MANUEL MONTOBBIO I GINETTE DE MATHA AMBAIXADOR D'ESPANYA I AMBAIXADORA DE FRANÇA
MANUEL MONTOBBIO I GINETTE DE MATHA: «L’art de la diplomàcia és convertir jocs de suma zero en suma positiva»
Manuel Montobbio (Barcelona, 1962) va rellevar, a mitjans del 2014, Alberto Moreno en el càrrec d’ambaixador d’Espanya a Andorra. En el moment de l’atorgament del plàcet, Montobbio treballava al gabinet d’anàlisi i previsió del ministeri d’Afers Exteriors espanyol. També a mitjans del 2014, Ginette de Matha (Dordogne, 1952) va substituir Zaïr Kedadouche com a ambaixadora extraordinària i plenipotenciària de França a Andorra, procedent de Jamaica i les Bahames. Els diplomàtics conversen sobre la seva missió i la seva experiència a Andorra. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Quina és la tasca d’una ambaixador? Quina és la seva feina?
–Ginette de Matha: A França, un decret estableix les tasques dels ambaixadors. Representem França en el país on hem dipositat les nostres credencials, i depenem del Ministeri d’Afers Estrangers perquè desenvolupem la política exterior de França, i representem el president de la República, el Govern i els ministres.
Tot això vol dir que informem el nostre Govern de tot allò que passa en la nostra destinació, negociem en nom del nostre estat, vetllem per estrènyer les relacions bilaterals entre França i el país on estem destinats, i també assegurem la protecció dels interessos de l’estat que representem i de la comunitat francesa. A Andorra n’hi ha uns 4.000, menys que la comunitat espanyola.
–Manuel Montobbio: Bé, no repetiré el que ha dit la meva col·lega, perquè a Espanya les tasques també estan regulades per llei. En general, el que fan els diplomàtics està regulat per llei i per la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques, que crea uns models estàndards. Les funcions tradicionals d’un diplomàtic són representar, informar, negociar, però avui en dia un diplomàtic pot aportar un valor afegit.
En primer lloc, és un catalitzador, perquè les relacions ja no són només entre estats o entre autoritats, sinó de societat a societat. L’ambaixador ha de conèixer molt bé la seva societat, i la societat en què està acreditat, i les ha de posar en relació. Per exemple, dues universitats, dues empreses, la cultura... I, en segon lloc, un ambaixador és un traductor de mons. Per exemple, aquí moltes vegades hem de ser un traductor d’escala, perquè la política de França o d’Espanya es fa per a tot el món, però el nostre cas és únic perquè el 27% de la població són nacionals espanyols, per tant, el que li passa a Andorra ens afecta de manera molt directa.
Bé, la nostra funció és ser França o Espanya a Andorra. Som actors que interpretem un guió que en una societat democràtica ha d’escriure el Parlament. Però és un guió que es retroalimenta: informem sobre què passa, suggerim com actuar i el nostre Govern ens dóna les instruccions per posicionar-nos en base al que hem dit. Som els braços i els ulls del nostre estat en un altre estat.
–G. M.: Efectivament. A més, la Convenció de Viena ens imposa drets i deures, i tenim dret a una protecció diplomàtica. Andorra és un país amic, democràtic, lliure, i no treballem igual que si ho féssim en un país amb riscos, en guerra, en què cal protecció. Hi va haver una època en què els ambaixadors –no hi havia dones– anaven en carruatge, practicaven la diplomàcia als salons reials... És una imatge desfasada. Avui en dia, el que s’espera de nosaltres és ser testimonis del que passa realment dins un país.
Per exemple, quan preparem una visita –en el meu cas, la del primer ministre, i en el teu, la del president del Govern–, se’ns demana una descripció del país: quins són els actors econòmics, culturals, l’ensenyament, si la llengua i la cultura francesa hi són apreciades... En la visita de Valls també vam fer diplomàcia econòmica, turística i cultural, no ens quedem a dalt de la piràmide.
–M. M.: Deixi’m afegir que l’art de la diplomàcia és convertir jocs de suma zero en jocs de suma positiva, en què tots guanyen.
–A més, cada ambaixada organitza un programa cultural per difondre la cultura francesa i espanyola.
–M. M.: Se sol dir que hi ha la diplomàcia punt 1, que és la que fa entre els estats i les autoritats, i la diplomàcia 2.0, que és la pública, cap a la societat, com pot ser la difusió de la cultura, i la diplomàcia virtual.
