NATÀLIA MONTANÉ I TONY LARA FOTÒGRAFS
NATÀLIA MONTANÉ I TONY LARA: «La batalla és aconseguir bones fotografies de poca cosa»
Dos fotògrafs. Dos punts de vista darrere l’objectiu. Natàlia Montané (Andorra, 1981) va treballar de fotògrafa oficial del Govern entre el 2005 i el 2015, i des de fa uns mesos s’ha aventurat a ser freelance. Tony Lara (Andorra, 1976) és un dels fotoperiodistes degans del país, i treballa al PERIÒDIC D’ANDORRA des del 2000. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–És difícil guanyar-se la vida fent fotografies?
–Tony Lara (T. L.): El complicat és fer-se un lloc, més que guanyar-se la vida, i cada vegada paguen menys perquè es pensen que amb qualsevol aparell pots fer fotos, i compartir al moment... Un fotògraf va dir que hi ha molt poca gent que no sàpiga escriure ni llegir, però, quants es consideren escriptors? Doncs amb la fotografia igual.
–Natàlia Montané (N. M.): I més des que estan les xarxes socials, com Instagram. Tothom és fotògraf... Ens avassallen amb tantes imatges... Tot val, no hi ha crítica fotogràfica, tot pot estar bé, i ens ha repercutit.
–T. L.: Abans, amb menys imatges hi havia més cultura visual que ara.
–N. M.: Totalment!
–És cert que una imatge val més que mil paraules?
–T. L.: Sí, i tant.
–N. M.: Sí, sí.
–Però les imatges es poden manipular...
–N. M.: Clar, però fins on arriba la moral i l’ètica?
–T. L.: Això és el que fa el fotògraf diferent al de les xarxes. Les agències vigilen moltíssim les fotos que els arriben, per conèixer-ne l’autoria, la veracitat... Ara és molt fàcil fer un muntatge de qualsevol cosa. Quan un surt en un diari imprès ja no hi ha marge d’error. A internet no t’ho acabes de creure del tot, fins i tot dubtes del que és verídic.
–Amb tot el ‘boom’ de les xarxes... Hi ha gent que amb el mòbil també fa bones fotos, no?
–N. M.: És tan abstracte... Depèn de l’educació que tingui l’ull. Hi ha persones que tenen una educació visual molt bèstia, amb un gran do i instint. A l’Instagram hi ha de tot, però no és una xarxa per a fotògrafs, és per passar-t’ho bé i mostrar el que estàs fent. A mi, m’ha ajudat per la feina.
–Vostès en són usuaris.
–T. L.: Sí, però és el que dèiem: tot s’hi val. És una xarxa molt gran, del que realment t’agrada et quedes amb poca cosa. Ara, si hi ha algú que s’està més de cinc segons mirant una foto a Instagram té premi...
–N. M.: Estem en la cultura del moment ràpid, fugaç, tot es fa massa ràpid, no arribes a pensar res...
–Com a fotògrafs hi ha les fotos que fan per plaer, que ja en parlarem, i amb les que es guanyen la vida. Tots dos es dediquen, o s’han dedicat, a la fotografia informativa, i l’actualitat del país és la que és. Com es fa atractiu el dia a dia?
–T. L.: És quan has de ser millor fotògraf. Molts fotògrafs que han treballat en diaris petits i després han anat a un de gran ho diuen: la batalla que hi ha de treure bones fotos de poca cosa és molt difícil. Moltes vegades veiem fotos als diaris que no són fàcils de fer, però l’escena pròpia ja t’ho dóna. I en diaris petits... Tu podràs parlar més del tema de fer cada dia fotos de la mateixa sala de premsa del Govern.
–N. M.: Intentes trobar el suc com puguis! I, sobretot, dels llocs comuns intentar trobar un punt diferent. És la base del fotògraf: d’un lloc comú, treure’n alguna cosa nova.
–Reben directrius o tenen llibertat absoluta? L’un en premsa i l’altra quan treballava al Govern.
–N. M.: Bé, mentre surtin bé, amb una cara coherent, tot val.
–T. L.: Jo no hi veig molta diferència. Bé, jo puc publicar una roda de premsa amb el cap de Govern d’esquena, però vosaltres la foto també la feu i la difoneu a la vostra galeria d’imatges al web de Govern.
