Nascuda a Portugal l’any 1985, viu a Andorra des de fa vuit anys. Actualment treballa d’infermera al Centre de Salut d’Encamp, però és actriu aficionada. Amb Joan Carles Vidal i Íngrid Pacheco han fundat la companyia de teatre l’Antídot, la primera formació de Canillo. Fa uns dies van debutar amb la comèdia '13 i dimarts'. / per ESTHER JOVER MARTIN

–D’on li ve l’afició per al teatre?
–Perquè de joveneta feia teatre a l’escola, i quan vaig arribar aquí em vaig apuntar al taller de teatre del Comú de Canillo.

–Per tant, l’Antídot ha sorgit de l’Aula de teatre de Canillo.
–Correcte. El 2013 vam fer el taller i vam pensar que seria una bona idea crear una companyia.

–I són tres?
–Sí, amb Joan Carles Vidal i Íngrid Pacheco. Vam pensar continuar fent teatre, preparant una obra i fundant un grup. A Canillo no n’hi havia cap.

–I per què l’Antídot? Treballen tots en l’àmbit sanitari?
–[riu] Bé, jo sóc infermera i el Joan Carles és metge, del Centre de Salut de Canillo, i l’Íngrid treballa a Turisme de Canillo i ha estudiat un màster en gestió cultural. Va ser l’Íngrid que va proposar el nom, perquè pensem que el teatre és una medicina, perquè durant una estona rius i t’oblides dels problemes.

–La primera obra de teatre l’Antídot ha estat ‘13 i dimarts’. Com va anar l’estrena?
–Molt bé, la veritat, vam tenir molt bona acceptació. El públic ens va aportar feedback positiu, ens va dir que li va agradar molt i va riure molt. Hi ha gent que no va poder venir que ens ha demanat de tornar a interpretar l’obra, i ens ho estem plantejant. Per ser la primera obra i ser amateurs ens va anar bastant bé. També volem agrair el suport que ens han donat els comerciants de Canillo, als quals estem molt agraïts.

–Ens fa cinc cèntims de l’obra?
–Es tracta de dues parelles d’amics que queden per sopar, un dimarts 13, i desafortunadament el meu marit no arriba a temps perquè, suposadament, ha patit un accident d’avió. Mentrestant, l’amic s’assabenta que li ha tocat la loteria. Hi ha un embolic perquè el bitllet de loteria estava a la maleta del meu marit ja que la meva amiga, l’esposa del premiat, li havia deixat. La història juga amb la bona i la mala sort del dimarts 13.

–Qui els ha dirigit?
–Ens ha dirigit la Mercè Canals, que ens va impartir els tallers de teatre del Comú de Canillo. Confiàvem en ella perquè ens agrada com treballa i havíem vist la seva feina coma om a actriu en la seva companyia de teatre. Vam pensar que era la persona indicada per dirigir-nos. Ella va adaptar el text i ens va dirigir.

–Faran una obra cada any?
–Ens agradaria, sí, és la idea.

–Els tres, o la companyia anirà augmentant l’elenc?
–Sí, no ens tanquem! Vam començar els tres perquè ens coneixem i vam tirar endavant la iniciativa, però si podem ampliar no tenim cap problema per rebre més gent.

–Què li sembla la resta de companyies que hi ha la país, ara amb vostès ja una per parròquia?
–Nosaltres acabem de començar, som molt amateurs i ens queda molt per créixer. Pensem que està molt bé que a cada parròquia hi hagi una oferta cultural d’aquest tipus. Que vingui teatre de fora també enriqueix el país, però s’ha d’incentivar la gent de les parròquies perquè faci teatre.

–Quina de les companyies aficionades del país és la seva preferida?
–La que més conec és An-danda-ra, de la Mercè Canals. Les obres que he vist seves m’han agradat molt, sobretot la de Bruixes.