Ramon Berga i Bernat Manresa són dos artistes enamorats del que fan, tot i que no és la seva principal activitat professional. El primer vincula el seu ofici de dissenyador gràfic a la seva obra, i el segon s’ha especialitzat en el món de la fotografia, imatge i so. Tot i que la seva creació artística sigui diferent, el nexe que els uneix és la seva passió per les seves creacions. L’obra fotogràfica de Manresa és alternativa i complementària. Conjuga les llibertats del fotògraf i del poeta, les quals patentitzen el caprici de fotografiar i la fantasia de narrar allò que els sembla i els ve de gust. L’artista no fotografia persones: exhibeix les empremtes que les persones, en el seu trajecte i recorregut, deixen en les coses. De la seva banda, Ramon Berga, dissenyador gràfic freelance, va néixer a Tàrrega, però des de fa vint anys viu i desenvolupa la seva activitat professional a Perles, a la comarca de l’Alt Urgell. Com a cartellista ha guanyat diversos concursos i té una obra a l’Arxiu de la Bibliotéque Nationale de França. / Per JOSEP ROMERO

–L’art és per a vostès...
–Ramon Berga (R. B.): A banda de la científica i religiosa diuen que hi ha una altra forma de coneixement que és a través de l’art.

–Bernat Manresa (B. M.): Sens dubte és una manera d’expressió.

–Es consideren artistes?
–R. B.: Sí, però tothom ho pot ser si s’ho proposa. Tothom ho és en petites coses, en la seva vida quotidiana... Hi ha moments de creativitat que, en ocasions, li pot arribar a sorprendre a un mateix.

–B. M. : Jo afegiria que és bo per a la gent ser una mica productiu a la vida, fer alguna cosa que t’ompli i li doni més sentit.

–Els agrada que els diguin artistes?
–R. B.: A mi m’agrada més que em diguin treballador de les arts i els oficis perquè treballo amb les mans.

–B. M.: No em fa res que m’ho diguin, però considero que tothom té suficient potencial per ser-ho.

–R. B.: A vegades aquesta paraula és sinònim de persona important quan en realitat en la majoria dels casos no és així.

–B. M.: És veritat, ja que no es correspon a la realitat perquè hi ha molts artistes que no han estat mai famosos ni han passat a la història i són també artistes.

–B. M.: Vaig estudiar Belles Arts, escultura i dibuix però em vaig especialitzar en fotografia, imatge i so. Però treballo bastant més la fotografia.

–R. B. Sempre he dibuixat i pintat... Ara en qualsevol gènere em trobo bé, però especialment en temes visuals, instal·lacions, objectes...

–Què cal fer per guanyar-se la vida d’això?
–R. B.: Sobretot ser perseverant i tenir bons contactes. Cal agafar la rutina d’una jornada laboral més que aprofitar un diumenge per la tarda per pintar un quadre com si fossis un artista amateur.

–B. M.:S’ha d’insistir amb el què t’agrada i sempre buscant i trobar el teu llenguatge, allò que vols expressar. També hi ha altres factors que influeixen com ara tenir contactes, que coneguis gent que pugui estar al teu costat i et pugui promocionar i ajudar.

–I quan un no arriba a triomfar...
–B. M.: És important no deixar-se arrossegar pels fracassos. Si tu creus realment amb el què fas i el què fas val la pena, has d’anar cap endavant amb força.

–R. B.: Això és més important que el triomf. L’èxit no consisteix en vendre un quadre de seguida. Més que buscar l’èxit cal treballar sobre un mateix. Es donen de tant en tant resultats que no esperaves... Però, sobretot, cal treballar i tenir plenament la consciència que allò que fas et satisfà i t’omple. S’han donat casos d’artistes que quan s’han guanyat bé la vida, han acabat fent còpies de si mateixos, repetint les mateixes fórmules. De vegades l’èxit té aquest preu.

–B. M.: Evidentment, i fins i tot, pot afectar en negatiu en la teva obra.

–R. B.: Tothom voldria viure del seu art, però no tots arriben a aconseguir-ho.

–Quines són les fonts d’inspiració?
–R. B.: Veient la televisió o determinades imatges, però també en algunes obres molt determinades.

–B. M.: Quan escric poesia m’inspiro en les idees que em passen pel cap, en allò que en aquells moments m’afecta, el que em ronda pel cap. Una mena d’escriptura automàtica. En fotografia m’inspiro de vegades en els objectes quotidians. Començo a fotografiar i després, segons l’objecte, faig un muntatge o un altre. Petits detalls en poden portar a una obra.
 