–N. M.: L’ideal és dir-ho tot en una sola foto, el difícil és que en una sola imatge ho puguis explicar tot.
–De quina foto informativa en tenen un record més viu?
–T. L.: El primer accident que vaig fer. Va ser un accident laboral, d’un obrer. Quan vaig fer les fotos estava ferit, i després va morir. No vaig publicar res morbós, però el fet d’haver fet aquell tema, just al principi de dedicar-m’hi, em va xocar bastant. Quan vaig tornar a la redacció vaig haver de recuperar sucre.
–N. M.: No m’estranya! Jo no he tingut mai aquesta experiència. Una foto impactant que recordo és l’explosió del túnel dels Dos Valires, per unir les dues boques. Tenim la sort que podem veure coses que no són accessibles per a tothom.
–I en hores lliures, què els agrada fotografiar?
–N. M.: Viatges. Veure llocs nous em fascina. D’un lloc que veus cada dia és difícil treure-li el suc, i quan veus un lloc nou, descobreixes més, i amb la càmera estàs més inspirat.
–T. L.: Doncs a mi les que pitjor em surten són les dels viatges!
–N. M.: Sí? Què dius?
–T. L.: Perquè intento defugir tot l’exòtic, tot el que ja he vist al Google. I com que tot el dia faig informació, buscar una foto que no sigui informativa... Faig més fotografia documental, de la vida que transcorre.
–I on podem veure totes aquestes fotografies?
–N. M.: Al web: www.natmontane.com.
–T. L.: Jo acabo d’estrenar pàgina web: www.tonylara.es.
–Com a ‘freelance’, és difícil que la contractin per fer fotos? Abans dèiem que sembla que tothom pot fer fotografies.
–N. M.: Doncs pensava que seria més difícil, però no he tingut problemes. Després de treballar pel Govern he fet fotografia social, publicitat, foto corporativa... I a l’hivern molta feina. Però jo encara estic buscant el meu lloc, perquè no ho pots abraçar tot. Vull fer publicitat, corporatiu, premsa... Has de trobar el teu lloc. Més o menys ja sé per on vaig però ho he d’acabar de polir, i saber per on va la clientela.
–Vostè fa molts anys que es dedica a la premsa, i ha rebut alguns premis, com el Pirene i el Pica d’Estats. Continuarà amb la informació?
–T. L.: A mi la premsa m’agrada molt, estar al carrer. Però reconec que el que passa factura són tantes hores de feina... I el fet de repetir cada any els mateixos actes has de buscar una imatge diferent, que no sigui la que tothom fa amb el mòbil. Però bé, el temps dirà. Si m’arriba una megaoferta... [riu].
–N. M.: I t’arribarà, n’estic segura!
–Quins fotògrafs, vius o no, segueixen, admiren?
–N. M.: Molts! Però a mi la que m’ha marcat molt és la Francesca Woodman [1958-1981], que es va suïcidar de molt jove. El seu treball és una recerca interior. Aquesta noia va fer fotos molt valentes, com nus, paranoies... Era autobiogràfic. Amb la seva foto veus que passava un infern interior, i vés a saber el que li passava. Amb aquelles fotos t’ho diu tot. Són imatges molt poètiques.
–T. L.: M’agrada molt la Vivian Maier [1926-2009], una mainadera que feia fotografies, i la Cristina García Rodero [1949], que vaig assistir a un taller impartit per ella.
–N. M.: Només hem dit dones! I la Diane Arbus [1923-1971], que fotografiava rareses.
–T. L.: Coincidim!
–Tot dones, però a la història de la fotografia gairebé només es parla d’homes. Cappa, etcètera.
–N. M.: Robert Cappa, Henri Cartier-Bresson...
–T. L.: Doisneau... Són els clàssics, que quan els estudies està molt bé, però després busques altres fotògrafs com a referents, cerques més la teva visió personal. El Català-Roca [1923-2009] també m’agrada: et fotografiava gent netejant les sabates, i a la seva època en devia trobar 200! Que trobés interessant fotografiar una cosa que, aleshores, era molt habitual... Imagina’t que d’aquí 20 anys no hi hagi fotos de gent parlant pel mòbil, perquè ara és tan normal...
