SALVADOR BROTONS COMPOSITOR I DIRECTOR D'ORQUESTRA
SALVADOR BROTONS: «Hi ha gent que no entra bé a l’any nou si no assisteix al concert de valsos»
Des de fa una dècada, Salvador Brotons (Barcelona, 1959) dirigeix el Concert d’Any Nou a l’Auditori Nacional, primer amb l’Orquestra Simfònica del Vallès i, des de fa quatre edicions, amb l’Orquestra Nacional Clàssica d’Andorra (ONCA). El primer de gener, a les set de la tarda, mourà la batuta perquè els músics toquin La gazza ladra, de Rossini (1792-1868), Coppélia, de Léo Delibes (1836-1891) i els indispensables valsos de Johann Strauss (1825-1899). / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Comenti’ns el programa que ha escollit per al concert d’enguany.
–Sempre es tracta de preparar un programa d’inspiració vienesa per reviure la tradició de Viena i que tanta gent mira per la televisió. El millor és viure-ho en directe, a la tarda, i a Andorra hi ha molta gent que creu que no entra bé a l’any si no ha assistit al concert de valsos. I per molts anys que continuï la tradició, perquè és el que ens dóna vida als músics.
Cada any ho plantegem una mica diferent, perquè tot el programa no sigui de valsos i polques d’Strauss, i enguany comencem amb una obertura de Rossini, molt directa, molt lleugera, molt bonica, molt simpàtica, que li dóna un altre color, un altre compositor, una altra manera d’escriure, de sentir la música. I després interpretem música de Delibes, del ballet Coppélia, una música extraordinària, lleugereta, agradable, amb dos valsos dins de la suite. Tot això et dóna una varietat en un concert que només seria de valsos i polques d’Strauss. Cada any hi afegim compositors diferents.
–Però Strauss que no falti!
–Per descomptat, si no toquéssim Strauss no seria el concert vienès que la gent espera!
–Hi ha bona connexió amb l’ONCA.
–Si no hi hagués bona connexió no em contractarien cada any! Hi ha una connexió extraordinària, ens entenem molt bé. És gent jove, amb moltes ganes de treballar, i això que preparem el concert en dos dies [avui s’inicien els assajos]! Però els músics han fet un treball previ individual i vénen amb els temes preparats. Estic molt content perquè els músics assimilen ràpidament tot el que demano, prenen anotacions, i hi ha una comunicació molt directa i molt fluïda entre nosaltres.
–El programa, però, ja fa mesos que està decidit?
–Sí, sí, l’hem treballat molt amb el Gerard Claret, mirant tots els detalls, per poder-ho muntar els dies abans del concert amb els músics d’una manera directa i fàcil.
–Com és dirigir un director? Perquè Gerard Claret, el director de l’ONCA, és un músic més al concert.
–Sempre he admirat moltíssim tant al Gerard com al Lluís! Són uns músics de cap a peus! Han fet molt per la música a Catalunya, a Andorra i arreu del món, però són gent molt normal, amb els quals pots parlar de tu a tu, mai hem tingut cap problema i ens avenim moltíssim.
–Com veu l’ONCA? És una orquestra jove, i en els concerts grans han de venir músics de fora.
–Bé, a tot el món s’està fent equilibrisme amb l’art, sobretot amb la música. És molt decebedor, a nivell mundial, tot el que està passant, perquè són moments de retallades, de vaques fluixes, i el primer que se’n ressent és la cultura i la música. Estem batallant moltíssim però, de vegades, em pregunto com acabarem perquè cada vegada hi ha menys pressupost. Però, què passa? Que la música continua emocionant, i als músics els continua agradant tocar i per la nostra bona voluntat continuem fent coses, tot i que és un moment molt delicat per a les arts...
–Hem de patir per les vocacions de músic?
–No, no, perquè a la gent li continua agradant molt la música i si t’agrada molt una cosa t’hi dediques. Segur que hi ha gent que es pensa si continuar i dedicar-s’hi professionalment, però continuem tenint un nivell molt òptim i millor cada any. El nivell de músics tant a Andorra com a fora va pujant, cada vegada hi ha gent més preparada i la competició és més aferrissada per aconseguir llocs de treball. És bo de veure que, malgrat tot, la gent estudia i com que hi ha més mitjans que fa 20 anys el nivell va pujant. Però, és clar, també hauria de pujar el nivell de les produccions!.
