ERNEST RUSINÉS Cap del Departament d’Assessorament Lingüístic de la CCMA
ERNEST RUSINÉS: "En aquest país tothom du a dins un entrenador de futbol i un lingüista"
Com definiries el model de llengua de TV3? Dista gaire dels models de la resta de mitjans de comunicació?
El model de llengua de TV3 i Catalunya Ràdio bascula entre la correcció i l’adequació. Al “Llibre d’estil” de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’explicita que perseguim una llengua correcta, adequada, funcional i en evolució constant, comuna, respectuosa i no discriminadora, variada territorialment i amb varietat de registres. Aquests principis donen les coordenades en què ens movem, i que es concreten en les solucions que recollim al portal lingüístic ésAdir. El resultat és un model que crec que té molts punts en comú amb la resta de grans mitjans de comunicació. Si bé sempre hi ha excepcions legítimes, diria que, en aquest moment, la majoria de mitjans tenim una idea compartida sobre la llengua que hem de difondre, una idea que pren com a base la correcció, la flexibilitat i voler oferir solucions naturals que no sobtin les audiències.
En un mitjà parlat, sigui televisió o ràdio, és evident que el lingüista no és el darrer responsable del que finalment dirà el presentador, periodista, actor, etc. Aquest fet pot causar, de vegades, certa insatisfacció als lingüistes?
La feina dels mitjans audiovisuals és d’equip. El resultat final no depèn d’una sola persona o àrea, i ho hem d’assumir amb normalitat. Hi ha molt factors diferents que intervenen en cada programa de ràdio o de televisió, i els condicionants són múltiples. El directe imposa una pressió de la qual moltes vegades no som prou conscients els professionals que no fem directe, per exemple. D’altra banda, en el cas de les produccions de televisió, hi ha condicionants logístics i perspectives múltiples. En la gravació d’una seqüència d’una sèrie, per exemple, el lingüista pot tenir molt clara quina és la presa bona, però al costat d’això hi ha opinions artístiques o tècniques, i s’ha d’arribar a una solució de compromís. Dit això, haig de reconèixer que sí, que de vegades als lingüistes no ens satisfan els resultats finals que acaben sortint pels nostres canals de ràdio i de televisió, però això ens ha d’esperonar per millorar, mai per caure en frustracions estèrils que no porten enlloc.
Atès l’èxit de programes relacionats amb la llengua com Caçadors de paraules, Bocamoll o el Gran dictat, creus que ens podríem definir com una “societat amb inquietuds lingüístiques”?
Totalment. La nostra història sociolingüística ens ha portat a ser un país amb una preocupació i interès elevats per les qüestions de llengua. Com tot, això pot tenir, i de fet té, un potencial extraordinari per engegar iniciatives per fomentar i millorar els usos lingüístics. A l’altre cantó de la balança hi ha que, de vegades, podem caure en rigideses, des de totes les bandes. Alguna vegada he sentit dir que en aquest país tothom du a dins un entrenador de futbol i un lingüista, i crec que és un acudit força afinat.
La tasca de correcció lingüística en els mitjans parlats és molt complexa i no sempre està exempta de certes crítiques. Com rebeu i gestioneu les diverses pressions des del Departament d’Assessorament Lingüístic?
Anar més enllà de la normativa, cosa del tot necessària en els mitjans de comunicació, i el fet que siguem públics comporta indefectiblement que hi hagi crítiques. Nosaltres creiem que el model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio és totalment vàlid i que no es pot negar que és una història d’èxit. Evidentment, això no vol dir que no ens puguem equivocar, i justament, l’exigència i les crítiques de la nostra audiència ens fan veure molt sovint per on podem millorar. La recepció i la gestió de les crítiques i observacions les centralitza el Servei d’Atenció a l’Audiència de la CCMA.
Normalment, en els serials de TV3 s’utilitzen força barbarismes. Els actors joves afirmen que escullen el parlar del carrer perquè sigui més real. Com se’ls pot convèncer del fet que justament ells podrien contribuir a difondre un català col· loquial genuí?
És molt complex. D’una banda, hauríem de convenir a què ens referim quan es parla de barbarismes. Hi ha qui defensa que els termes que no són al diccionari normatiu són barbarismes; i fins i tot qui defensa que termes que figuren al diccionari també ho són... Nosaltres ens veiem obligats a treballar amb un col·loquial mediatitzat el màxim de versemblant, evidentment, tenint sempre en compte la nostra obligació, com a mitjans públics, d’oferir una llengua de qualitat. D’altra banda, elaborar una proposta completa de col·loquial diguem-ne genuí –i aquí topem amb un altre terme difús que cada un entén a la seva manera– no és fàcil: sovint hi ha solucions que poden tenir la virtut de la genuïnitat però que poden causar estranyesa en l’audiència. També crec que s’ha d’insistir que sovint parlem dels problemes del col·loquial quan, de fet, podríem reduir aquests problemes a una llista no gaire llarga de lèxic; és a dir, que és un problema que em fa l’efecte que de vegades magnifiquem, especialment perquè el lèxic és molt cridaner. I ho reduïm al lèxic, quan s’ha fet molta feina perquè el nostre model ofereixi, per exemple, unes solucions fonètiques i morfològiques genuïnes i alhora col·loquials. Pel que fa a la conscienciació dels actors joves, és una feina que fan dia a dia els assessors lingüístics que treballen amb ells. Un dels èxits de la nostra feina és que l’assessor lingüístic se l’entén cada cop menys com un vigilant de les essències; formem part de l’equip i ajudem a fer productes de qualitat.
