Va néixer a la Seu d’ Urgell l’any 1961. El 1985 es va llicenciar per la Universitat de Belles Arts de Barcelona en l’especialitat de gravat i litografia. En acabar va assistir a tallers monogràfics a l’escola de Arts i Oficis (Llotja) de la Ciutat Comtal. Actualment combina les classes a l’Escola Municipal d’Art, on és la seva directora, amb el treball de creació pictòrica. A més és membre del col·lectiu l’Aparador de la capital alturgellenca. PER JOSEP ROMERO 

 

–Els meus amics. També m’agraden les muntanyes. Un estiu, ara fa dos anys, vaig estar a la Vall de Sorteny i vaig veure el jardí més impressionant que hagi vist a la meva vida. Havia plogut molt a la primavera i tot era un esclat de colors. Et pots trobar moltes sorpreses. Un altre any, a dalt del Serrat, hi havia tantes granotetes petites que gairebé no podies caminar per por de xafar-les.

 

–Potser la sensació d’ofec en una vall tan tancada. Quan rodes pels seus diferents pobles  et trobes edificis i més edificis. S’ha construït excessivament i no sempre d’una manera conseqüent.

 

–Prefereixo sortir del nucli per endinsar-me cap a racons de la muntanya. El fet que Andorra aposti bastant per la cultura fa que alguns racons s’hagin fet molt entranyables. Per exemple, el conjunt de les figures dels 7 poetes, de Jaume Plensa. A la nit és un indret ben màgic i tranquil, lluny del bullici de la ciutat.

 

–M’agrada tot i no m’agrada res. Si faig una exposició, presento obres en les quals haig estat treballant i de les quals estic molt satisfeta. Per això m’agrada ensenyar-les. A mida que passa el temps, allò ja no m’interessa tant i cerco unes altres vies per expressar-me.

 

–Buff, que difícil! Prefereixo que els altres opinin per mi. Jo pinto.

 

–Quan treballo sobre alguna cosa no hi ha cap altra cosa anterior que m’interessi més del que estic fent actualment. Encara que sigui més o menys bo. Ara mateix destacaria el que estic fent ara. Si ho dubtés, hauria de pensar en una altra cosa per fer.

 

–Al Pirineu el temps passa més a poc a poc que a d’altres llocs. És tranquil. Això permet tenir més temps per treballar. I més, quan s’ha de compaginar amb d’altres feines per guanyar-se la vida. El Pirineu m’ha inspirat i, sobretot, els pobles abandonats, invisibles... N’hi ha molts i són una font de treball inacabable.

 

–Molt pocs poden viure de l’art. Si més no, jo em puc considerar afortunada. La feina m’agrada molt, penso que dono el que puc als meus alumnes però ells també m’enriqueixen a mi. De la meva obra jo no en puc viure però tampoc no ho he intentat. I crec que sí que almenys alguns, encara que pocs,  en poden viure.

 

–Ho reciclo tot o quasi tot, em costa llençar res. A l’escola treballem molt amb material de rebuig, fem coses depenent del que tinc. Si en algun moment necessito algun material per alguna obra que estic fent, l’agafo i el manipulo per aconseguir el que vull.

 

–Pel fet de viure en societat formo part de la política, però personalment penso que no m’interessa gens, em cansa. Intento estar assabentada d’un mínim, per saber el que passa.

 

–Podria passar-ne. Mentre treballo tinc el mòbil tancat. Potser m’inquieta més estar amb el mòbil.