–G. M.: Cert, i com has assenyalat, hem de ser capaços d’explicar què passa al nostre país. Per això, a França cada any ens reunim tots els ambaixadors repartits pel món per parlar i estar al dia.
–M. M.: I també de conèixer els objectius globals que tenim com a país o com a Unió Europea, perquè moltes vegades el que fas és pactar posicions a temes que es discuteixen a Nacions Unides o al Consell d’Europa. Ajudem a construir els consensos globals, en l’intercanvi de posicions sobre temes multilaterals.
–G. M.: I Europa és més que multilateral. Tant Manuel com jo hem assistit a moltes reunions europees i l’esperit és la família. I com en totes les famílies hi ha desacords, però hi ha una cultura, un patrimoni comú.
–M. M.: No som només els ambaixadors de França i d’Espanya, també ho som d’estats membres de la UE, i hem d’actuar coordinadament i transmetre què és la UE. A més, tenim la responsabilitat especial de mostrar què és Andorra a la UE.
–Vostès participen en la negociació de l’acord d’associació amb la UE?
–G. M.: No en formem part.
–M. M.: La negociació no es fa aquí, i no en som part, però és evident que quan es parla d’Andorra la UE, l’OCDE o on sigui, els altres països ens busquen amb la mirada. Això també és una responsabilitat peculiar d’Andorra: com que som els únics ambaixadors residents, som referents per a la resta de la UE o per als altres països perquè som els membres de la comunitat internacional que estan aquí.
–G. M.: L’acord d’associació necessitarà el vistiplau dels estats membres de la UE, però en l’estadi actual no participem en la negociació.
–En quins altres països han estat acreditats com a ambaixadors?
–M. M.: Bé, com a diplomàtic he estat al Salvador (1990-92), a Indonèsia i Singapur (1992-94); a Mèxic (1994-97), i a Guatemala (1997-99). Després vaig obrir la primera ambaixada espanyola a Albània (2006-11). I bona part de la meva carrera l’he feta al Ministeri d’Afers Exteriors, a Madrid, on he exercit diversos càrrecs.
–G. M.: A França ens obliguen a tornar cada set anys, perquè per representar el teu país a l’estranger l’has de conèixer a fons.
–M. M.: A Espanya també. El nostre temps màxim per passar fora són nou anys.
–G. M.: He exercit als Països Baixos, a les Nacions Unides (Nova York), i abans de venir a Andorra era ambaixadora a Jamaica i les Bahames. També he ocupat diversos càrrecs al Ministeri d’Afers Estrangers, a París.
–I vostès que han viatjat tant, com ha estat el xoc d’anar a parar a Andorra?
–G. M.: Jo venia de Jamaica i vaig tenir el plaer de tornar a Europa, de trobar-me al cor dels Pirineus. Tot i no ser la UE, és un país al costat del meu, amb les seves diferències però amb moltes coses en comú. Som cosins!
–Quasi és com tornar a casa, perquè hi viuen molts espanyols i francesos.
–M. M.: Per a mi el xoc ha estat anar a un lloc on no tens xoc. Jo sóc de Barcelona i quan em vaig fer diplomàtic mai m’hauria imaginat ser destinat a Andorra, de fet, no hi havia ni ambaixada. De petit estiuejava a Llívia i coneixia bé l’Andorra dels anys 70. Tampoc m’hauria pensat que parlar català em serviria per exercir la diplomàcia enlloc, i és l’únic estat del món on parlar català és un actiu. No ha estat un xoc, però el que més m’ha sobtat ha estat viure l’Andorra des de la perspectiva dels andorrans. No és el mateix venir a passar uns dies que veure el món com el veuen els andorrans, i la consciència que Andorra, més enllà de la destinació turística, és un estat amb totes les seves funcions i necessitats. Posar-se en la perspectiva de l’altre sí és un canvi.
–Vostè coneixia Andorra?
–G. M.: No ho coneixia massa. Sí que conec bé els Pirineus francesos, i el paisatge m’és molt familiar.
–Expliqui’ns algun bon moment viscut des que exerceixen a Andorra.
–G. M.: Jo vaig arribar el juny del 2014, i de seguida va venir de visita el copríncep Hollande, el president de la República. I també va ser un gran moment la visita del primer ministre, Manuel Valls, el juny del 2015, la primera visita que un primer ministre francès venia a visitar Andorra. Va ser molt bo per a les relacions bilaterals, i per una ambaixada petita com la nostra.
