Nou color per a Encamp, amant dels reptes; amplia les opcions amb una llista sota la denominació de Liberals d’Andorra i Independents a Encamp. De pensament amb tendència empresarial, només pensa en generar activitat i, amb ella beneficis. Inquiet de mena, Jordi Troguet aspira al lloc de cònsol major amb el farcell ple de propostes. 

 

–Tocats.

 

–El que no s’ha fet en quatre anys s’està fent ara perquè el Jordi Troguet es queixa. Des que estem en campanya, no paro de sentir proposicions que jo he fet anteriorment. Agafem-nos de la mà i anem junts!

 

–Mantenir i millorar. Que a la gent li faci il·lusió passejar; hi ha una deixadesa i falta de comunicació. La gent té por, és incapaç de queixar-se. És el què em va fer encapçalar la llista, més enllà de partits i colors cal escoltar la gent i el poble. Vaig anar a parlar amb Miquel Alís, que és qui té 30 anys de bagatge. Per què no?

 

–Perquè tenim un neguit per la parròquia, deixada i crispada; veiem desmotivació i desconfiança vers el polític. Volem tornar a la casa comuna el sentit del seu nom, espardenyar la parròquia i tornar al que érem. Ahir una senyora em deia que no votarà ningú perquè som tots uns mentiders; la seva mare cobra una pensió de 400 euros i no se sent capaç de demanar ajuda tot i les dificultats. 

 

–Entre tants exemples. Hem d’ajudar la gent, els emprenedors; a la capital s’han creat 150 empreses sense cobrar-los, jo vull copiar-los. Si en pleguen 20? Doncs ens quedem amb 130 empreses a Encamp. La senyora té problemes? Doncs l’hem d’ajudar, més tenint en compte que és gran. Ara sento els de DA dient que volen ajudar a la gent, també. Doncs ja m’està bé! 

 

–Tot el que sigui ajudar a una empresari que es guanya la vida i que alhora això reverteix al poble, s’ha de potenciar, no posar pals a les rodes, però sempre dins la legalitat. L’acord d’intencions s’haurà d’analitzar i veure què es pot arreglar perquè no només beneficiï el particular sinó al poble. És una societat participada pel comú tot i que, del futur de les accions, ja en parlarem; cal preguntar al poble què fer-ne i cercar que, en cas que l’opció sigui la venda, això tingui un raport a Encamp. 

 

–Té la frontera, és l’entrada natural des de França. No pot ser que tingui un dels principals carrers tancats a causa de la neu, suposant el 33% del PIB del país. Si una jardinera fa baixar la facturació un 40% a un comerç, no pot ser que el propietari s’estigui quatre mesos amb una demanda. Cal actuar en conseqüència i adaptar-se als temps i neguits.

 

–Ja ho hem fet. Si una persona que ha nascut allà vol morir allà, ha de tenir-hi dret. No vindrà del cost d’un cementiri. El que demanen és natural: tenen problemes pel repartiment dins del Pas, doncs fem un centre de transferència de mercaderies perquè tota la logística es porti allà i, alhora que la distribució es pot fer amb furgonetes més petites, es poden ampliar les botigues fins als magatzems. Problemes? Busquem solucions. 

 

–Exigeixen tants papers als demandants que els fa vergonya sol·licitar ajuda. Els serveis per tenir cura dels petits són cars, així que la gent opta per marxar de la parròquia. Al Pas de la Casa Saetde vol obrir una guarderia i el comú els dóna suport. Que a Encamp som diferents? Per què no s’ajunten també amb una emrpresa? Una particular ha passat de tenir 60 nens els dissabtes a tenir-ne un i a sobre li treuen les ajudes, pel que vol tancar. L’altre dia m’explicaven unes noies que fa anys que treballen pel comú a través d’una empresa externa. El futur de la parròquia s’està veient avocat a marxar.

