SERGIO FERNÁNDEZ CORREDOR I AVENTURER
SERGIO FERNÁNDEZ: «No s’està gaudint de l’experiència de córrer»
Sergi Fernández (1974) ha trepitjat tots els ecosistemes possibles, des de serralades i deserts fins a selves o llacs congelats. Però no només corre, sinó que coneix les cultures que troba al seu pas. Aquesta nit, al Cicle de cinema de muntanya i de viatges, explicarà el seu projecte, Run the History (www.runthehistory.com). A les nou, al Teatre de les Fontetes. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què veurem aquest vespre?
–Un parell de vídeos de dos rutes que he fet en el projecte Run the History.
–En què consisteix el projecte?
–La majoria correm per afició, desenvolupament personal, salut... Però en la prehistòria es corria per caçar, fins que s’esgotava els animals. O petava l’animal o petava l’home. Més endavant, moltes cultures corrien, sobretot per fer de correu, de missatgers: un home que corria més de 200 quilòmetres d’una tirada, o per relleus. Run the History consisteix en redescobrir aquestes històries, aquests corredors, la majoria anònims, que eren soldats o funcionaris, i recórrer aquests trams.
–Quines rutes ha fet?
–En vaig fer una de curta a Turquia, seguint uns corredors de l’Imperi tomà, els Peyk, homes que correin 200 km al dia. Els Peyk eren la guàrdia personal dels emperadors i a la guerra cobrien l’última línia de defensa, per fer de correu. També n’he fet una altra als Estats Units, seguint una confederació de tribus americanes, que es comunicaven mitjançant corredors que feien de missatgers en temps rècord i així van mantenir la pau durant molt de temps. A més, a Amèrica encara no coneixien el cavall.
–Quina serà la pròxima ruta?
–Encara no ho he pensat. Com que no tinc patrocinadors ni res, ho vaig organitzant sobre la marxa.
–No busca un suport?
–No. Tenir patrocinadors està molt bé, però requereix molt de temps. Per exemple, m’agradaria anar al Pol Sud però em suposa molt de temps, i molts diners. Prefereixo fer coses que estiguin al meu abast, tant físiques com econòmiques. Així no he de donar explicacions a ningú.
–Vostè es dedica a córrer professionalment?
–No, com a aficionat que s’ho pren seriosament, però aficionat. Fa molts anys que corro per la muntanya, des de l’any 1997, quan quasi no hi havia ni curses ni es coneixia massa l’esport. El 2001 vaig córrer per primera vegada una cursa de llarga distància, al desert. He corregut al Sàhara, l’Amazones, a Canadà, a Sibèria, a l’entorn de volcans en actiu. He estat en diferents ecosistemes. He corregut en llarga distància, per etapes, d’una tirada (he fet més de 300 km seguits al Sàhara). Una mica de tot, però sempre fora de l’asfalt, i llarga distància.
–Què opina d’aquesta febre actual per córrer?
–D’entrada em sembla molt bé, d’entre tantes modes estúpides que hi ha, aquesta és una de les més sanes. Però els excessos no són bons i no tothom hi està preparat. El primer seria fer-se una revisió mèdica perquè de vegades es descobreixen anomalies en el pitjor moment i, sobretot, gaudir-ho. No sé si són les xarxes socials, les autofotos o la crisi dels quaranta, però veig molt tatxar de la llista, complir objectius, i no sé si així es gaudeix el camí. No sé si jo sóc el més adequat per dir-ho, perquè m’he donat grans pallisses, però he intentat que tot el que he fet m’omplís. La meva mentalitat és diferent, hi ha gent que fa deu ultres a l’any i jo amb una estic satisfet. Tinc la percepció que no s’està gaudint de l’experiència, em fa pena que la distància o tal cursa siguin l’objectiu.
–A què es dedica?
–Treballo en una empresa de material tècnic per a corredors experts, d’alt nivell. De fet vaig conèixer el meu cap en una cursa al Sàhara! És una empresa francesa, RaidLight, amb seu als Alps, al massís de la Chartreuse, i jo la represento per Espanya. Visc a Aranda del Duero.
–Què veurem aquest vespre?
–Un parell de vídeos de dos rutes que he fet en el projecte Run the History.
–En què consisteix el projecte?
–La majoria correm per afició, desenvolupament personal, salut... Però en la prehistòria es corria per caçar, fins que s’esgotava els animals. O petava l’animal o petava l’home. Més endavant, moltes cultures corrien, sobretot per fer de correu, de missatgers: un home que corria més de 200 quilòmetres d’una tirada, o per relleus. Run the History consisteix en redescobrir aquestes històries, aquests corredors, la majoria anònims, que eren soldats o funcionaris, i recórrer aquests trams.
–Quines rutes ha fet?
–En vaig fer una de curta a Turquia, seguint uns corredors de l’Imperi tomà, els Peyk, homes que correin 200 km al dia. Els Peyk eren la guàrdia personal dels emperadors i a la guerra cobrien l’última línia de defensa, per fer de correu. També n’he fet una altra als Estats Units, seguint una confederació de tribus americanes, que es comunicaven mitjançant corredors que feien de missatgers en temps rècord i així van mantenir la pau durant molt de temps. A més, a Amèrica encara no coneixien el cavall.
–Quina serà la pròxima ruta?
–Encara no ho he pensat. Com que no tinc patrocinadors ni res, ho vaig organitzant sobre la marxa.
–No busca un suport?
–No. Tenir patrocinadors està molt bé, però requereix molt de temps. Per exemple, m’agradaria anar al Pol Sud però em suposa molt de temps, i molts diners. Prefereixo fer coses que estiguin al meu abast, tant físiques com econòmiques. Així no he de donar explicacions a ningú.
–Vostè es dedica a córrer professionalment?
–No, com a aficionat que s’ho pren seriosament, però aficionat. Fa molts anys que corro per la muntanya, des de l’any 1997, quan quasi no hi havia ni curses ni es coneixia massa l’esport. El 2001 vaig córrer per primera vegada una cursa de llarga distància, al desert. He corregut al Sàhara, l’Amazones, a Canadà, a Sibèria, a l’entorn de volcans en actiu. He estat en diferents ecosistemes. He corregut en llarga distància, per etapes, d’una tirada (he fet més de 300 km seguits al Sàhara). Una mica de tot, però sempre fora de l’asfalt, i llarga distància.
–Què opina d’aquesta febre actual per córrer?
–D’entrada em sembla molt bé, d’entre tantes modes estúpides que hi ha, aquesta és una de les més sanes. Però els excessos no són bons i no tothom hi està preparat. El primer seria fer-se una revisió mèdica perquè de vegades es descobreixen anomalies en el pitjor moment i, sobretot, gaudir-ho. No sé si són les xarxes socials, les autofotos o la crisi dels quaranta, però veig molt tatxar de la llista, complir objectius, i no sé si així es gaudeix el camí. No sé si jo sóc el més adequat per dir-ho, perquè m’he donat grans pallisses, però he intentat que tot el que he fet m’omplís. La meva mentalitat és diferent, hi ha gent que fa deu ultres a l’any i jo amb una estic satisfet. Tinc la percepció que no s’està gaudint de l’experiència, em fa pena que la distància o tal cursa siguin l’objectiu.
–A què es dedica?
–Treballo en una empresa de material tècnic per a corredors experts, d’alt nivell. De fet vaig conèixer el meu cap en una cursa al Sàhara! És una empresa francesa, RaidLight, amb seu als Alps, al massís de la Chartreuse, i jo la represento per Espanya. Visc a Aranda del Duero.