Teresa Font, actual presidenta de l’Associació d’Al·lèrgics i Intolerants Alimentaris (AIA), destaca la gran feina que han fet associació i Govern per garantir que actualment els nens al·lèrgics i intolerants del país puguin tenir un menjar específic en totes les escoles. / Per ESTEFANIA GRACIA

 

–Vam crear l’associació per totes les mancances que hi havia llavors a Andorra, vers els nens i l’afectació que tenien en relació a les al·lèrgies i les intoleràncies alimentàries. Teníem problemes a les escoles, amb els menjadors escolars, podríem dir que gairebé a tot arreu. Perquè ningú coneixia les al·lèrgies. I a partir d’aquí, es va estar treballant i es va fer molta feina per poder arribar fins on està actualment la situació al Principat. 

 

–Gràcies a la tasca feta, actualment tenim una cuina centralitzada que fa menjar exclusiu per a al·lèrgics, que és la cantina de l’Escola Francesa d’Escaldes, diria que és el pas més important que hem aconseguit, perquè s’acaba així amb la problemàtica diària que trobaven els nens al·lèrgics o intolerants a l’escola. 
 

A hores d’ara, tots els centres del país poden oferir als nens al·lèrgics els aliment que necessiten i poden menjar amb més varietat, perquè no podia ser que abans els petits haguessin de menjar cada dia el mateix perquè no podien tenir un menú específic. També hi ha la guia d’al·lèrgies i intol·leràncies per a les escoles, que va editar el ministeri de Sanitat. Es van fer uns protocols i tot una sèrie de passos a seguir, i ara tots els centres escolar saben que han de fer en casos de nens al·lèrgics. 
 

Al llarg d’aquests vuit anys també hem fet altres accions, per exemple, hem publicat un llibre amb receptes especials per a gent al·lèrgica o intolerant. A més, tenim una pàgina web on els interessats poden trobar diverses publicacions, informació sobre les diverses al·lèrgies o llocs on es poden comprar els productes especials. 

 

–Sí, actualment el Principat coneix les al·lèrgies. I crec que ha estat també un gran pas per poder assolir tot el que s’ha fet, perquè primer havíem d’informar a la població sobre les al·lèrgies que hi pot haver, però ja no només al país, perquè al cap i a la fi, les al·lèrgies són les mateixes arreu del món. 
 

Per tant, el que estem fent actualment és sobretot atendre la gent que ens contacta, els aconsellem, els mostrem on poden anar a comprar, els expliquem que han de fer...

 

–Actualment som una seixantena. Tot i que això no vol dir que aquests siguin tots els nens amb al·lèrgies o intoleràncies que hi pot haver al Principat. Perquè a Andorra n’hi ha molts més de diagnosticats, però hi ha molta gent que ens demana informació o s’apropa a l’associació tot i no ser socis, perquè no els requerim que se’n facin. Donem tota la informació que s’ens demana, siguin o no socis. 

 

–Jo crec que molt favorablement. També cal tenir en compte que a Andorra tenim un gran avantatge, és un país petit. I això et permet tenir-ho tot molt més centralitzat. Nosaltres demanàvem hora per parlar amb els ministres d’Educació o Sanitat i al cap de 15 dies o un mes ja ens donaven hora, quan en altres països més grans aquesta relació és molt més difícil de fer, perquè tarden mesos, anys o directament no es produeix. 
 

Al començament va costar molt, sobretot pel tema del menjador escolar, però amb les reunions i totes les parts involucrades, al final es va poder aconseguir. Sense Govern i els ministeris tot això tampoc s’hagués pogut fer. 

 

–Jo calculo –en funció al que vam parlar ja fa temps amb els al·lergòlegs de l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell– que hi deu haver entre uns 200-250 nens diagnosticats. A part, hi hauria la gent adulta, però aquesta ja no passa tant per l’associació. 
 

Hi ha qui es pren un tallat i pensa que li ha fet mal la llet, però potser després resulta que veritablement és intolerància a la lactosa... D’aquests, alguns es posen en contacte amb nosaltres però també n’hi ha molts que no, ja no els podem tenir tant comptabilitzats. 

 

–En aquest aspecte els nen són més hàbils que els adults. Els menuts tenen molt clar que si una cosa els fa mal no l’han de prendre, perquè els que estan ingressats i ho passen malament són ells, els pares podem patir, però els que estan veritablement afectats són ells. 
 

Des de molt petits, són més capaços de rebutjar els aliments que no poden menjar. Als pares ens costa més assimilar els nous hàbits que no pas els nens. 

 

–Avui en dia –i des de fa més de quatre anys– tenim a un al·lergòleg que està a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell dos dies a la setmana durant vuit hores. Que és el que marca més o menys l’OMS pel nombre d’afectats que hi ha en un país.
 

També tenim als pediatres, que quan veuen a nens amb problemes d’aquests tipus els deriven al servei d’al·lèrgies o intoleràncies de l’hospital, i a partir d’aquí, els diagnostiquen. Però el problema sorgeix quan els pares surten de l’al·lergòleg, perquè et planteges, d’acord, i a partir d’ara que mengem? Aquí és quan comença la feina de l’associació. Ens demanen marques segures, llocs on es poden trobar els productes, quins hàbits han de tenir a dins de la cuina, o altres dubtes que poden sorgir.
 

–Sí, abans era més complicat, perquè havies de baixar per exemple a Barcelona, però avui dia pots fer totes les visites, el seguiment i les proves a Andorra. A més, un cop al mes ve un cap d’al·lergologia de fora, així, si hi ha casos difícils, com per exemple nens que són al·lèrgics i asmàtics, també es poden tractar a aquí, tot i que si el cas es complica suposo que els deriven. 

 

–Sí, en algunes ocasions també ens demanen informació. Per exemple, estem en contacte i treballem en conjunt amb les associacions de Madrid, Catalunya, França, Canadà... Perquè al cap i a la fi, tots estem per la mateixa causa. 

 

–La d’Andorra és millor. Perquè a través de la relació que tenim amb altres associacions estrangeres hem pogut veure que al Principat hem aconseguit més coses en menys temps. Per exemple, ells no tenen un menjador que es dediqui a fer menjar només per a al·lèrgics. En aquest sentit, encara els queda molt. 

 

–Ara sí. En qualsevol supermercat d’Andorra pots trobar bastants productes, però abans era impensable. Havies de baixar a Barcelona o altres llocs perquè a aquí no hi havia res. A més, els preus ara són molt més assequibles, abans, adquirir productes específics –com llet que no portés proteïna de vaca– era molt costós, ara els preus ja s’han equiparat més a la resta de productes.
 

Tot i això, aquest fet és un bé en certa manera, perquè quan veus que la indústria alimentària s’ha implicat en més mesura i cada cop disposa de més productes d’aquests és perquè ha augmentat la demanda i cada dia hi ha més afectats que necessiten aliments específics o concrets.