–M. M.: Les anècdotes es depuren amb el temps, s’han de deixar madurar. Quan tindré una perspectiva sabré quins fets em permetran explicar com és Andorra. Amb tot, el temps que he viscut aquí és especial perquè estem en un moment de transformació, hi ha un repte molt gran perquè s’han d’explicar els nous esquemes del país. I també hi ha un repte d’explicar la UE a Andorra, perquè el Principat s’hi vol associar. I, com a relacions bilaterals, he tingut l’oportunitat d’organitzar la visita del president Rajoy. Hi ha una relació molt intensa amb Espanya, entre el maig i el setembre de l’any passat, nou ministres espanyols es van reunir amb els seus homòlegs andorrans, i s’han signat diversos tractats i memoràndums.
–G. M.: Una cosa que sí m’ha sorprès és l’extraordinària vitalitat de la gent. Un país que ha viscut la crisi econòmica, al qual li esclata l’afer BPA... I segueix buscant noves inversions, oportunitats, no té por d’anar a l’estranger... Ho trobo fascinant, hi ha un dinamisme extraordinari, un esforç per trobar solucions.
–I el moment més difícil que han viscut des que estan aquí?
–G. M.: El moment més difícil no ha tingut a veure amb la diplomàcia andorrana. El 2015 va ser un any horrible per a França: el 7 de gener, els atemptats a Charlie Hebdo i l’Hyper Cacher, i el 13 de novembre, els 130 morts a París. Encara que hi hagi hagut molta solidaritat, ha estat molt difícil. En tots els països hem hagut de vetllar per la seguretat dels nostres compatriotes, des de les empreses fins a les escoles, i hem hagut d’organitzar els homenatges.
–M. M.: En les relacions bilaterals he tingut la sort d’estar vivint un moment fàcil, dolç, positiu. És un luxe! Ara bé, com a traductor de mons que has de ser, en aquest temps que porto aquí, Andorra ha viscut moments difícils, i tens el sentit de la responsabilitat d’explicar-ho bé. El fet de ser ambaixador d’Espanya a Andorra, i suposo que de França també, és una responsabilitat molt especial per una qüestió d’escala, perquè Espanya pot influir molt en la vida dels andorrans.
–G. M.: Manuel, jo també estic encantada de com els andorrans busquen l’equilibri en les relacions amb Espanya i Andorra! Bé, és més fàcil anar cap a Espanya que cap a França, perquè tenim els Pirineus, però hi ha molta proximitat lingüística i cultural. És important que establim bones relacions entre les dues ambaixades.
–M. M.: Tenim un sentit de la responsabilitat conjunta, tant bilateral com a la Unió Europea.
–Quina és la tasca d’una ambaixador? Quina és la seva feina?
–Ginette de Matha: A França, un decret estableix les tasques dels ambaixadors. Representem França en el país on hem dipositat les nostres credencials, i depenem del Ministeri d’Afers Estrangers perquè desenvolupem la política exterior de França, i representem el president de la República, el Govern i els ministres.
Tot això vol dir que informem el nostre Govern de tot allò que passa en la nostra destinació, negociem en nom del nostre estat, vetllem per estrènyer les relacions bilaterals entre França i el país on estem destinats, i també assegurem la protecció dels interessos de l’estat que representem i de la comunitat francesa. A Andorra n’hi ha uns 4.000, menys que la comunitat espanyola.
–Manuel Montobbio: Bé, no repetiré el que ha dit la meva col·lega, perquè a Espanya les tasques també estan regulades per llei. En general, el que fan els diplomàtics està regulat per llei i per la Convenció de Viena sobre relacions diplomàtiques, que crea uns models estàndards. Les funcions tradicionals d’un diplomàtic són representar, informar, negociar, però avui en dia un diplomàtic pot aportar un valor afegit.
En primer lloc, és un catalitzador, perquè les relacions ja no són només entre estats o entre autoritats, sinó de societat a societat. L’ambaixador ha de conèixer molt bé la seva societat, i la societat en què està acreditat, i les ha de posar en relació. Per exemple, dues universitats, dues empreses, la cultura... I, en segon lloc, un ambaixador és un traductor de mons. Per exemple, aquí moltes vegades hem de ser un traductor d’escala, perquè la política de França o d’Espanya es fa per a tot el món, però el nostre cas és únic perquè el 27% de la població són nacionals espanyols, per tant, el que li passa a Andorra ens afecta de manera molt directa.