–N. M.: És bona idea! Anar retratant l’evolució dels mòbils. Com quan hi havia aquells tan grans...
–Parlem d’ètica periodística. Per exemple, estan a favor de publicar fotos de ferits i víctimes en una guerra o atemptat?
–N. M.: S’ha de publicar, perquè la gent vegi realment el que és.
–T. L.: Sempre que sigui informatiu.
–N. M.: Sí, informatiu i no morbós, però s’ha de mostrar el que passa.
–Però una guerra no és el mateix que un accident de trànsit.
–N. M.: Un accident de trànsit no, perquè no t’aporta res. Però una guerra sí, els refugiats, el nen ofegat, l’Aylan...
–T. L.: Després de difondre’s la imatge es van quadruplicar les peticions d’acollides de refugiats. Per què va colpejar? Perquè era un nen caucàsic, pantalons blaus, samarreta vermella... Sempre diuen que si els morts de fora són menys morts... Crec que es tracta de la distància emocional, no de quilòmetres. Per exemple, un accident amb pastera a Lampedusa està a la mateixa distància que l’avió de Germanwings. La diferència és que ens identifiquem més amb un avió que amb una pastera... Hi ha hagut icones fotogràfiques que han provocat canvis, com la de la nena del Vietnam, que corria amb cremades, una foto de Nick Ut.
–N. M.: Sí, aquesta foto va provocar canvis a la guerra de Vietnam.
–Recordo aquella imatge d’un nen africà moribund, amb un voltor a prop...
–N. M.: Sí, l’autor [Kevin Carter] es va suïcidar. No m’estranya... No sé si podria veure alguna cosa així... Has de tenir molt fetge per ser fotògraf de guerra o llocs així...
–T. L.: Jo em bloquejaria...
–N. M.: Aquesta gent ha de tornar marcadíssima, deprimida.
–Parlant d’imatges icòniques, quina en destacarien?
–N. M.: Què difícil! Una de sola? Ara em ve a la ment una de Henri Cartier-Bresson, un home que salta sobre una bassa i es veu el seu reflex a l’aigua.
–T. L.: Sí, la del circ.
–N. M.: M’agrada la composició, la poesia...
–T. L.: Jo una de la Cristina García Rodero, en què es veu una nena vestida de blanc que salta davant d’un cementiri. Hi ha un gran contrast de grisos amb el blanc del vestit.
–N. M.: És boníssima!
–Què dirien a la gent que es vol dedicar a la fotografia?
–N. M.: Que trobin el seu propi camí i, sobretot, que no copiïn, que siguin diferents.
–T. L.: Si ho tenen clar, que ho facin! I tant! És complicat? Sí, però tot ho és. Pencar i intentar fer-te un lloc.
–N. M.: I tenir el teu propi llenguatge. El Tony ja el té!
–T. L.: Tu creus?
–N. M.: I tant! I és molt difícil.
–T. L.: Arriba un punt que entre els fotògrafs que som a Andorra, tant del Govern com de la resta de mitjans, moltes fotos ja saps de qui són. Tots tenim les nostres dèries.
–I per quan un altre Mira?
–T. L.: Si vam anar fins i tot al Festival Off del Visa pour l’Image! Tant de bo es torni a fer. Era una excusa per reunir-nos. Ara muntem molts sopars!
–N. M.: Fa temps que no vinc!
–T. L.: Els fotògrafs som molt nostres, i ens costa posar coses en comú. Però tots som molt companys, hi ha una competència laboral, però aquí s’acaba, i això no es pot dir en totes les professions.
–N. M.: I ens ajudem molt els uns als altres. Hi ha molta companyonia, ens passem feines entre nosaltres.
–Tony, vostè ha treballat amb carret.
–N. M.: Tony, tu vas estar a l’època dels carrets? Jo no.
–T. L.: Només podies fer un màxim de 36 fotos!
–N. M.: Fabulós! Ara només fas que disparar indiscriminadament, amb el carret t’ho havies de pensar molt.
–T. L.: La foto bona sempre era la 35 o 36!
–N. M.: Hauríem de tornar-hi...
–T. L.: Per a les meves fotos en porto una de digital, però molt manual, amb òptica fixa, i cada foto te l’has de treballar molt. Treballes més lent, i et penses cada foto.
–Tornarien al carret?
