicada de gestar. Està basada en la meva història familiar. Per un motiu i per l’altre va ser molt difícil.
–Li va servir per treure fantasmes?
–És una història que em devia des de feia molt de temps. És la història d’amor dels meus avis, però volia anar molt més enrere. La finalitat no era treure els fantasmes, però ho he fet.
–Els escriptors solen dir que escriure és una teràpia.
–Ens estalviem psicòlegs! No és la finalitat primera, però sóc conscient que ho faig [riu].
–Vostè ha treballat en premsa i encara hi col·labora. Periodisme i literatura van de la mà?
–Sí, treballem amb les mateixes matèries primeres, i el periodisme també explica històries. El que canvia és l’objectiu, perquè el periodisme està molt enganxat al dia a dia, i persegueix explicar què passa immediatament, i la literatura és com el periodisme que ja ha caducat, . Per què serveixen les històries que s’expliquen i quina llavor ens deixen?
–Molts periodistes s’han passat a l’escriptura, no sempre amb èxit, però és una bona escola, no?
–I tant! Jo vaig aprendre tot el que sé d’escriure en el periodisme. Potser tot és exagerat, però si no hagués treballat com a periodista durant uns quants anys no m’hauria atrevit a fer el salt a la literatura. Vaig aprendre molt, i amb bons mestres, de com i per què s’escriu, i les eines. La gimnàstica d’escriptura que et dóna el periodisme no te la dóna res.
–Per què escriure s’aprèn? Hi ha molt de do, però també de feina.
–Escriure, sobretot, s’aprèn. Pobre de tu si no tens, com dius, un do, un talent interior, o una obsessió, o un capficament... Hauríem de buscar què cal tenir prèviament abans de decidir a dedicar-te a escriure tota la vida, que no és molt racional ni equilibrat. Però al marge de tot això, escriure és un ofici, i com tots els oficis, s’aprèn a base de fer.
–S’ha de ser constant.
–Constant i treballador! Pencaire!
–Vostè s’atreveix amb molts gèneres: infantil, juvenil, adult, terror, teatre... Falta la poesia?
–Escric molta poesia, però no la publico, li tinc massa respecte! Tinc la sort que puc tocar diverses tecles: en narrativa, tot el ventall, infants, joves i adults, en català i en castellà. És una sort immensa, perquè no m’avorreixo mai, no em falten temes per escriure, puc conèixer públics molt diferents, i em passen coses com que el dia de Sant Jordi vingui tota una família, i cada membre amb un llibre meu. Quant al teatre, és un somni llargament acaronat, i estic adaptant una de les meves novel·les juvenils, Mentida. Mentre les forces m’acompanyin i hi hagi algú a l’altra banda esperant-ho, no m’ho vull negar!
–És difícil escriure per a tants públics?
–No, perquè mai escric dues novel·les alhora. Però entre joves i adults no hi tanta diferència, el públic lector jove també és lector adult. Recordem què llegíem amb 14 i 15 anys! La literatura juvenil és una etiqueta que s’ha inventat per motius extraliteraris. A mi el que més em costa és l’infantil, perquè has de meditar molt bé la història, i és un públic en formació, has de pensar què volen que els hi expliquis i en quin moment vital estan.
–Vostè és una escriptora catalana que escriu tant en català com en castellà. Li han posat etiquetes? Li ha comportat problemes?
–Ui, des que vaig començar amb 19 anys a publicar ja estic responent per què no escric en català o en castellà. És tan íntim! Forma part de la meva intimitat, escric amb les dues llengües perquè me les estimo a les dues, formen part de la meva història personal i familiar, perquè tinc prou bagatge literari amb l’una i amb l’altra i no vull triar! La llengua i la cultura estan per sobre d’aquesta baixesa que és la política, i fins i tot de les modes en política. Jo escric amb les dues llengües, i sempre ho faré, peti qui peti. És la meva opció personal, i no puc evitar-ho.
–Ganes de Sant Jordi?
–I tant, és el dia més bonic de l’any, esgotador, però ens encanta. És un dia fantàstic que propicia l’apropament dels lectors i els autors. M’agrada que la gent vingui, m’expliqui batalletes, històries...
–Però els escriptors reben molt poc de cada llibre venut...
–Sí, però és així per a tots, són les regles del joc... El que hem de fer és intentar que es venguin llibres, que els lectors es conscienciïn que no s’han de piratejar els llibres, i que les institucions defensin el món de la cultura, que sembla que no pintem res i és el que fa avançar un país.
–Quin és el plantejament de la xerrada d’aquest vespre?
–És una trobada amb lectors que s’hauran llegit Desig de xocolata. Això és un luxe per als que escrivim, perquè vas a veure gent que t’ha llegit i moltes vegades ja ha parlat prèviament de la teva obra. Partim d’aquí i es va fins a on vulgui, hi ha llibertat absoluta. Hi ha vegades que debats molt sobre un llibre, d’altres sobre els processos de creació... Depèn dels interessos de cada grup. El bo és que no hi ha guió.
–Assisteix a Clubs de lectura?
–Sí, sí. I m’encanten. Trobo que són una ocasió fantàstica per aprendre molt de la gent que et llegeix, per intercanviar-hi opinions. La trobada transcendeix el propi llibre, i és un luxe. Sempre dic que sí.
–Els lectors són crítics?
–Sí, diuen coses, però en general mai en contra, ni com a crítica. Són molt amables. Clar, perquè és un públic guanyat, quan hi arribes ja fa molt que està amb tu. En canvi, segons la meva experiència, els més crítics de tot són els joves, ells sempre et diuen allò que no els ha agradat.
–Per què? Els lectors adults som més pudorosos?