 

–Hem de crear una àrea directa per atendre els joves i que no els enganyin, ara se senten enganyats. Jo vull saber quins són els seus problemes perquè són el futur i als problemes se’ls ha de plantejar solucions. 

 

–Mira: jo, si guanyo, molt bé. Però si perdo, ja puc tancar l’empresa.

 

–És que me’n fumeran per tot arreu. Aquesta és la forma de governar dels polítics? Estic esgarrifat de la forma d’actuació d’aquesta gent. Per ideologies polítiques s’ha arribat a enfrontaments quan, el que cal fer, és treballar conjuntament pel comú. 

 

–Govern és una altra cosa, als comuns hi ha més proximitat. Si compartim projectes amb en Sans, per què no anar junts. No obstant hem parla de junta de govern quan a qui s’ha triat és a nou persones, no només a dos cònsols. No cal reunir una dotzena per pintar una paret, però el que es digui en comissió es decidirà per majoria. No pot ser que el que decideixi una junta s’ho carreguin des de dalt; som un equip que representa un poble.

 

–Jo sóc un dels qui ha patit les conseqüències.

 

–Cal motivar a la gent. Si tinc el fill jugant a futbol aquí al costat, jo què faig? Cal un ventall d’ofertes, com l’escola de guies que proposem, generar atractiu turístic i així negoci: que la gent vagi a comprar i que els restauradors puguin posar taules. I tant de bo tots els veïns em diguessin ‘sentit únic de pujada a Encamp’; envaïm la carretera. Que m’ho proposin els botiguers i fem proves.

 

–Amb la primera, per començar, retallar-la. La gent no veu l’entrada al poble i se’n va pel vial. Vull un cartell que indiqui que per anar a França cal passar pel mig del poble. 

 

–Inversió. Si sabem el que tenim, sabrem el que podem gastar. Diuen que anaven en primera, ara en segona a punt de posar tercera. És a dir que les arques del comú estan bé... Tinc els meus dubtes tenint en compte despeses i crèdits extraordinaris.

 

–Per arreglar el què hi ha no cal inversió. Cal fer treballar la gent que hi ha al comú i mantenir, bàsicament. 

 

–Tenim el terreny. Quan sàpiga la inversió necessària i el temps de concessió que s’ha de donar a l’empresa perquè no li costi res o gairebé res al comú, en parlem.

 

–Si surten, valen la pena i tenen un cost mínim, sí. Per exemple, el cas de Saetde: jo no estic d’acord amb què pagui 1,5 milions d’euros al comú i viceversa pel Funicamp. Quin negoci és, aquest? Amb el conveni s’haurien d’haver menjat el Funicamp. Perquè el forfet és més car a Encamp que a Canillo si utilitzen les mateixes pistes? Les oficines de Saetde perquè estan a Escaldes si les pistes són a Encamp? Això és com un matrimoni mal avingut. 

 

–És la nostra nineta. Costa molt poc fer un passeig per fer un tomb i de pas potenciar Madriu, Prats... No és parroquialisme, cal treballar conjuntament. El camí de les tres parròquies està molt transitat però també deixat. Arreglem-lo. Això em porta als berenadors: la gent se n’hi va a reservar a les sis del matí, com a la platja. Eixamplem-lo. Només en tenim un? Quants en podem fer? No ens vindrà d’això. A les Pardines podem fer traces per fer esquí de fons, cimentar un tros de camí perquè passin cadires de rodes, posem-hi leds. Escaldes no vol fer un centre d’equitació? Endavant. Potenciem el moviment, explotem el que tenim.

 

–Per això volem el telecabina, perquè la gent es quedi aquí. I estem mirant llocs per a caravanes.

 

–L’equip que porto m’ha fet tantes ofertes que el nostre programa podria ser de 40 pàgines. Però hem de ser realistes i el que puguem fer de més, ho farem.

 

–Perquè no sóc polític. Sóc nou, empresari i sempre m’han agradat els reptes. El que tinc ho he treballat.