–T. L.: És molt difícil de trobar carrets, i tenir un laboratori. Els productes són molt cars.
–I no era més romàntic?
–T. L.: Bé, encara podem revelar les fotos! Jo tinc molts àlbums!
–N. M.: Jo tinc un munt de carrets per revelar! A veure què en surt!
–És difícil guanyar-se la vida fent fotografies?
–Tony Lara (T. L.): El complicat és fer-se un lloc, més que guanyar-se la vida, i cada vegada paguen menys perquè es pensen que amb qualsevol aparell pots fer fotos, i compartir al moment... Un fotògraf va dir que hi ha molt poca gent que no sàpiga escriure ni llegir, però, quants es consideren escriptors? Doncs amb la fotografia igual.
–Natàlia Montané (N. M.): I més des que estan les xarxes socials, com Instagram. Tothom és fotògraf... Ens avassallen amb tantes imatges... Tot val, no hi ha crítica fotogràfica, tot pot estar bé, i ens ha repercutit.
–T. L.: Abans, amb menys imatges hi havia més cultura visual que ara.
–N. M.: Totalment!
–És cert que una imatge val més que mil paraules?
–T. L.: Sí, i tant.
–N. M.: Sí, sí.
–Però les imatges es poden manipular...
–N. M.: Clar, però fins on arriba la moral i l’ètica?
–T. L.: Això és el que fa el fotògraf diferent al de les xarxes. Les agències vigilen moltíssim les fotos que els arriben, per conèixer-ne l’autoria, la veracitat... Ara és molt fàcil fer un muntatge de qualsevol cosa. Quan un surt en un diari imprès ja no hi ha marge d’error. A internet no t’ho acabes de creure del tot, fins i tot dubtes del que és verídic.
–Amb tot el ‘boom’ de les xarxes... Hi ha gent que amb el mòbil també fa bones fotos, no?
–N. M.: És tan abstracte... Depèn de l’educació que tingui l’ull. Hi ha persones que tenen una educació visual molt bèstia, amb un gran do i instint. A l’Instagram hi ha de tot, però no és una xarxa per a fotògrafs, és per passar-t’ho bé i mostrar el que estàs fent. A mi, m’ha ajudat per la feina.
–Vostès en són usuaris.
–T. L.: Sí, però és el que dèiem: tot s’hi val. És una xarxa molt gran, del que realment t’agrada et quedes amb poca cosa. Ara, si hi ha algú que s’està més de cinc segons mirant una foto a Instagram té premi...
–N. M.: Estem en la cultura del moment ràpid, fugaç, tot es fa massa ràpid, no arribes a pensar res...
–Com a fotògrafs hi ha les fotos que fan per plaer, que ja en parlarem, i amb les que es guanyen la vida. Tots dos es dediquen, o s’han dedicat, a la fotografia informativa, i l’actualitat del país és la que és. Com es fa atractiu el dia a dia?
–T. L.: És quan has de ser millor fotògraf. Molts fotògrafs que han treballat en diaris petits i després han anat a un de gran ho diuen: la batalla que hi ha de treure bones fotos de poca cosa és molt difícil. Moltes vegades veiem fotos als diaris que no són fàcils de fer, però l’escena pròpia ja t’ho dóna. I en diaris petits... Tu podràs parlar més del tema de fer cada dia fotos de la mateixa sala de premsa del Govern.
–N. M.: Intentes trobar el suc com puguis! I, sobretot, dels llocs comuns intentar trobar un punt diferent. És la base del fotògraf: d’un lloc comú, treure’n alguna cosa nova.
–Reben directrius o tenen llibertat absoluta? L’un en premsa i l’altra quan treballava al Govern.
–N. M.: Bé, mentre surtin bé, amb una cara coherent, tot val.
–T. L.: Jo no hi veig molta diferència. Bé, jo puc publicar una roda de premsa amb el cap de Govern d’esquena, però vosaltres la foto també la feu i la difoneu a la vostra galeria d’imatges al web de Govern.
–N. M.: L’ideal és dir-ho tot en una sola foto, el difícil és que en una sola imatge ho puguis explicar tot.
–De quina foto informativa en tenen un record més viu?