Bé, la nostra funció és ser França o Espanya a Andorra. Som actors que interpretem un guió que en una societat democràtica ha d’escriure el Parlament. Però és un guió que es retroalimenta: informem sobre què passa, suggerim com actuar i el nostre Govern ens dóna les instruccions per posicionar-nos en base al que hem dit. Som els braços i els ulls del nostre estat en un altre estat.
–G. M.: Efectivament. A més, la Convenció de Viena ens imposa drets i deures, i tenim dret a una protecció diplomàtica. Andorra és un país amic, democràtic, lliure, i no treballem igual que si ho féssim en un país amb riscos, en guerra, en què cal protecció. Hi va haver una època en què els ambaixadors –no hi havia dones– anaven en carruatge, practicaven la diplomàcia als salons reials... És una imatge desfasada. Avui en dia, el que s’espera de nosaltres és ser testimonis del que passa realment dins un país.
Per exemple, quan preparem una visita –en el meu cas, la del primer ministre, i en el teu, la del president del Govern–, se’ns demana una descripció del país: quins són els actors econòmics, culturals, l’ensenyament, si la llengua i la cultura francesa hi són apreciades... En la visita de Valls també vam fer diplomàcia econòmica, turística i cultural, no ens quedem a dalt de la piràmide.
–M. M.: Deixi’m afegir que l’art de la diplomàcia és convertir jocs de suma zero en jocs de suma positiva, en què tots guanyen.
–A més, cada ambaixada organitza un programa cultural per difondre la cultura francesa i espanyola.
–M. M.: Se sol dir que hi ha la diplomàcia punt 1, que és la que fa entre els estats i les autoritats, i la diplomàcia 2.0, que és la pública, cap a la societat, com pot ser la difusió de la cultura, i la diplomàcia virtual.
–G. M.: Cert, i com has assenyalat, hem de ser capaços d’explicar què passa al nostre país. Per això, a França cada any ens reunim tots els ambaixadors repartits pel món per parlar i estar al dia.
–M. M.: I també de conèixer els objectius globals que tenim com a país o com a Unió Europea, perquè moltes vegades el que fas és pactar posicions a temes que es discuteixen a Nacions Unides o al Consell d’Europa. Ajudem a construir els consensos globals, en l’intercanvi de posicions sobre temes multilaterals.
–G. M.: I Europa és més que multilateral. Tant Manuel com jo hem assistit a moltes reunions europees i l’esperit és la família. I com en totes les famílies hi ha desacords, però hi ha una cultura, un patrimoni comú.
–M. M.: No som només els ambaixadors de França i d’Espanya, també ho som d’estats membres de la UE, i hem d’actuar coordinadament i transmetre què és la UE. A més, tenim la responsabilitat especial de mostrar què és Andorra a la UE.
–Vostès participen en la negociació de l’acord d’associació amb la UE?
–G. M.: No en formem part.
–M. M.: La negociació no es fa aquí, i no en som part, però és evident que quan es parla d’Andorra la UE, l’OCDE o on sigui, els altres països ens busquen amb la mirada. Això també és una responsabilitat peculiar d’Andorra: com que som els únics ambaixadors residents, som referents per a la resta de la UE o per als altres països perquè som els membres de la comunitat internacional que estan aquí.
–G. M.: L’acord d’associació necessitarà el vistiplau dels estats membres de la UE, però en l’estadi actual no participem en la negociació.
–En quins altres països han estat acreditats com a ambaixadors?
–M. M.: Bé, com a diplomàtic he estat al Salvador (1990-92), a Indonèsia i Singapur (1992-94); a Mèxic (1994-97), i a Guatemala (1997-99). Després vaig obrir la primera ambaixada espanyola a Albània (2006-11). I bona part de la meva carrera l’he feta al Ministeri d’Afers Exteriors, a Madrid, on he exercit diversos càrrecs.
–G. M.: A França ens obliguen a tornar cada set anys, perquè per representar el teu país a l’estranger l’has de conèixer a fons.
–M. M.: A Espanya també. El nostre temps màxim per passar fora són nou anys.
–G. M.: He exercit als Països Baixos, a les Nacions Unides (Nova York), i abans de venir a Andorra era ambaixadora a Jamaica i les Bahames. També he ocupat diversos càrrecs al Ministeri d’Afers Estrangers, a París.
–I vostès que han viatjat tant, com ha estat el xoc d’anar a parar a Andorra?
