La tercera entrega del policia Andreu Boix ja es pot trobar a les llibreries. L’autor, Albert Villaró, ha guanyat amb La bíblia andorrana (Columna), el 48è premi de novel·la Prudenci Bertrana dels Premis literaris de Girona. Després de Blau de Prússia (Premi Carlemany 2006) i L’escala del dolor (2012), Boix ha de resoldre ara l’assassinat d’un banquer i salvar la sobirania d’Andorra. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, defensa l’escriptor. /  Per ESTHER JOVER MARTIN
 

–Més contingut? Vols dir?

 

–No sé si tan contingut...

 

–Sí, això sí, la qüestió de la paternitat el canvia, el fa ser més conservador. No contingut, encara té rampells de fúria, de passió. 

 

–Torturat? No, és un home fràgil, se’l pot desmuntar molt fàcilment, però aquesta mateixa fragilitat té un recurs, un mecanisme, per refer-se ràpidament i superar els moments baixos.

 

–Més aviat per una qüestió generacional que no per una vivencial. No sóc jo ni de bon tros, però, evidentment, tu quan crees un personatge li has de donar coses teves, però a tots els personatges. L’Arenas té coses meves, la Canòlich també. A tots els hi has de donar vida, això ho fas amb tots, bons i dolents.

–També trobem referències a les dues aventures anteriors del Boix.
 

–Perquè és el mateix personatge i el passat té una importància.
És una persona que s’ha anat fent a base de les coses que li han anat passant, i les més grosses són les dos novel·les anteriors. Entre llibre i llibre no li ha passat res tan transcendent com per escriure una novel·la, és un personatge que viu relativament tranquil. Les referències hi han de ser, sobretot per si algú no s’ha llegit les anteriors perquè sàpiga qui és, què li ha passat i el perquè és com és.

 

–Que també han evolucionat! En Peremiquel passa una mala època, és un reflex del país: hi ha moments en què es nota més eufòria i d’altres amb més inquietuds.

 

–Sempre treballes amb arquetips, i en un país tan petit és difícil que un arquetip no el relacionis amb allò que coneixes. És inevitable, però intento no fer una associació directa, sinó posaria nom i cognoms.

 

–Bé, algun de real sí. Per exemple, a Blau de Prússia sortia en Pere Canturri i el mossèn Ramon. 

 

–Sí, un punt de mala baba hi havia de ser. Les novel·les tèbies, en què  no passa res, no tenen interès.

 

–És una pura invenció, però, de vegades, la realitat et supera. ÉS una novel·la, i s’escriuen essencialment amb coses inventades! 

 

–No, sóc sobirà amb el que faig. Vaig veure que era un moment vital i oportú. He agafat un ritme d’una novel·la no Boix i una Boix, anar alternant. És un ritme que em va bé. El que no podria fer és una producció seriada de novel·les d’en Boix sense poder fer d’altres coses. Després d’Els ambaixadors, que va ser una novel·la d’una construcció complexa, necessitava alguna cosa, no diré més lleugera perquè no ho és, però que tingués més cartografiada. Quan fas novel·les amb un personatge recurrent està bé que no deixes molt d’espai entre una i altra, és de sentit comú i no una consigna editorial.
 

–Em penso que la realitat sempre l’acaba sorprenent, perquè el context de la novel·la és molt actual.
–Sí, i no sé si és bo o dolent, suposo que és bo perquè vol dir que estàs atent al que passa al món, tot i que  és inquietant des del punt de vista premonitori! La novel·la surt ara, però es va començar a escriure fa un parell d’anys, i estava molt enllestida al març. Aleshores va passar tot el de la banca, a l’estiu es va parlar del coprincipat... I ja estava tot escrit! Què fas? Res. No he tocat res de la trama perquè no seria honest amb l’esforç previ. No escric pel rum-rum de l’actualitat, és una novel·la que tracta sobretot de la sobirania i de la supervivència, i com Andorra s’adapta, i la capacitat gairebé camaleònica que ha tingut a través de la història de superar moments complicats. 

 

–Fins que no es prejubili! No ho sé, jo penso que sí, però qui sap... Poden passar moltes coses. M’agradaria continuar perquè és un personatge que tinc la sensació que cau bé, hi ha gent que se l’estima, i això és fenomenal. 

 

–És un personatge vulnerable, que no va de sobrat, ni és un fantasma. És molt normal.

 

–Sí, però que acaba fent el que ha de fer i ho fa bé. Té un plus d’intenció i intensitat emocional en tot allò que fa, el que el distingeix és que s’implica emocionalment en la seva feina. 

 

–És la salsa de la vida! Té les seves mancances, la seva peculiar situació emocional, que resol com pot, tothom.

 

–Absolutament. I m’encantaria! Però és difícil perquè la indústria andorrana, i la catalana, és escassa. No sé si hi ha ningú disposat a fer un esforç i invertir-hi.

 

–N’hi ha molts! Per exemple, el Sergi López, que té un punt vulnerable.

 

–L’altre dia vaig llegir que s’havia trobat un manuscrit inèdit d’Alexander von Humboldt (1769-1859) a la Biblioteca del Palau Reial. Últimament surten coses! Apareixen manuscrits de Bach en biblioteques russes... El llibre d’actes perdut del Consell General potser algun dia apareixerà.

 

–Acaba’t de llegir el llibre!

 

–No, però és una manera molt raonable de visibilitzar la feina que fas, i més quan estàs en una situació, no perifèrica, però lluny del rovell on es prenen les decisions. És una manera que et facin cas.

 

–Estic descansant i a punt de començar una altra novel·la, no Boix, quan em pugui escapar uns dies a Irlanda a iniciar l’escriptura.