–T. L.: El primer accident que vaig fer. Va ser un accident laboral, d’un obrer. Quan vaig fer les fotos estava ferit, i després va morir. No vaig publicar res morbós, però el fet d’haver fet aquell tema, just al principi de dedicar-m’hi, em va xocar bastant. Quan vaig tornar a la redacció vaig haver de recuperar sucre.
–N. M.: No m’estranya! Jo no he tingut mai aquesta experiència. Una foto impactant que recordo és l’explosió del túnel dels Dos Valires, per unir les dues boques. Tenim la sort que podem veure coses que no són accessibles per a tothom.
–I en hores lliures, què els agrada fotografiar?
–N. M.: Viatges. Veure llocs nous em fascina. D’un lloc que veus cada dia és difícil treure-li el suc, i quan veus un lloc nou, descobreixes més, i amb la càmera estàs més inspirat.
–T. L.: Doncs a mi les que pitjor em surten són les dels viatges!
–N. M.: Sí? Què dius?
–T. L.: Perquè intento defugir tot l’exòtic, tot el que ja he vist al Google. I com que tot el dia faig informació, buscar una foto que no sigui informativa... Faig més fotografia documental, de la vida que transcorre.
–I on podem veure totes aquestes fotografies?
–N. M.: Al web: www.natmontane.com.
–T. L.: Jo acabo d’estrenar pàgina web: www.tonylara.es.
–Com a ‘freelance’, és difícil que la contractin per fer fotos? Abans dèiem que sembla que tothom pot fer fotografies.
–N. M.: Doncs pensava que seria més difícil, però no he tingut problemes. Després de treballar pel Govern he fet fotografia social, publicitat, foto corporativa... I a l’hivern molta feina. Però jo encara estic buscant el meu lloc, perquè no ho pots abraçar tot. Vull fer publicitat, corporatiu, premsa... Has de trobar el teu lloc. Més o menys ja sé per on vaig però ho he d’acabar de polir, i saber per on va la clientela.
–Vostè fa molts anys que es dedica a la premsa, i ha rebut alguns premis, com el Pirene i el Pica d’Estats. Continuarà amb la informació?
–T. L.: A mi la premsa m’agrada molt, estar al carrer. Però reconec que el que passa factura són tantes hores de feina... I el fet de repetir cada any els mateixos actes has de buscar una imatge diferent, que no sigui la que tothom fa amb el mòbil. Però bé, el temps dirà. Si m’arriba una megaoferta... [riu].
–N. M.: I t’arribarà, n’estic segura!
–Quins fotògrafs, vius o no, segueixen, admiren?
–N. M.: Molts! Però a mi la que m’ha marcat molt és la Francesca Woodman [1958-1981], que es va suïcidar de molt jove. El seu treball és una recerca interior. Aquesta noia va fer fotos molt valentes, com nus, paranoies... Era autobiogràfic. Amb la seva foto veus que passava un infern interior, i vés a saber el que li passava. Amb aquelles fotos t’ho diu tot. Són imatges molt poètiques.
–T. L.: M’agrada molt la Vivian Maier [1926-2009], una mainadera que feia fotografies, i la Cristina García Rodero [1949], que vaig assistir a un taller impartit per ella.
–N. M.: Només hem dit dones! I la Diane Arbus [1923-1971], que fotografiava rareses.
–T. L.: Coincidim!
–Tot dones, però a la història de la fotografia gairebé només es parla d’homes. Cappa, etcètera.
–N. M.: Robert Cappa, Henri Cartier-Bresson...
–T. L.: Doisneau... Són els clàssics, que quan els estudies està molt bé, però després busques altres fotògrafs com a referents, cerques més la teva visió personal. El Català-Roca [1923-2009] també m’agrada: et fotografiava gent netejant les sabates, i a la seva època en devia trobar 200! Que trobés interessant fotografiar una cosa que, aleshores, era molt habitual... Imagina’t que d’aquí 20 anys no hi hagi fotos de gent parlant pel mòbil, perquè ara és tan normal...
–N. M.: És bona idea! Anar retratant l’evolució dels mòbils. Com quan hi havia aquells tan grans...
–Parlem d’ètica periodística. Per exemple, estan a favor de publicar fotos de ferits i víctimes en una guerra o atemptat?
–N. M.: S’ha de publicar, perquè la gent vegi realment el que és.