Citant una afirmació teva “El model de llengua dels mitjans i el de l’escola haurien de coordinar-se”. Crec que les dues parts hi estarien d’acord, per tant, què caldria fer per posar fil a l’agulla?
En primer lloc, hauríem de tenir present que cada un tenim el nostre paper i, per tant, no hem de coincidir en tot. I d’altra banda, es pot afirmar que el model de llengua de la programació infantil dels nostres canals té una ortodòxia ben adequada i que no desconcerta l’audiència infantil i juvenil. Per posar fil a l’agulla, potser un bon primer pas seria que tots dos àmbits coneguéssim les necessitats i les inquietuds de cadascun.
En el teu article “Ni tot està per fer ni tot és possible” parles dels neorurals de la llengua, els que creuen que la llengua dels mitjans no fomenta prou els usos genuïns i tradicionals de les zones rurals. Creus que el català de TV3 permet que tots els catalanoparlants s’hi sentin identificats?
És l’objectiu, i dècades d’èxit avalen que el camí que es va emprendre en el seu moment era l’adequat. De vegades se’ns critica que pels nostres canals només se sent el català de Barcelona, i no és veritat. Evidentment, el català central hi té un pes molt destacat per raons demogràfiques, però en els nostres mitjans s’hi senten accents diversos sense cap problema. Al llarg dels anys, els equips de lingüistes de TV3 i Catalunya Ràdio han fet molta bona feina per oferir una llengua amb què l’audiència se senti còmoda.
I finalment, a tots aquells que afirmen que és molt millor veure pel·lícules en castellà que en català, com els convenceries que això només són prejudicis lingüístics?
Doncs agafant les versions en les dues llengües d’una mateixa pel·lícula i comparant-ne els detalls. Una observació atenta d’una mostra significativa d’hores de doblatge estic del tot convençut que els faria veure que la idea que el doblatge en català és “pitjor” que el castellà és un prejudici sense fonament objectiu. Els traductors i lingüistes de doblatge fan molt bona feina, i la llengua del doblatge en català és una altra contribució fonamental que s’ha fet des de TV3. Un dels principis essencials del doblatge impulsat des de TV3 ha estat el respecte a l’original, que no vol dir altra cosa que fer bé la feina.
El model de llengua de TV3 i Catalunya Ràdio bascula entre la correcció i l’adequació. Al “Llibre d’estil” de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’explicita que perseguim una llengua correcta, adequada, funcional i en evolució constant, comuna, respectuosa i no discriminadora, variada territorialment i amb varietat de registres. Aquests principis donen les coordenades en què ens movem, i que es concreten en les solucions que recollim al portal lingüístic ésAdir. El resultat és un model que crec que té molts punts en comú amb la resta de grans mitjans de comunicació. Si bé sempre hi ha excepcions legítimes, diria que, en aquest moment, la majoria de mitjans tenim una idea compartida sobre la llengua que hem de difondre, una idea que pren com a base la correcció, la flexibilitat i voler oferir solucions naturals que no sobtin les audiències.
En un mitjà parlat, sigui televisió o ràdio, és evident que el lingüista no és el darrer responsable del que finalment dirà el presentador, periodista, actor, etc. Aquest fet pot causar, de vegades, certa insatisfacció als lingüistes?
La feina dels mitjans audiovisuals és d’equip. El resultat final no depèn d’una sola persona o àrea, i ho hem d’assumir amb normalitat. Hi ha molt factors diferents que intervenen en cada programa de ràdio o de televisió, i els condicionants són múltiples. El directe imposa una pressió de la qual moltes vegades no som prou conscients els professionals que no fem directe, per exemple. D’altra banda, en el cas de les produccions de televisió, hi ha condicionants logístics i perspectives múltiples. En la gravació d’una seqüència d’una sèrie, per exemple, el lingüista pot tenir molt clara quina és la presa bona, però al costat d’això hi ha opinions artístiques o tècniques, i s’ha d’arribar a una solució de compromís. Dit això, haig de reconèixer que sí, que de vegades als lingüistes no ens satisfan els resultats finals que acaben sortint pels nostres canals de ràdio i de televisió, però això ens ha d’esperonar per millorar, mai per caure en frustracions estèrils que no porten enlloc.
Atès l’èxit de programes relacionats amb la llengua com Caçadors de paraules, Bocamoll o el Gran dictat, creus que ens podríem definir com una “societat amb inquietuds lingüístiques”?