–R. B.: A vegades del més quotidià, qualsevol detall et pot portar a reflexionar sobre allò o canviar-li l’aspecte o donar-li la volta, mirar-ho d’una altra manera...

–Es consideren satisfets de la seva obra?
–R. B.: Mai se n’està  satisfet, sempre busques més.

–B. M.: A l’hora d’avaluar una obra necessito que passi un cert temps per acabar-la de valorar de forma més objectiva, perquè tot just quan s’acaba de fer és perfecta.

–R. B.: Si estàs massa enamorat de la teva obra... És com quan estàs enamorat d’una persona i no en veus els defectes.

–Quines creacions destaquen?
–B. M.: De l’exposició de fotografia que vaig fer a la Seu, Tòtem, me’n sento molt orgullós. La vaig trobar força original i em va confortar molt el fet que anessin nens i nenes per veure monstres i bèsties...
 
–R. B.: En destacaria una obra que ja ha desaparegut. Va ser efímera. Es va fer a la plaça del Carme de la Seu coincidint amb la construcció de l’edifici de les Monges. Un col·lectiu d’artistes van pintar una tanca de  les obres. Van crear una mena de Beatus de miniatura romànica. Un mural preciós que es va desmuntar i trossejar quan les obres van finalitzar. Art públic en el seu estat més pur.

–Quin és el moment del dia més propici per inspirar-se?
–R. B.: A vegades és espontani, tot i així m’agrada molt la nit, sóc molt nocturn.

–B. M.: A mi ja em va bé qualsevol hora del dia. Em pot venir en un moment que em sento atret per un objecte que veig o una idea que et passa en aquell moment pel cap...

–I s’inspiren en alguns artistes en concret?
–R. B.: Tinc al cap alguns tòtems com ara Marcel Duchamp, el qual va obrir l’art cap a uns espais desconeguts.

–B. M.: De vegades penso en Josep Fontcuberta, que feia fotografia conceptual. A partir de la imatge criticava la pròpia foto especialment documental o científica.
 
–R. B.: També dels grans mestres de la pintura com Vermeer o Velàzquez. Són una meravella des del punt de vista visual i se n’aprèn molt. Una mena d’artistes que jugaven amb la crítica de la visió i es feien moltes preguntes sobre el que veiem, la i·lusió òptica.

–L’entorn físic pot influir en les seves creacions?
–R. B.: Penso que sí.
 
–B. M.: Afecta més a la persona que a l’obra en sí. A mi m’agrada viure a la Seu perquè és un lloc petit i tranquil on estàs en contacte amb la natura. Intervé en la meva persona el lloc on vius i la Seu juga per a mi un paper important.

–Quant de tòpic hi ha en la vida bohèmia que se li atribueix a l’artista?
–R. B.: Això correspon a un estereotip d’artista molt del passat.

–B. M.: No hi ha tanta bohèmia. Ara ens relacionem amb altres artistes i amb tota la gent.

–R. B.: Correspon a un període del temps molt concret, l’etapa del romanticisme. Es tracta d’un model creat a partir d’una ideologia de l’artista com un ésser apartat de la societat, que opinava diferent i que veia les coses de manera distinta.

–Una ideologia que també es present a l’artista del segle XXI?
–R. B.: En qualsevol acció de l’ésser humana hi ha ideologia, sigui o no política. Som éssers socials i el que fem és polític. En qualsevol obra d’art es pot descobrir el pòsit ideològic.

–B. M.: Segur que hi ha opció política personal.

–I en els artistes més joves?
–R. B.: Avui en dia hi ha una legió d’artistes joves que directament treballen sobre el tema polític o amb un arrel polític molt fort. Personalment penso que això és bo perquè és una marca de compromís amb la societat i s’actua en conseqüència.

–Sempre ha estat així al llarg de la història, no?
–R. B.: El poder apostava per l’art com a mitja propagandístic. Actuno és tant utilitzat pels polítics però en canvi si és una eina que fan servir les fundacions i les grans empreses o corporacions. Un avantatge de no viure de l’art és poder ser lliure.

–Finalment, creuen que l’art és igual a creació?
–B. M.: L’art és un concepte ampli i interactiu amb els diferents elements de la vida de cada dia que inclou qualsevol mena de creació.
 
–R. B.: L’art és canvi, mirar-se el món des d’una òptica diferent, qüestionar-se els tòpics, admetre la mirada de l’altre.