–Què li sembla el model de la Fundació ONCA? Hi ha el format ONCA de cambra, clàssica, la Jonca, l’ONCA Bàsic...
–Es comença des de la base i es va pujant cap al professional, i és fantàstic, un exemple a consolidar. La cultura i la música s’han d’acusar des de molt petit, i s’ha de créixer de mica en mica, i trobo que és molt important el que es fa a Andorra.
–Comenti’ns el programa que ha escollit per al concert d’enguany.
–Sempre es tracta de preparar un programa d’inspiració vienesa per reviure la tradició de Viena i que tanta gent mira per la televisió. El millor és viure-ho en directe, a la tarda, i a Andorra hi ha molta gent que creu que no entra bé a l’any si no ha assistit al concert de valsos. I per molts anys que continuï la tradició, perquè és el que ens dóna vida als músics.
Cada any ho plantegem una mica diferent, perquè tot el programa no sigui de valsos i polques d’Strauss, i enguany comencem amb una obertura de Rossini, molt directa, molt lleugera, molt bonica, molt simpàtica, que li dóna un altre color, un altre compositor, una altra manera d’escriure, de sentir la música. I després interpretem música de Delibes, del ballet Coppélia, una música extraordinària, lleugereta, agradable, amb dos valsos dins de la suite. Tot això et dóna una varietat en un concert que només seria de valsos i polques d’Strauss. Cada any hi afegim compositors diferents.
–Però Strauss que no falti!
–Per descomptat, si no toquéssim Strauss no seria el concert vienès que la gent espera!
–Hi ha bona connexió amb l’ONCA.
–Si no hi hagués bona connexió no em contractarien cada any! Hi ha una connexió extraordinària, ens entenem molt bé. És gent jove, amb moltes ganes de treballar, i això que preparem el concert en dos dies [avui s’inicien els assajos]! Però els músics han fet un treball previ individual i vénen amb els temes preparats. Estic molt content perquè els músics assimilen ràpidament tot el que demano, prenen anotacions, i hi ha una comunicació molt directa i molt fluïda entre nosaltres.
–El programa, però, ja fa mesos que està decidit?
–Sí, sí, l’hem treballat molt amb el Gerard Claret, mirant tots els detalls, per poder-ho muntar els dies abans del concert amb els músics d’una manera directa i fàcil.
–Com és dirigir un director? Perquè Gerard Claret, el director de l’ONCA, és un músic més al concert.
–Sempre he admirat moltíssim tant al Gerard com al Lluís! Són uns músics de cap a peus! Han fet molt per la música a Catalunya, a Andorra i arreu del món, però són gent molt normal, amb els quals pots parlar de tu a tu, mai hem tingut cap problema i ens avenim moltíssim.
–Com veu l’ONCA? És una orquestra jove, i en els concerts grans han de venir músics de fora.
–Bé, a tot el món s’està fent equilibrisme amb l’art, sobretot amb la música. És molt decebedor, a nivell mundial, tot el que està passant, perquè són moments de retallades, de vaques fluixes, i el primer que se’n ressent és la cultura i la música. Estem batallant moltíssim però, de vegades, em pregunto com acabarem perquè cada vegada hi ha menys pressupost. Però, què passa? Que la música continua emocionant, i als músics els continua agradant tocar i per la nostra bona voluntat continuem fent coses, tot i que és un moment molt delicat per a les arts...
–Hem de patir per les vocacions de músic?
–No, no, perquè a la gent li continua agradant molt la música i si t’agrada molt una cosa t’hi dediques. Segur que hi ha gent que es pensa si continuar i dedicar-s’hi professionalment, però continuem tenint un nivell molt òptim i millor cada any. El nivell de músics tant a Andorra com a fora va pujant, cada vegada hi ha gent més preparada i la competició és més aferrissada per aconseguir llocs de treball. És bo de veure que, malgrat tot, la gent estudia i com que hi ha més mitjans que fa 20 anys el nivell va pujant. Però, és clar, també hauria de pujar el nivell de les produccions!.
–Què li sembla el model de la Fundació ONCA? Hi ha el format ONCA de cambra, clàssica, la Jonca, l’ONCA Bàsic...
–Es comença des de la base i es va pujant cap al professional, i és fantàstic, un exemple a consolidar. La cultura i la música s’han d’acusar des de molt petit, i s’ha de créixer de mica en mica, i trobo que és molt important el que es fa a Andorra.