Totalment. La nostra història sociolingüística ens ha portat a ser un país amb una preocupació i interès elevats per les qüestions de llengua. Com tot, això pot tenir, i de fet té, un potencial extraordinari per engegar iniciatives per fomentar i millorar els usos lingüístics. A l’altre cantó de la balança hi ha que, de vegades, podem caure en rigideses, des de totes les bandes. Alguna vegada he sentit dir que en aquest país tothom du a dins un entrenador de futbol i un lingüista, i crec que és un acudit força afinat.
La tasca de correcció lingüística en els mitjans parlats és molt complexa i no sempre està exempta de certes crítiques. Com rebeu i gestioneu les diverses pressions des del Departament d’Assessorament Lingüístic?
Anar més enllà de la normativa, cosa del tot necessària en els mitjans de comunicació, i el fet que siguem públics comporta indefectiblement que hi hagi crítiques. Nosaltres creiem que el model lingüístic de TV3 i Catalunya Ràdio és totalment vàlid i que no es pot negar que és una història d’èxit. Evidentment, això no vol dir que no ens puguem equivocar, i justament, l’exigència i les crítiques de la nostra audiència ens fan veure molt sovint per on podem millorar. La recepció i la gestió de les crítiques i observacions les centralitza el Servei d’Atenció a l’Audiència de la CCMA.
Normalment, en els serials de TV3 s’utilitzen força barbarismes. Els actors joves afirmen que escullen el parlar del carrer perquè sigui més real. Com se’ls pot convèncer del fet que justament ells podrien contribuir a difondre un català col· loquial genuí?
És molt complex. D’una banda, hauríem de convenir a què ens referim quan es parla de barbarismes. Hi ha qui defensa que els termes que no són al diccionari normatiu són barbarismes; i fins i tot qui defensa que termes que figuren al diccionari també ho són... Nosaltres ens veiem obligats a treballar amb un col·loquial mediatitzat el màxim de versemblant, evidentment, tenint sempre en compte la nostra obligació, com a mitjans públics, d’oferir una llengua de qualitat. D’altra banda, elaborar una proposta completa de col·loquial diguem-ne genuí –i aquí topem amb un altre terme difús que cada un entén a la seva manera– no és fàcil: sovint hi ha solucions que poden tenir la virtut de la genuïnitat però que poden causar estranyesa en l’audiència. També crec que s’ha d’insistir que sovint parlem dels problemes del col·loquial quan, de fet, podríem reduir aquests problemes a una llista no gaire llarga de lèxic; és a dir, que és un problema que em fa l’efecte que de vegades magnifiquem, especialment perquè el lèxic és molt cridaner. I ho reduïm al lèxic, quan s’ha fet molta feina perquè el nostre model ofereixi, per exemple, unes solucions fonètiques i morfològiques genuïnes i alhora col·loquials. Pel que fa a la conscienciació dels actors joves, és una feina que fan dia a dia els assessors lingüístics que treballen amb ells. Un dels èxits de la nostra feina és que l’assessor lingüístic se l’entén cada cop menys com un vigilant de les essències; formem part de l’equip i ajudem a fer productes de qualitat.
Citant una afirmació teva “El model de llengua dels mitjans i el de l’escola haurien de coordinar-se”. Crec que les dues parts hi estarien d’acord, per tant, què caldria fer per posar fil a l’agulla?
En primer lloc, hauríem de tenir present que cada un tenim el nostre paper i, per tant, no hem de coincidir en tot. I d’altra banda, es pot afirmar que el model de llengua de la programació infantil dels nostres canals té una ortodòxia ben adequada i que no desconcerta l’audiència infantil i juvenil. Per posar fil a l’agulla, potser un bon primer pas seria que tots dos àmbits coneguéssim les necessitats i les inquietuds de cadascun.
En el teu article “Ni tot està per fer ni tot és possible” parles dels neorurals de la llengua, els que creuen que la llengua dels mitjans no fomenta prou els usos genuïns i tradicionals de les zones rurals. Creus que el català de TV3 permet que tots els catalanoparlants s’hi sentin identificats?
És l’objectiu, i dècades d’èxit avalen que el camí que es va emprendre en el seu moment era l’adequat. De vegades se’ns critica que pels nostres canals només se sent el català de Barcelona, i no és veritat. Evidentment, el català central hi té un pes molt destacat per raons demogràfiques, però en els nostres mitjans s’hi senten accents diversos sense cap problema. Al llarg dels anys, els equips de lingüistes de TV3 i Catalunya Ràdio han fet molta bona feina per oferir una llengua amb què l’audiència se senti còmoda.
I finalment, a tots aquells que afirmen que és molt millor veure pel·lícules en castellà que en català, com els convenceries que això només són prejudicis lingüístics?
Doncs agafant les versions en les dues llengües d’una mateixa pel·lícula i comparant-ne els detalls. Una observació atenta d’una mostra significativa d’hores de doblatge estic del tot convençut que els faria veure que la idea que el doblatge en català és “pitjor” que el castellà és un prejudici sense fonament objectiu. Els traductors i lingüistes de doblatge fan molt bona feina, i la llengua del doblatge en català és una altra contribució fonamental que s’ha fet des de TV3. Un dels principis essencials del doblatge impulsat des de TV3 ha estat el respecte a l’original, que no vol dir altra cosa que fer bé la feina.