–Potser sí, o l’adult ja selecciona més què vol llegir. En literatura, tots tenim tendència a moure’ns dins d’unes coordenades, les que ens agraden, i llegeixes allò que et ve de gust, o hi vas predisposat. En canvi, els joves llegeixen moltes vegades per recomanació d’un adult.
–Els infants sí que no tenen cap vergonya per dir què pensen, no?
–Però encara no tenen criteri. Amb la canalla no són xerrades literàries, ells em pregunten, per exemple, si m’agraden els macarrons. És molt maco, fas una tasca de pedrera, però no són xerrades sobre literatura ni amb claus literàries. Els joves sí, saben què volen d’una obra literària, i si no ho han trobat t’ho diuen sense cap problema.
–L’èxit aclaparador de ‘Desig de xocolata’, li va fer por?
–Sí, molta, bé, més que por, responsabilitat. Por? Ja no tinc edat per tenir por davant de determinades coses, però responsabilitat sí, molta. Amb Desig de xocolata vaig tenir una gran quantitat de lectors, un nombre que no havia tingut mai, i quan vaig tornar a escriure sabia que ho esperaria molta gent. I això sí que dóna responsabilitat, perquè penses: «No facis qualsevol cosa».
–Per tant, la novel·la ‘Diamant blau’, l’ha suat molt?
–L’he sofert molt, al marge del que diem, perquè va ser una novel·la molt complicada de gestar. Està basada en la meva història familiar. Per un motiu i per l’altre va ser molt difícil.
–Li va servir per treure fantasmes?
–És una història que em devia des de feia molt de temps. És la història d’amor dels meus avis, però volia anar molt més enrere. La finalitat no era treure els fantasmes, però ho he fet.
–Els escriptors solen dir que escriure és una teràpia.
–Ens estalviem psicòlegs! No és la finalitat primera, però sóc conscient que ho faig [riu].
–Vostè ha treballat en premsa i encara hi col·labora. Periodisme i literatura van de la mà?
–Sí, treballem amb les mateixes matèries primeres, i el periodisme també explica històries. El que canvia és l’objectiu, perquè el periodisme està molt enganxat al dia a dia, i persegueix explicar què passa immediatament, i la literatura és com el periodisme que ja ha caducat, . Per què serveixen les històries que s’expliquen i quina llavor ens deixen?
–Molts periodistes s’han passat a l’escriptura, no sempre amb èxit, però és una bona escola, no?
–I tant! Jo vaig aprendre tot el que sé d’escriure en el periodisme. Potser tot és exagerat, però si no hagués treballat com a periodista durant uns quants anys no m’hauria atrevit a fer el salt a la literatura. Vaig aprendre molt, i amb bons mestres, de com i per què s’escriu, i les eines. La gimnàstica d’escriptura que et dóna el periodisme no te la dóna res.
–Per què escriure s’aprèn? Hi ha molt de do, però també de feina.
–Escriure, sobretot, s’aprèn. Pobre de tu si no tens, com dius, un do, un talent interior, o una obsessió, o un capficament... Hauríem de buscar què cal tenir prèviament abans de decidir a dedicar-te a escriure tota la vida, que no és molt racional ni equilibrat. Però al marge de tot això, escriure és un ofici, i com tots els oficis, s’aprèn a base de fer.
–S’ha de ser constant.
–Constant i treballador! Pencaire!
–Vostè s’atreveix amb molts gèneres: infantil, juvenil, adult, terror, teatre... Falta la poesia?
–Escric molta poesia, però no la publico, li tinc massa respecte! Tinc la sort que puc tocar diverses tecles: en narrativa, tot el ventall, infants, joves i adults, en català i en castellà. És una sort immensa, perquè no m’avorreixo mai, no em falten temes per escriure, puc conèixer públics molt diferents, i em passen coses com que el dia de Sant Jordi vingui tota una família, i cada membre amb un llibre meu. Quant al teatre, és un somni llargament acaronat, i estic adaptant una de les meves novel·les juvenils, Mentida. Mentre les forces m’acompanyin i hi hagi algú a l’altra banda esperant-ho, no m’ho vull negar!
–És difícil escriure per a tants públics?
–No, perquè mai escric dues novel·les alhora. Però entre joves i adults no hi tanta diferència, el públic lector jove també és lector adult. Recordem què llegíem amb 14 i 15 anys! La literatura juvenil és una etiqueta que s’ha inventat per motius extraliteraris. A mi el que més em costa és l’infantil, perquè has de meditar molt bé la història, i és un públic en formació, has de pensar què volen que els hi expliquis i en quin moment vital estan.
–Vostè és una escriptora catalana que escriu tant en català com en castellà. Li han posat etiquetes? Li ha comportat problemes?
–Ui, des que vaig començar amb 19 anys a publicar ja estic responent per què no escric en català o en castellà. És tan íntim! Forma part de la meva intimitat, escric amb les dues llengües perquè me les estimo a les dues, formen part de la meva història personal i familiar, perquè tinc prou bagatge literari amb l’una i amb l’altra i no vull triar! La llengua i la cultura estan per sobre d’aquesta baixesa que és la política, i fins i tot de les modes en política. Jo escric amb les dues llengües, i sempre ho faré, peti qui peti. És la meva opció personal, i no puc evitar-ho.
–Ganes de Sant Jordi?
–I tant, és el dia més bonic de l’any, esgotador, però ens encanta. És un dia fantàstic que propicia l’apropament dels lectors i els autors. M’agrada que la gent vingui, m’expliqui batalletes, històries...
–Però els escriptors reben molt poc de cada llibre venut...
–Sí, però és així per a tots, són les regles del joc... El que hem de fer és intentar que es venguin llibres, que els lectors es conscienciïn que no s’han de piratejar els llibres, i que les institucions defensin el món de la cultura, que sembla que no pintem res i és el que fa avançar un país.