En un món esquizofrènic en què poc temps tenim per a nosaltres mateixos, l’artteràpia pot ser una via molt adequada per a connectar amb el nostre interior. Avui, un grup de joves d’entre 12 i 17 anys es beneficiaran d’aquesta modalitat a l’Espai Jovent d’Escaldes-Engordany conduïts per l’artterapeuta Lucía Rodríguez. Provinent de l’àmbit de les Belles Arts i a través de l’expressió plàstica, més concretament mitjançant l’expressionisme abstracte, convidarà els joves a reflexionar, dialogar i expressar-se a través de la plàstica per descobrir noves habilitats.

 

–És una tècnica en la que es treballa a partir de diferents disciplines artístiques on el fil conductor no és la paraula sinó la creació. Es pot treballar en diferents tipus de modalitats –pintura, dansa, escriptura...–, qualsevol adequada per fomentar aquest procés. Partim de la base que, a partir de la nostra pròpia creativitat, connectem amb una part nostra a la que no arribaríem a través de la paraula. 

 

–Poden ser molts en funció de la problemàtica. Les persones que venen a un taller d’artteràpia –des de la infància fins a la vellesa–, per regla general, se senten malament i en saben el motiu. 

 

–Els objectius són diferents en funció de la persona, però el què fem principalment és connectar amb nosaltres mateixos i autoconèixer-nos. Avui dia portem un ritme de vida que ens impossibilita tenir diàlegs amb nosaltres mateixos: no sabem què volem a la vida, què esperem... i ens trobem amb 40 anys fent una feina que ni tan sols sabem si ens agrada.

 

–Així és. Jo sempre dic que el que fa l’artteràpia és utilitzar el nostre propi rebuig com a fertilitzant per aconseguir un benefici. No pretenem fer fora tot el què és dolent, perquè forma part de la nostra identitat. El què volem és acceptar-ho, conèixer-ho millor, afrontar la problemàtica i utilitzar-la per sortir-no-se’n.

 

–Això va en funció de l’artterapeuta. En haver estudiat Belles Arts, em centro en la plàstica i l’escriptura. Això no vol dir que en algun moment no pugui usar música, dansa o expressió corporal com a fil conductor. El d’avui serà un taller plàstic i, com es fa amb adolescents, prèviament al taller d’expressionisme abstracte es mirarà de fomentar el diàleg i reflexionar; veure com entenen l’art i endinsar-los en l’expressió.
 

–I més en l’adolescència. El taller d’avui serà una manera que coneguin com expressar-se. A partir d’aquí farem dripping, una pràctica creada per Jackson Pollock per la qual trencava els estereotips de l’art –bonic, bell, estètic, proporcionat... Un dia, per casualitat, va tacar un paper tirant-t’hi a sobre un pot de pintura. En veure la taca i captar-ne l’espontaneïtat, va començar a llançar pintura sense interessar-li tant la forma com sí la força i l’energia. 

 

–Ens adaptem a les característiques de cada col·lectiu, pel que els beneficis pot aconseguir-los qualsevol persona. Al final és una cosa tan simple com adonar-nos que necessitem un temps, un espai i sobretot un acompanyament. Jo l’acompanyo perquè la persona s’expressi. 

 

–Al principi de tot del procés, jo faig una proposta adequada al col·lectiu amb què treballo. A partir del que surt, jo vaig reencaminant i fent propostes, però jo no puc planificar sessions més enllà de la primera. D’na mateixa proposta, amb persones de perfils similars, surten coses totalment diferents.

 

–Es pot sol·licitar un procés individualitzat i normalment sí que és més personalitzat i, per tant, acabes extraient més. Però normalment, es treballa en grup per una qüestió econòmica però no hi ha problema; hi ha tres normes inviolables que són el respecte al material, a l’espai i al treball dels companys.

 

–Depèn de moltes coses. De l’objectiu del grup, de les persones que fan la teràpia. Mai no m’interesso per la problemàtica perquè treballo amb la persona, no amb el seu problema per no condicionar cap de les dues parts, a no ser que aquest influenciï en la seva vida diària.