–G. M.: Jo venia de Jamaica i vaig tenir el plaer de tornar a Europa, de trobar-me al cor dels Pirineus. Tot i no ser la UE, és un país al costat del meu, amb les seves diferències però amb moltes coses en comú. Som cosins!
–Quasi és com tornar a casa, perquè hi viuen molts espanyols i francesos.
–M. M.: Per a mi el xoc ha estat anar a un lloc on no tens xoc. Jo sóc de Barcelona i quan em vaig fer diplomàtic mai m’hauria imaginat ser destinat a Andorra, de fet, no hi havia ni ambaixada. De petit estiuejava a Llívia i coneixia bé l’Andorra dels anys 70. Tampoc m’hauria pensat que parlar català em serviria per exercir la diplomàcia enlloc, i és l’únic estat del món on parlar català és un actiu. No ha estat un xoc, però el que més m’ha sobtat ha estat viure l’Andorra des de la perspectiva dels andorrans. No és el mateix venir a passar uns dies que veure el món com el veuen els andorrans, i la consciència que Andorra, més enllà de la destinació turística, és un estat amb totes les seves funcions i necessitats. Posar-se en la perspectiva de l’altre sí és un canvi.
–Vostè coneixia Andorra?
–G. M.: No ho coneixia massa. Sí que conec bé els Pirineus francesos, i el paisatge m’és molt familiar.
–Expliqui’ns algun bon moment viscut des que exerceixen a Andorra.
–G. M.: Jo vaig arribar el juny del 2014, i de seguida va venir de visita el copríncep Hollande, el president de la República. I també va ser un gran moment la visita del primer ministre, Manuel Valls, el juny del 2015, la primera visita que un primer ministre francès venia a visitar Andorra. Va ser molt bo per a les relacions bilaterals, i per una ambaixada petita com la nostra.
–M. M.: Les anècdotes es depuren amb el temps, s’han de deixar madurar. Quan tindré una perspectiva sabré quins fets em permetran explicar com és Andorra. Amb tot, el temps que he viscut aquí és especial perquè estem en un moment de transformació, hi ha un repte molt gran perquè s’han d’explicar els nous esquemes del país. I també hi ha un repte d’explicar la UE a Andorra, perquè el Principat s’hi vol associar. I, com a relacions bilaterals, he tingut l’oportunitat d’organitzar la visita del president Rajoy. Hi ha una relació molt intensa amb Espanya, entre el maig i el setembre de l’any passat, nou ministres espanyols es van reunir amb els seus homòlegs andorrans, i s’han signat diversos tractats i memoràndums.
–G. M.: Una cosa que sí m’ha sorprès és l’extraordinària vitalitat de la gent. Un país que ha viscut la crisi econòmica, al qual li esclata l’afer BPA... I segueix buscant noves inversions, oportunitats, no té por d’anar a l’estranger... Ho trobo fascinant, hi ha un dinamisme extraordinari, un esforç per trobar solucions.
–I el moment més difícil que han viscut des que estan aquí?
–G. M.: El moment més difícil no ha tingut a veure amb la diplomàcia andorrana. El 2015 va ser un any horrible per a França: el 7 de gener, els atemptats a Charlie Hebdo i l’Hyper Cacher, i el 13 de novembre, els 130 morts a París. Encara que hi hagi hagut molta solidaritat, ha estat molt difícil. En tots els països hem hagut de vetllar per la seguretat dels nostres compatriotes, des de les empreses fins a les escoles, i hem hagut d’organitzar els homenatges.
–M. M.: En les relacions bilaterals he tingut la sort d’estar vivint un moment fàcil, dolç, positiu. És un luxe! Ara bé, com a traductor de mons que has de ser, en aquest temps que porto aquí, Andorra ha viscut moments difícils, i tens el sentit de la responsabilitat d’explicar-ho bé. El fet de ser ambaixador d’Espanya a Andorra, i suposo que de França també, és una responsabilitat molt especial per una qüestió d’escala, perquè Espanya pot influir molt en la vida dels andorrans.
–G. M.: Manuel, jo també estic encantada de com els andorrans busquen l’equilibri en les relacions amb Espanya i Andorra! Bé, és més fàcil anar cap a Espanya que cap a França, perquè tenim els Pirineus, però hi ha molta proximitat lingüística i cultural. És important que establim bones relacions entre les dues ambaixades.
–M. M.: Tenim un sentit de la responsabilitat conjunta, tant bilateral com a la Unió Europea.