Als seus 20 anys, ha estat tres vegades coronat mundialment com a campió de Line Dance, una afició que compagina amb els seus estudis en secretariat multilingüe i amb la pràctica de l’esquí. Tot i no haver-se prestablert una meta, té molt clara la seva finalitat: conèixer gent i viatjar alhora que gaudeix d’una de les seves passions, el ball.

 

–Per mi és un orgull veure reflectit el treball durant tot l’any,  els entrenaments, les classes rebudes i els nervis abans en totes les competicions. Tinc la gran sort de poder gaudir d’aquests moments amb la meva família i bons amics.

 

–He estat campió del món tres vegades. La primera a Milà, el primer any que vaig competir. La segona vegada també va ser a Kalkar farà dos anys. Aquest últim campionat del món, la tercera. Durant l’any anem a varis campionats per poder optar al mundial. Aquest anys hem anat a Holanda, on vaig quedar tercer,  així com a Àustria i la República Txeca on vaig aconseguir la segona posició. És molt gratificant poder competir en el món del Line Danc: coneixes moltíssima gent de tot el món i fas molts amics. A més, vas coneixent gent d’altres anys amb els qui competeixes i es crea un gran ambient entre els competidors. Pel general sempre hi ha millor ambient entre els nois que entre les noies (jajajaja), pel fet que hi ha molta més competència en les categories femenines.

 

–La meva germana, Patricia Silvestre, va començar a ballar arrel de la meva mare i jo a partir d’ella. Vaig veure que s’ho passaven realment bé fent les classes de ball i vaig decidir apuntar-me amb elles.  Al principi no sabia si m’agradaria o si se’m donaria bé, però vaig veure en poc temps tenia una gran facilitat pel ball i que podia gaudir dels campionats. 

 

–La resposta és clara: SÍ. Tenim la sort de gaudir del suport del Comú d’Ordino i del departament de Joventut de Govern, estem molt agraïts. El Line Dance no es només ball de competició, molta gent pensa que no pot fer-ho perquè és tímida i no li agrada exposar-se al públic, però també hi ha el ball social, on s’aprenen les coreografies i es pot anar a moltes festes, sense la necessitat de competir. Crec que sí que s’hauria d’intentar difondre molt més aquesta modalitat de ball esportiu: la gent gaudeix moltíssim a les classes, riu, desconnecta i a més fa una activitat física. Què més es pot demanar?

 

–No és country el què ballem. M’agradaria poder explicar aquesta diferència perquè hi ha molta gent que confon el Line Dance amb el country. Nosaltres ballem tot tipus de música, inclosa la country, però no es l’únic estil. És cert que pot assimilar-se perquè es balla en línia, però un cop coneixes les coreografies, veus que no és el country que la gent té com a referència. També s’han de tenir en compte les preferències musicals. Personalment a mi m’agrada tot i en conseqüència m’agrada ballar tots els estils. Pel que fa a la pregunta, encara hem de decidir a quins campionats anirem, però el més segur és que anem a Mallorca, la República Txeca , Bèlgica i per últim al mundial, però s’ha de compaginar amb els estudis.

 

–Un munt de coses. La més important per mi és la llibertat que sento en el moment en què estic ballant. Hi ha més aspectes a valorar, com les amistats que es creen en aquestes competicions, l’oportunitat de conèixer ciutats magnífiques i les seves cultures. En definitiva, per no allargar-me, podria dir que m’aporta felicitat.

 

–Doncs hi ha quantitat de professionals als que valoro i que realment m’encantaria assolir algun dia el nivell de tècnica que ells tenen, però si hagués de nomenar un seria Roy Hadisubroto. M’encanta la fluïdesa que té quan balla i la seva tècnica; fa que el ball més difícil sembli fàcil.

 

–No tinc cap meta pensada. Sóc un noi que prefereix anar pas a pas i el temps dirà.