–T. L.: Sempre que sigui informatiu.
–N. M.: Sí, informatiu i no morbós, però s’ha de mostrar el que passa.
–Però una guerra no és el mateix que un accident de trànsit.
–N. M.: Un accident de trànsit no, perquè no t’aporta res. Però una guerra sí, els refugiats, el nen ofegat, l’Aylan...
–T. L.: Després de difondre’s la imatge es van quadruplicar les peticions d’acollides de refugiats. Per què va colpejar? Perquè era un nen caucàsic, pantalons blaus, samarreta vermella... Sempre diuen que si els morts de fora són menys morts... Crec que es tracta de la distància emocional, no de quilòmetres. Per exemple, un accident amb pastera a Lampedusa està a la mateixa distància que l’avió de Germanwings. La diferència és que ens identifiquem més amb un avió que amb una pastera... Hi ha hagut icones fotogràfiques que han provocat canvis, com la de la nena del Vietnam, que corria amb cremades, una foto de Nick Ut.
–N. M.: Sí, aquesta foto va provocar canvis a la guerra de Vietnam.
–Recordo aquella imatge d’un nen africà moribund, amb un voltor a prop...
–N. M.: Sí, l’autor [Kevin Carter] es va suïcidar. No m’estranya... No sé si podria veure alguna cosa així... Has de tenir molt fetge per ser fotògraf de guerra o llocs així...
–T. L.: Jo em bloquejaria...
–N. M.: Aquesta gent ha de tornar marcadíssima, deprimida.
–Parlant d’imatges icòniques, quina en destacarien?
–N. M.: Què difícil! Una de sola? Ara em ve a la ment una de Henri Cartier-Bresson, un home que salta sobre una bassa i es veu el seu reflex a l’aigua.
–T. L.: Sí, la del circ.
–N. M.: M’agrada la composició, la poesia...
–T. L.: Jo una de la Cristina García Rodero, en què es veu una nena vestida de blanc que salta davant d’un cementiri. Hi ha un gran contrast de grisos amb el blanc del vestit.
–N. M.: És boníssima!
–Què dirien a la gent que es vol dedicar a la fotografia?
–N. M.: Que trobin el seu propi camí i, sobretot, que no copiïn, que siguin diferents.
–T. L.: Si ho tenen clar, que ho facin! I tant! És complicat? Sí, però tot ho és. Pencar i intentar fer-te un lloc.
–N. M.: I tenir el teu propi llenguatge. El Tony ja el té!
–T. L.: Tu creus?
–N. M.: I tant! I és molt difícil.
–T. L.: Arriba un punt que entre els fotògrafs que som a Andorra, tant del Govern com de la resta de mitjans, moltes fotos ja saps de qui són. Tots tenim les nostres dèries.
–I per quan un altre Mira?
–T. L.: Si vam anar fins i tot al Festival Off del Visa pour l’Image! Tant de bo es torni a fer. Era una excusa per reunir-nos. Ara muntem molts sopars!
–N. M.: Fa temps que no vinc!
–T. L.: Els fotògrafs som molt nostres, i ens costa posar coses en comú. Però tots som molt companys, hi ha una competència laboral, però aquí s’acaba, i això no es pot dir en totes les professions.
–N. M.: I ens ajudem molt els uns als altres. Hi ha molta companyonia, ens passem feines entre nosaltres.
–Tony, vostè ha treballat amb carret.
–N. M.: Tony, tu vas estar a l’època dels carrets? Jo no.
–T. L.: Només podies fer un màxim de 36 fotos!
–N. M.: Fabulós! Ara només fas que disparar indiscriminadament, amb el carret t’ho havies de pensar molt.
–T. L.: La foto bona sempre era la 35 o 36!
–N. M.: Hauríem de tornar-hi...
–T. L.: Per a les meves fotos en porto una de digital, però molt manual, amb òptica fixa, i cada foto te l’has de treballar molt. Treballes més lent, i et penses cada foto.
–Tornarien al carret?
–T. L.: És molt difícil de trobar carrets, i tenir un laboratori. Els productes són molt cars.
–I no era més romàntic?
–T. L.: Bé, encara podem revelar les fotos! Jo tinc molts àlbums!
–N. M.: Jo tinc un munt de carrets per revelar! A veure què en surt!