ÒSCAR FERNÁNDEZ President del Col·legi Oficial de Psicòlegs d’Andorra
ÒSCAR FERNÁNDEZ: «El per sempre ja no existeix, cal acceptar el canvi»
Per ESTHER JOVER MARTIN
–Les qüestions econòmiques han incrementat les visites al psicòleg?
–Sí, ha generat patologies relacionades amb l’angoixa i la depressió, però no ha permès que moltes persones accedeixin al psicòleg. Amb la crisi molta gent ha perdut la feina o part del sou i ha provocat increment de patologies però no podem accedir a la ciutadania perquè els nostres serveis no estan subvencionats.
–I l’afer BPA?
–Sí, ha afectat sobretot treballadors i familiars de treballadors, hi ha víctimes directes i indirectes.
–Què ens passa? Estem massa aferrats a la feina per a tota la vida?
–Quan algú pateix una pèrdua, ja sigui de parella, de feina –el dol és una altra qüestió–, el que has de fer és resituar-lo, que la seva escala de valors, que la visió de la seva realitat canviï. El per sempre no existeix i costa d’acceptar, és un tema d’acceptació i de veure oportunitat allà on estàs estancat. Per exemple, en el cas de BPA ens hem trobat persones que han trobat sortides professionals que no haurien imaginat mai que podrien trobar perquè havien estat molt centrats en allò que feien i mai s’havien plantejat que podien ser bons en una altra cosa, i han tirat endavant.
–I la infància? Cada vegada se sent parlar més del TDH. No es diagnostica massa a la lleugera?
–A veure, el TDH existeix, però sí que creiem que ha estat sobrediagnosticat. Ha estat una etiqueta que ha servit per d’altres patologies, per comportaments. És un problema real però potser no en la dimensió amb què s’ha viscut en els últims anys. Els psicòlegs ens hem format sobre el TDH i les alternatives per a la canalla que no en té. Tot això s’està posant al seu lloc. I la infància moltes vegades és la víctima col·lateral dels mals que estem patint: per la crisi, per l’angoixa... Tenim un gruix de psicòlegs infantils, formats i capacitats, que fan molta feina que no es veu.
–L’adolescència també pateix problemes específics.
–Els canvis que pateix la persona durant l’adolescència provoquen explosions emocionals, algunes més fàcils de conduir i d’altres que requereixen l’ajuda d’un professional. L’adolescència és un moment de canvi, de crisi existencial, i molts casos arriben a la consulta.
–D’assetjament escolar o tecnològic n’hi ha?
–Sí, però no és significatiu. Moltes vegades se soluciona a les escoles o a dins de les llars.
–La canalla molt petita també va al psicòleg?
–Sí, hi ha proves psicotècniques adaptades a cada edat. En principi, entre els 2 i els 6 anys es crea una part important del que serà la persona adulta.
–Les qüestions econòmiques han incrementat les visites al psicòleg?
–Sí, ha generat patologies relacionades amb l’angoixa i la depressió, però no ha permès que moltes persones accedeixin al psicòleg. Amb la crisi molta gent ha perdut la feina o part del sou i ha provocat increment de patologies però no podem accedir a la ciutadania perquè els nostres serveis no estan subvencionats.
–I l’afer BPA?
–Sí, ha afectat sobretot treballadors i familiars de treballadors, hi ha víctimes directes i indirectes.
–Què ens passa? Estem massa aferrats a la feina per a tota la vida?
–Quan algú pateix una pèrdua, ja sigui de parella, de feina –el dol és una altra qüestió–, el que has de fer és resituar-lo, que la seva escala de valors, que la visió de la seva realitat canviï. El per sempre no existeix i costa d’acceptar, és un tema d’acceptació i de veure oportunitat allà on estàs estancat. Per exemple, en el cas de BPA ens hem trobat persones que han trobat sortides professionals que no haurien imaginat mai que podrien trobar perquè havien estat molt centrats en allò que feien i mai s’havien plantejat que podien ser bons en una altra cosa, i han tirat endavant.
–I la infància? Cada vegada se sent parlar més del TDH. No es diagnostica massa a la lleugera?
–A veure, el TDH existeix, però sí que creiem que ha estat sobrediagnosticat. Ha estat una etiqueta que ha servit per d’altres patologies, per comportaments. És un problema real però potser no en la dimensió amb què s’ha viscut en els últims anys. Els psicòlegs ens hem format sobre el TDH i les alternatives per a la canalla que no en té. Tot això s’està posant al seu lloc. I la infància moltes vegades és la víctima col·lateral dels mals que estem patint: per la crisi, per l’angoixa... Tenim un gruix de psicòlegs infantils, formats i capacitats, que fan molta feina que no es veu.
–L’adolescència també pateix problemes específics.
–Els canvis que pateix la persona durant l’adolescència provoquen explosions emocionals, algunes més fàcils de conduir i d’altres que requereixen l’ajuda d’un professional. L’adolescència és un moment de canvi, de crisi existencial, i molts casos arriben a la consulta.
–D’assetjament escolar o tecnològic n’hi ha?
–Sí, però no és significatiu. Moltes vegades se soluciona a les escoles o a dins de les llars.
–La canalla molt petita també va al psicòleg?
–Sí, hi ha proves psicotècniques adaptades a cada edat. En principi, entre els 2 i els 6 anys es crea una part important del que serà la persona adulta.