Educar amb empatia i imaginació. Aquestes són dues de les claus que destaca el professor Francisco Castaño per evitar el mal comportament dels joves adolescents. Amb un to humil i molt proper, assegura que la comunicació i els valors –tant els tradicionals com els nous– són aspectes bàsics per gaudir d’una bona relació amb els fills. Juntament amb el que va ser coach del programa Hermano Mayor, Pedro García Aguado, és fundador del projecte aprenderaeducar.org i coautor del llibre Aprender a educar. Evitar el mal comportamiento y el fracaso escolar. Després de l’èxit del primer, el 10 de març treuen a la venda el segon: Aprender a educar 2. /Per Lídia Raventós
 

L’any passat va fer una conferència al Principat juntament amb García Aguado convidats per Andbank que va ser tot un èxit. Aquest mes de febrer han tornat a ser convidats per la mateixa entitat per realitzar uns tallers sobre habilitats educatives. 

 

–Hi ha una primera part de sensibilització on intentem motivar la gent per a què aprengui a educar. Aquesta sensibilització la fem a través d’una conferència com la que vam fer aquí fa uns mesos. Després, tenim la part de prevenció que fem amb els tallers. 

 

–Hi ha quatre coses importants. La primera, la comunicació amb els fills. Aquesta lliga amb la segona: com fer que es compleixin les normes sense que es generin conflictes a casa. La tercera, una educació amb valors. Els nois d’avui en dia tenen uns valors que han canviat. I la quarta té a veure amb les noves tecnologies. Internet, els mòbils, els iPads,... són fantàstics, però ben utilitzats. Els pares deixen als seus fills els aparells i ja està, sense cap preocupació. I això està provocant molts problemes d’addicció a les noves tecnologies, de ciberbulling, de sexting,...

 

–Jo sempre ho explico amb l’anècdota de la càmera de fotos. Abans tu tenies un carret, tiraves la foto i havies d’esperar a l’estiu següent per veure-les. Avui en dia la societat ens porta a «em faig una foto, m’agrada, la comparteixo. No m’agrada, l’esborro». I aquesta immediatesa està fent que es perdin molts valors que són més difícils d’ensenyar com són l’esforç i la perseverança. Per això a vegades es diu que els joves no tenen valors. Mentida. Sí que en tenen, però són diferents als nostres. Amb tot, els tradicionals també són necessaris i per això donem una sèrie d’estratègies als pares.

 

–Diria que els problemes es gesten a la primària i es manifesten a la secundària. Vol dir que el que fem com a pares entre els 0 i els 12 anys és fonamental per després tenir una adolescència entre cometes tranquil·la.

 

–Els tallers no estan enfocats a pares amb fills amb problemes. El nostre projecte és per prevenir. El programa no es diu Aprendre a portar-se bé i va dirigit als nois. Es diu Aprendre a educar i va dirigit als pares. I a tota classe de famílies. A Espanya hi ha més de 400.000 famílies en les quals es pateix violència filio-parental però més de la meitat d’aquestes famílies són de classe mitja o mitja alta en les quals un dels progenitors té estudis superiors. És a dir, no és un problema d’un barri marginal, això li pot passar a qualsevol. 

 

–Una bufetada no educa, atordeix. Si tu a un nen li dones una bufetada, en aquell moment para, però no entén el perquè. No hem aconseguit explicar-li el que ha fet malament. El proper dia ho intentarà fer de nou però d’amagat perquè no sap el perquè no ho ha de fer, només sap que li pot tornar a caure una bufetada. Cal que sàpiga que hi ha conseqüències però no pagant. 

 

–Un pare dóna una bufetada o crida davant la impotència de no aconseguir que el fill faci alguna cosa, qualsevol. Per això expliquem estratègies per no arribar a la bufetada que alhora és d’on surten els problemes amb l’edat adolescent. 

 

–Per solucionar els problemes cal posar-hi imaginació. Per exemple, si es passa amb la tablet de l’hora estipulada, demà no li deixo, però avui no li trec. O si no recull la roba, no li rento. Són propostes així, més estratègiques que no pas conflictives. Nosaltres moltes vegades veiem gent que diu «és que quan no la tornis a recollir...» però amb la roba a la mà posant-la a rentar. I aleshores el noi pensa «sí, sí, però ja me l’has recollit». 

 

–Nosaltres a la consulta ens hem trobat casos greus d’agressions de fills a pares. Treballem amb una teràpia que inclou tota la família i que consisteix, mira que senzill, en posar les normes clares i concises. Així, els adolescents se senten tranquils. Cal tenir clar que no són nois dolents, són nois que es comporten malament, que és diferent. I a més, ho fan perquè no saben fer-ho d’una altra manera. És una relació tòxica que hi ha dins la família. El 99% dels casos de mal comportament són deguts a una educació inadequada. No perquè els pares no hagin educat o no hagin volgut educar, sinó perquè fent-ho el millor que han sabut, el resultat no és el que volien. 

 

–No estem formats per ser pares, per això fem els cursos. Hem d’aprendre a educar. 

 

–Com et deia, els valors han canviat. El problema és que intentem educar com ens van educar a nosaltres però la societat actual no té res a veure amb la d’abans. I com que la societat és diferent, hem d’educar de forma diferent. Abans hi havia el respecte. El teu pare et mirava i tu callaves. Però avui en dia tu li dius alguna cosa a un noi i cuida’t... Avui en dia hi ha molta informació que ens obra una finestra al món i això ho canvia tot. 

 

–Avui precisament fa 29 anys que vaig començar a treballar com a professor i hi ha una cosa que mai he perdut i que hi ha pares que sí que perden: la capacitat d’empatitzar. Entendre com pensa un crio de 12 anys, com pensa un noi de 14 i un de 16. Però no com pensava jo quan tenia la seva edat, si no com pensen ara. 

 

–Clar! Tinc dos fills, el gran, de 19 anys, que té autisme. I el petit, que és ciclista [riu]. Clar que ho apliques però el que expliquem nosaltres aquí és la teoria. Sempre dic que això és com l’autoescola. T’ensenyen la teoria de com s’ha de conduir però després tots tenim les nostres manies. Sí que és veritat que a vegades faig alguna cosa i la meva dona em diu «mira, el que és educador!» [riu]. Però tot i que cada persona després s’adapti una mica a la seva manera de fer, el mètode funciona. Sinó, jo no seria coherent. La gent em diu que transmeto. Transmeto perquè m’ho crec. 

 

–Una de les frases que dic moltes vegades és «tot s’educa». Vam anar al principi a l’associació d’autistes perquè el principi vas una mica perdut. Però després vam decidir treure’l perquè els autistes els hi posen ja una etiqueta. I cal fugir de les etiquetes. Nosaltres l’eduquem normal. Si no es pot tocar una cosa, no es pot tocar. I si a un nen li dius cinc vegades, a un nen mogut li dius 10, al meu fill li has de dir 100. Però la meva dona i jo hem aconseguit que sigui una persona que a tothom li cau bé i que actua com qualsevol altra. No li diem tot el dia «pobret és autista». La clau és ser conscients del que pot fer i el que no però sense dir-li «pobret». Tractar-lo amb naturalitat i crear també responsabilitats per a ell.